Des del camp base

Cani cross 2 turons de Moià

2012-01-15T18:51:00.004+01:00

Avui en ROC i jo hem participat per primera vegada en una cursa de canicross. A tots els que us agrada correr amb el vostre gos, us ho recomano. Emociant i gratificant. Feia temps que ho volia provar i l'experiència ha estat molt bona. Segur que repetirem.

Moià organitza aquesta cursa de caire popular que permet provar això de correr amb el gos, sense haver d'entrar en una competició o en una cursa que formi part de la lliga catalana, i haver de comprar material sofisticat, ja d'entrada.

- Distància: 10. 700 metres, pujant als 2 turons (el castell i la creu). web de la cursa 2 turons

Escalades a Sella i a Guadalest

2011-12-06T19:08:00.003+01:00

Província d'Alacant. La Costa Blanca. Temps benigne i agradable, per escalar a mig dia com a l'estiu.

- Sella. És una gran escola d'escalada amb més de 200 vies d'esportiva de roca calisa de molt bona qualitat i per a totes les dificultats. Les parets es troben a uns 4 km del poble i al voltant del refugi guardat. Vam degustar una exquisita xocolata calenta a la propera La Vila Joiosa.

- Guadalest. És una escola nova i petita als peus del preciós castell de Guadalest. Un lloc molt bonic i també tranquil. Està molt bé el petit càmping que han muntat a la part baixa del poble. Les persones que el regenten tenen un tacte molt familiar i acollidor. És una bona opció per després de l'escalada.

Marató del Montseny

2011-11-06T14:52:00.009+01:00

Pluja, vent i fred. Avui era el dia i no ha pogut ser. M'havia preparat per participar en la meva primera marató de muntanya, amb l'objectiu d'acabar-la i provar-me en una distància més llarga. Sabia que patiria per la duresa de la mateixa prova (42 km i 2600 m+) i volia exposar-me a una situació com aquesta. Veure la meva resposta. Cos i ment. Fa uns anys que estic corrent i avui havia de fer el salt a la llarga distància.

Ahir, vam anar a Sant Esteve de Palautordera a recollir els dorsals. La organització ho ha preparat tot cuidadosament i estan molt il·lusionats per haver creat aquesta prova i portar corredors al Montseny per primer cop. La pluja, però, amenaça durant tota la setmana. Avui, diumenge, ens hem llevat a les 6 i ens hem dirigit cap al Parc Natural del Montseny. A mesura que avançavem, la pluja anava caient més densa i freqüent. L'aigua baixava a dolls pel costat de la carretera. El bosc moll, la boira present i el fred es feia sentir.

Una cosa és esforçar-se per superar la prova, i, una altra ben diferent, passar-ho malament per fred i córrer una marató per muntanya amb pluja a l'esquena des del quilòmetre zero. Tot i els dubtes, hem decidit no sortir. I fa ràbia. Però, ara, crec que hem encertat. Els que som de muntanya sabem que en dies com el d'avui, les sortides s'han d'anul·lar. Espero que els valents que han decidit llençar-s'hi, hàgin pogut completar el recorregut i arribar sense complicacions. Nosaltres ho hem deixat per l'any vinent.

http://www.maratodelmontseny.com/

Marató del Montseny és una cursa que transcorre pel Parc Natural del Montseny, passant pels tres cims més emblemàtics d'aquest, Turó de l'Home, Les Agudes i Matagalls, la seva distància com bé indica el nom és el d'una marató, 42kms i el seu desnivell acumulat és de 5.200 metres. La data 6 de novembre, l'hora les 08:00.

El Bestrecà (1057)

2011-10-30T18:44:00.006+01:00

Avui els de 4potes són 3: ROC, Max i Golfa. Fem una sortida de mig dia per l'Alta Garrotxa, un espai d'interès natural, amb un relleu impresisonant de tipus calcari; hi predominen les valls profundes envoltades de cingleres i parets de roca.

Comencem en el poble d'Oix i recorrem la vall d'Hortomeier seguint el GR11. Veiem el Ferran i la seva bonica cresta. Més endavant, podem veure el Comanegra i el Pic de les Bruixes. Cal fer una parada en una esplanada, sota l'ermita de Sant Miquel, per trobar-se amb els arbres centanaris. Dalt del cim les vistes són espectaculars. Seguim la serra del Bestrecà. La tornada, molt més curta, directament a Oix.

http://www.altagarrotxa.org/

La canal del Garbí (601 m)

2011-10-22T18:31:00.006+02:00

Segart. València. Parc de la Serra de Calderona. GR10.

Camí equipat amb alguna cadena (sense cap dificultat) que permet arribar d'una manera divertida al cim del Garbí, i el seu mirador, des d'on es pot veure València i el mar.

Torre d'eina

2011-10-16T15:53:00.008+02:00

La Golfa i en ROC han fet el cim de la Torre d'Eina pel cantó de la Vall de Núria. La idea original era accedir-hi per la Vall d'Eina, però hem sabut que els gossos no hi poden entrar, perquè és una reserva natural. Així doncs, hem començat a la collada de Fontalba i, en primer lloc, hem pujat al Puigmal. Un cop a dalt, hem anat resseguint els cims que formen part de l'anomenada Olla de Núria fins al pic d'Eina, des del qual ens hem desviat cap al cantó francés per ascendir la Torre d'Eina. La tornada l'hem fet des del Coll d'Eina cap al Santuari de Núria i el camí de regrés a Fontalba.

Dades de l'excursió:

Desnivell de pujada: 1.950 m.

Recorregut: 26 km llargs.

Alçada mitjana: a uns 2600 m.

Temps emprat: 7 h i 40 m.

Temperatura: de ple estiu a mig octubre, per això, els de 4 potes s'han begut les existències d'aigua de tot el grup.

Volta al terme de Gilet

2011-10-09T18:21:00.010+02:00

- Gilet (comunitat valenciana).

- Mitja de marató de muntanya.

- Desnivell positiu: 1350 m

- Transcórrer per corriols en un 80%.

- Passa pel Parc Natural de la Serra Calderona i trams del GR10.

- Organitza: http://www.cmxocainet.blogspot.com/

Cursa Volcans d'Olot

2011-09-25T17:56:00.004+02:00

Ha estat un molt bon dia per correr. Durant 13 km, hem recorregut la zona volcànica de la Garrotxa i hem seguit el curs del riu Fluvià.

Hem passat pels volcans següents: Biseroques, la Garrinada, Montsacopa i Montolivet.

Una cursa ràpida, sense grans desnivells, més semblant a un cross que a una cursa de muntanya. Organitzada pel centre excursionista d'Olot

ROC al camí dels enginyers (Núria)

2011-09-17T17:11:00.002+02:00

Pugem des de Daió per les Gorgues del Freser fins al refugi de Coma de Vaca, on esmorzem, després de 2 hores de pujada. Aquesta colla camina ràpidament. El ROC no para quiet. Sol anar al davant de tot, i, llavors, recula a buscar-me.

El camí dels enginyers uneix aquest refugi amb el Santuari de Núria per una ruta a 2000 metres d'alçada amb vistes impressionants. Tot un clàssic!

Cursa de muntanya Ciutat de Vic

2011-09-11T17:44:00.011+02:00

Coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, fa tres anys que se celebra aquesta cursa pel terme municipal de Gurb, amb sortida i arribada a la zona esportiva de Vic.

El seu punt més alt és la Creu de Gurb (800 m). Aquest any, el recorregut ha estat una mica més llarg (21 km) a causa de les obres a l'eix transversal. La calor ha estat la protagonista, tot i que som a mig setembre.

cursa de muntanya Ciutat de Vic 2011

Gra de Fajol petit

2011-09-10T17:40:00.001+02:00

Via “La Vall d'en Bas” de 165 m 6a (V+ obl), a la cara sud-oest del Gra de Fajol Petit.

Havíem d'escalar-la, però C només ha portat un peu de gat. Ho hem descobert a peu de via, a punt de muntar els ràpels. La llarga pujada per la canal i la pedrera ens han servit per arribar a peu al cim del Gra de Fajol petit. Una excursió amb el ROC, que, en cas contrari, ens hagués hagut d'esperar a dalt.

Accés i croquis de la via, a caranorte.com

La Munia (3.133) - ascensió des del Circ de Troumouse

2011-07-05T19:44:00.060+02:00

El pic de la Munia és el vèrtex del massís. La ruta parteix del Circ de Troumouse i ofereix un ambient d'alta muntanya, ja que combina l'ascensió a la murralla de la cara nord, el circ, amb la grimpada per la cresta.

Aproximació: Gèdre (França), vall de Heás. Una carretera de pagament s'enfila fins a l'aparcament del Circ de Troumouse (2.100). Es pot dormir a l'alberg de Le Maillet (1.800) o bé, ja dins del circ, a la cabana de la verge (2.100 m - 4 places).
Desnivell: 1070 m
Dificultat: PD
Descripció de la ruta: per la cara nord i el coll de La Munia.

Sortim en direcció als llacs, però abandonem el camí abans de trobar-los. Anem cap a les pedreres de la base de la murralla. Seguim en direcció als dos monolits carcaterístics (les dues germanes), però no hi hem d'arribar. Abans de creuar el rierol, cal enfilar per un corredor (hi hem trobat neu). Seguidament, enllacem amb un altre corredor (també nevat) i sortim a una plataforma. Seguidament, cal superar "le paset" (II), equipat per a assegurar. Continuem ascendint, per roca i neu, fins al Coll de La Munia (2853), des d'on hi ha vistes impressionants a la cara nord del Mont Perdut. El punt clau de la cresta és "le pas du chat" (II+), un petit mur vertical amb una gran fisura al centre. Per arribar al pic de La Munia s'han de superar primer dues cotes secundàries (3095 i 3112).

Carançà. Tres dies a la caseta de xocolata

2011-06-29T18:49:00.016+02:00

Hem passat el Sant Joan en un petit refugi lliure a l'inici de la Vall de la Coma de Bacivers. Hem habitat una cabana de fusta, enmig del bosc, al costat de l'aigua. Els gossos, lliures i nosaltres, també. Hem apagat els telèfons. Hem menjat tot allò que a casa no podem, hem cuinat a les brases i ens hem banyat al riu. En un lloc així, d'aquesta manera, és possible oblidar-se de tot. Un parell de contratemps d'última hora, ens han fet renunciar al bany calent a les termes del poble. Una bona excusa per repetir en una altra ocasió. Una revetlla diferent, però,això sí, amb coca i cava. Com ha de ser!

Descripció de les etapes de la travessa:

1r dia: Tues – Gorgues de Carançà (passarel.les) – refugi Ras de Carança – caseta de xocolata (nit)

2n dia: Coma de Basivers – coll de la Geganta - Pic de Bastiments – Pic del Freser – Pic de l'Infern – coll de Carançà – estanys blau – estany negre – estany de Carançà – riu de Carançà - refugi Ras de Carançà – caseta de xocolata (nit).

3r dia: caseta de xocolata – Ras de Carançà – coll mitjà – Prats de Balaguer. (final)

Roca Colom i Costabona

2011-06-19T17:52:00.037+02:00

Roca Colom i Costabona (Vallter)

Hem sentit xiular les marmotes i hem vist una quarentena d'isards junts. Caminem lleugers. Sense arribar a córrer en cap moment.

L'itinerari puja per la Portella de Morens. Prenem el GR fins a la Portella del Callau. I, després d'un petit descens, pugem al Roca Colom (2.506). Es veu la forma de con que té el cim del Costabona (2.465). De tornada, descendim cap a la vall, on té lloc el naixement del Tec, per retrobar llavors el GR. Tornem per la carena, fent el Puig de la Llosa i el Puig de Coma Ermada.

Tres dies a la comarca de la Noguera

2011-06-13T18:15:00.042+02:00

Dia 1: Congost de Mont-rebei

Decidim correr la ruta clàssica partint de l'ermita medieval de la Pertusa fins al final del congost.
Avancem grups que han sortit molt abans que nosaltres. Els puc llegir el pensament... estem en bona forma i decidim allargar el recorregut. Enllacem amb la ruta dels Altimiris (coves i carboneres), i , la tanquem atrevessant el conegut pont penjant. Però la calor apreta i molt. De tornada, no puc seguir el mateix ritme. No hi ha aigua fins a la masia.

En aquest punt la Noguera Ribagorçana divideix el Montsec en dos: el d'Ares, a la part catalana, i el d'Estall, a la part aragonesa, amb impressionants parets verticals. És molt bonic el camí excavat a la roca que creua

el congost d'una punta a l'altra. Fa uns 2 km.

Dia 2: Congost de Terradets. Escalada a la paret de les Bagasses. Via TIM 215m. 6a+.

Dia 3: Àger. Pugem al mirador i veiem com salten amb el parapent.

Via Tim. 215 m. 6a+ (Terradets)

2011-06-12T18:42:00.001+02:00

Capcir, el Pic Peric

2011-05-22T19:42:00.101+02:00

Hem sortit de bon matí en un dia gris i boirós, que ens ha impedit veure els pics tots sencers. L'home del temps no s'ha equivocat. Sóm els únics que estem caminant i això ens agrada molt més. Avui el ROC ha tingut companya: la Golfa, una gossa jove i plena d'energia com ell. Tenim nous amics!

El Puig Peric és un cim proper als 3.000 metres i, per tant, ens trobem en un ambient d'alta muntanya, amb gran quantitat de llacs, blocs de granit i tarteres descompostes.

Ens ha fet de tot: boira espesa, pluja fina, ruixat intens i calor d'estiu. Ens ha faltat ben poc abandonar, però, al final, hem decidit continuar una mica més. I ens ha sortit bé. Hem acabat veient fins i tot els pics en tota la seva dimensió.

Descripció del recorregut: estació d'esquí de Formigueres - cim de la serra de Mauri (2.412) - vall de Camporells - Petit Peric (2.690) - Puig Peric (2.810).

Deixem el cotxe a l'estació superior de Formigueres, a 2.095 metres. La pista està oberta i es troba en bon estat. D'aquí al cim del Puig Peric no hi ha més de 800 metres; però, el desnivell acumulat és molt superior, ja que un cop fet el cim de la Serra de Mauri, cal baixar als Estanys de Camporrells. L'ascensió als dos cims es fa per les seves arestes, ben visibles des dels estanys. Una vegada assolit el cim del Petit Peric, cal tornar a baixar fins al coll entre els dos cims, i, des d'aquest punt, assolir el cim del Puig Peric.

Cursa sant Amand 2011

2011-05-01T18:25:00.032+02:00

Diumenge 1 de maig, 9 del matí, comissaria dels mossos d'esquadra de Ripoll.

Cursa Sant Amand 2011: 22.7 quilòmetres de distància, 2.740 metres de desnivell acumulat.
El punt d’alçada màxima és el pic de Sant Amand (1.832 m).
Temps màxim per completar-la: 4 hores.
La cursa transita en més d'un 75% per corriols de muntanya i transcorre pels termes municipals de Ripoll i Ogassa.

web cursa sant amand

Ascensions a tres quatre mils del Gran Atles: Raz, Timesguida i Toubkal.

2011-04-16T18:26:00.137+02:00

Durant tres dies caminem per la vall d'Ouissadene. Aquesta vall solitària, fora de les rutes més concorregudes, ens ha de servir per prendre contacte amb la muntanya, abans de les ascensions als pics més alts. A través del Tizi Mzik tindrem accés a Imlil (1.700), capital bereber i punt de partida de les ascensions al Toubkal. El poble abasteix de serveis a les expedicions i en els últims anys ha consolidat una xarxa de petits comerços, turisme i artesania.

La regió del Toubkal té els pics més alts del Gran Atles i és la més visitada, ja que es troba només a dues hores de Marrakech. El Gran Atles travessa el Marroc en diagonal, des de la costa atlàntica (Agadir) fins al nord d'Algèria per més de mil quilòmetres. Aquestes muntanyes estan habitades pel poble bereber, antigament nòmada.

Dia 1: els vehicles ens deixen a Tassa Wirgane, uns 18 quilòmetres d'Asni. Remuntem la vall del riu Ouissadene fins aTizi n'Oussem (1.800), on muntem el campament. És un poble bereber típic de cases de terra i sostre pla, escalonades al pendent, i envoltades per canals de regadiu, cultius, horts i arbres fruiters. El paisatge combina el verd de la vall amb el blanc de les altes muntanyes.

Dia 2: de Tizi n'Oussem a Imlil pel Tizi Mzik. Dormin a Aroumd.

Dia 3: pugem al refugi Nelter o del Toubkal, seguint el curs del riu. Ens aturem a la pedra blanca i font de Sidi Chamharouch, lloc de peregrinació dels musulmans. Hi ha un punt de venda de refrescos i records. Muntem el campament més avall del refugi, a uns quaranta minuts. Serà casa nostra per quatre nits.

Dia 4: Ascensions al Ras (4.083) i el Timesguida (4.089) per la ruta normal de Tizi n'Ouagane. La línia de neu comença sobre el refugi. Fins al coll, el dia s'aguanta, però el cel està tapat i gris. Dalt la carena, comença a bufar un fort vent. No obstant, podem assolir els dos cims sense dificultats. La baixada per neu és molt ràpida. Esperem als companys a les tendes.

Dia 5: Ascensió al Toubkal (4.176), el cim més alt del nord d'Àfrica, per la ruta normal d'ascens per Ikhibi Sud. Ha estat una ascensió freda i molt ventada. Una mostra del clima extrem del Toubkal. Ben diferent al que jo recordava de quan hi vaig pujar per primer cop amb la Ro, en un dia assoleiat i amb vistes precioses. Els cinc minuts necessaris per fotografiar-nos en el vèrtex geodèsic triangular que corona el Toubkal.

Des d'aquí, Ro, on siguis, t'he recordat molt!

Cursa de muntanya Alta Segarra

2011-04-10T19:33:00.057+02:00

El bosc crema. L'esforç és més gran a causa de la calor. És com córrer a ple estiu. Sort que, de tant en tant, bufa una mica el vent. Corriols tècnics, pujades i baixades curtes, però intenses, han posat a prova les cames dels corredors durant 25 quilòmetres. Una cursa, molt bonica pel paisatge de castells per on passa, que presenta 1200 metres de desnivell positiu. Destacaria que els organitzadors i col·laboradors s'han volcat en aquesta cursa, on hi pots trobar ambient familiar, totes les atencions i uns avituallaments correctes.

enllaç al web de la cursa alta segarra

Queralbs - Pic de Nou Creus (excursió amb raquetes)

2011-04-02T19:14:00.064+02:00

Hem arribat a l'esplanada del santuari quan encara no hi havia ningú. Pel camí, de pujada, hem anat sols. Només ens ha avançat el primer cremallera amb els treballadors de l'estació. Hem esmorzat a Sant Gil.

La neu comença al darrera mateix de l'edifici. Les raquetes ens aguanten bé. Sense elles, ens enfonsariem fins a mitja cama. Caminem per la coma de Nou Creus, tots cinc i en ROC, que pot avançar sense gaire esforç, perquè el sol encara no ha desfet la neu. Hem avançat en línia recta fins a topar amb la paret.

Ara, el cim ens queda a l'esquerra, just a sobre nostre. Trobem un grup d'esquiadors de muntanya que estan descendint. S'ho passen bé, la neu està en bones condicions. Decidim pujar en línia recta, com si fós una escala. Les creus estan cobertes per la neu, només en sobresurt alguna punta. Gaudim de la solitud del cim i del bon dia.

Pic de l'Infern (2.859 m)

2011-03-26T19:58:00.059+01:00

Comencem a primera hora. Veig pocs muntanyencs davant nostre. Ha caigut una gran quantitat de neu sobre les muntayes de Vallter i Núria. Fa goig de veure un paisatge tant blanc. Disfrutem d'immillorables condicions per practicar l'esquí de muntanya.

L'objectiu d'avui és assolir el cim del Pic de l'Infern. Una excursió prou llarga per complir amb una bona jornada d'entrenament de mig dia. Veiem possible fer la travessa fins al Santuari de Núria properament: hi ha un bon gruix de neu! Deixem el Coll de la Marrana, on sempre s'hi acumula força gent, i descendim fins a trobar la vall i, amb ella, el regne del silenci. L'esforç és més gran, perquè el sol s'enlaira. Una ascensió, més ràpida del que semblava, ens situa a la cresta en poc més de 20 minuts. Deixem els esquís i finalitzem a peu. El ROC és a dalt, guiat per C. (que el subjecta), ja que hi ha poc espai en el cim.

Grau de l'Hostalot: un bonic tram del camí ral de Vic a Olot

2011-03-20T20:09:00.040+01:00

L'antic camí ral ha estat restaurat recentment i s'ha recuperat l'empedrat medieval, el qual està molt ben conservat a la zona de les Marrades.

Iniciem la ruta en el punt on el camí ral passa l'Hostalot. Comença una llarga i pronunciada baixada fins a la Vall de'n Bas. Aprofitem per comprar pa i coca en el forn dels Hostalets. Iniciem la pujada (650 m) fins a Sant Miquel de Castelló, des d'on podem contemplar una preciosa vista. El proper punt és el poble de Falgars i d'aquí, al cotxe. En total uns 13 km de recorregut entre Osona i la Garrotxa.

http://www.turismegarrotxa.com/cultura/cultura_86_ca.html

vídeo de TV3

Les Baumes del Teixidor

2011-03-19T20:08:00.041+01:00

Fins fa uns quaranta anys, aquestes baumes eren habitades. Encara avui es poden veure les parts que composaven la vivenda. L'entorn però està una mica degradat.

Punt d'inici: carretera de Sta Maria de Besora a Ripoll, casa de l'Espunyola.

Distància: 15 km.

Desnivell de pujada: 700 m.

La primera bauma que trobem (la més gran) és la bauma del Teixidor. Ens hem de desviar del camí principal per anar a trobar les baumes de Fleus, situades més amunt. Emprenem la tornada pel camí del Teixidor i el poble de Llaers.

Castell de Besora - Castell de Montesquiu

2011-03-13T20:00:00.023+01:00

Itinerari circular de 15 km i 600 metres de desnivell positiu, que permet enllaçar els antics castells defensius de Besora i Montesquiu (Osona).

Part d'aquest recorregut transcórrer pel Parc comarcal del Castell de Montesquiu i els seus límits. El castell, amb els seus bonics jardins, és un gran casal fortificat amb orígens en el segle X.

Si es disposa de temps, es pot fer una extensió als Bufadors de Beví.

Santa Maria de Besora - Castell de Besora - Castell de Montesquiu - Coll dels 3 Pals - Coll de Beví - Santa Maria de Besora.

La cinglera

2011-03-06T20:01:00.019+01:00

Ruta circular d'uns 15 km, amb origen i final al bonic poble de Rupit.

Els seus punts principals són: Rupit, masia de Corriol, la Casassa, camí dels Llancers, Torre de St. Joan, cingles de Casedavall i salt de Sallent.

descripció de la ruta

Pic de la Mina (excursió amb esquís)

2011-03-05T20:00:00.021+01:00

És la primera vegada que puc fer el pic de la Mina sense trepitjar les pistes. Hi ha tanta neu que tot és camí. Les muntanyes de l'entorn també són més boniques que altres vegades. Però avui no porto la càmara de fotos. És també el primer cop que hi vinc amb el ROC. I, m'hagués agradat fotografiar-lo ...

El meu cap estava ocupat amb pensaments d'aquest tipus per distreure's de l'esforç que el meu cos estava fent per pujar amunt. El ROC sembla que s'oblidi de mi quan C. és amb nosaltres. És un traïdor, em deixa sola; prefereix anar amb els "més forts".

Gràcies a la parella que vam trobar en el cim, puc penjar aquesta foto.

PR Bellmunt (ruta circular)

2011-02-28T20:06:00.016+01:00

Itinerari circular que parteix del poble de Sant Vicenç de Torelló (Osona).

Distància: 15 km.
Desnivell positiu: 900 meters.

Sortim de la zona esportiva en direcció al castell de Torelló. Pujarem al Santuari de Bellmunt pel coll de les Gargantes. Bellmunt és un excel·lent mirador sobre la plana de Vic. Baixarem pel PR cap al poble de Sant Pere de Torelló, i des d'aquest, cap al nostre punt d'origen, Sant Vicenç de Torelló.

Bastiments again

2011-02-19T18:11:00.062+01:00

Aquests gossos fan nosa. Són les paraules de LL.LL quan ens ha vist al primer aparcament de Vall Ter 2000. El rierol cobert per la neu nova, que va caure ahir, ens ha servit d'alternativa a la pista que solem utilitzar per guanyar metres fins al refugi. Els gossos van al seu aire i nosaltres ens sentim lliures tenint la gent tant a prop.

La ruta és sempre la mateixa, però mai és igual. Més amunt, gairebé a peu de pala, baixen M. i R. Ostres, avui hi som tots! De mica en mica, la gent ja va descendint. J té una llaga que la fa retirar. Els altres anem amunt. Fa bon dia i no tenim pressa. D m'espera a dalt, amb el TUC i el ROC que no es cansen.

Acabem el dia compartint taula i menjar a Camprodon.

Alfondeguilla bis

2011-02-13T21:21:00.077+01:00

El petit poble d'Alfondeguilla s'aboca en cos i ànima a organitzar aquesta carrera de muntanya, que transcorrer pels bonics paisatges del Parc Natural de la Serra d'Espadà.

He corregut per segon any consecutiu. Respecte l'any passat, destacaria molta més participació, cosa que, d'una banda, fa més ambient, però, de l'altra, s'ha d'anar fent, ja que el corriol de la primera pujada no pot absorbir tal volum de corredors i tampoc és fàcil avançar. A partir d'aquest punt, ja tothom agafa el seu lloc i la cursa s'estira.

D'un total de 760 corredors, més de 700 hem aconseguit acabar-la.

Distància: 18, 48 km
Desnivell: + 1160 m.

http://www.castroalfondeguilla.com/

Recorregut a WIKILOC

Cursa 2 turons - Moià

2011-01-16T16:58:00.050+01:00

M'ha encantat veure córrer els gossos. El ROC hi havia de ser per primera vegada! Teníem ganes de fer-lo córrer una cursa de canicros, però divendres no vam tenir sort amb el material necessari. En la propera, segurament el portarà C. perquè a mi em faria anar de cul.

Cursa de muntanya popular i ràpida per corriols i pistes amb una distància de 11,7 km. Ha fet un temps de primavera. Genial. S'ha posat molt bé, la xocolata desfeta de l'arribada.

Recorregut i perfil de la cursa a la web web Cursa de muntanya 2 turons de Moià

Marroc, Anti - Atles

2010-12-26T20:13:00.054+01:00

L'Anti Atles és una de les zones muntanyoses menys visitades del Marroc. Trafraoute, a 143 Km al sud oest d'Agadir, és el poble que domina la preciosa vall d'Amelne. Està envoltat de muntanyes de granit rosa, de les quals destaquen els jebels El Kest i Lion's Face. Hem vingut a escalar i a fer turisme.

Chez Amaliya celebra tres anys. El menjador està ple d'hostes i música en directe. Arribem cansats després de cents de quilòmetres des de Casablanca. La sinuosa carretera que condueix a la vall ens ha fet estar atents. És de nit i els llargs no funcionen.

La primera llum del dia es posa sobre les muntanyes i el rosa es torna més intens. Es destapa un paisatge meravellós i una ciutat respectuosa amb el visitant. Dediquem el primer dia a conèixer els llocs d'interès: les roques pintades i la formació rocosa, Barret de Napoleó. Ens endinsem a les gorges i el palmerar Aït Mansour, que condueixen a les desèrtiques extensions del sud de l'Anti Atles. Ambient d'aventura.

Localitzem el petit poble d'Anergui (1.469 m), punt d'accés a una de les grans parets de quarsita amb vies d'escalada de 300 metres i de gran compromís. També parteix la ruta per a l'ascensió al Jebel Lekst (2.359 m), el cim més alt de l'Anti Atles.

Ascensió al Jebel Lekst. Divertida i entretinguda, amb trepades per roca (més bona del què semblava) en la part final. Tot el dia sols, només hem tingut la fugaç companyia de les cabres. Silenci, estem caminant (4 h).

Decidim tornar a pujar a Anergui, però, no per escalar la gran paret, cosa que desestimem per la inexistència de ressenyes segures i valorant l'elevat nivell de risc en unes vies on no hi ha res de res col·locat. Ahir vam identificar una roca neta d'uns 100 metres just al davant i assegurada. Passem tot el dia, una mica fred, disfrutant de l'escalada en aquest lloc insòlit.

Als afores de Tafraoute hi regna el granit. És ple de milers de blocs roses amb estranyes formes. Formacions ben originals i pròpies d'un bosc de fades. Vies d'escalada només per a experts. I sorprèn que no hi hagi res assegurat! És una llàstima.

En els dies següents fem ruta en cotxe i turisme. El nostre proper destí és Zagora (Vall del Draa), la porta del desert. Conduïm en direcció Tata i Foum Zguig. Tenim impressionants vistes del desert pedregós o hammada del Draa. La carretera directa a Zagora (120 km) només és apta per a vehicles 4x4. Ens obliguem a seguir fins a Agdz, per carreteres lentes, voreres en mal estat i tràfic pesat. Zagora és una ciutat moderna i comercial i representa el punt de partida de les excursions al desert de Erg Chigaga (M'Hamid - 40 km de la frontera argelina). Abans d'arribar a Marrakech, ens aturem a la ciutat d'Ouarzazate i fem nit a kasba de terra vermella d'Aït Banhaddou, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Allotjaments on hem estat:

Chez Amaliya (Tafroute)

La petite kasbah (Zagora)

Chez Brahim (Aït Benhaddou)

K25 Trail de la Calderona

2010-11-28T11:55:00.022+01:00

K25 Trail de la Calderona és una cursa per muntanya que passa pel cor del Parc Natural Serra Calderona. La competició està organitzada pel Club de Muntanya CXM València i l'Ajuntament de Serra.

FITXA TÈCNICA

Distància: 25,5 km

Desnivel positiu: 1.700 m

Desnivell acumulat: 3.450m

Coeficient de dificultat: 43 (normativa FEDME)

Tipus de terreny: barranc: 02.200 m / corriol: 15.780 m / camí: 04.570 m / asfalt: 02.950 m.

Pendent mitjana en pujada: 12,60 % / pendent mitjana en baixada: 14,19 % / pendent màx. en pujada: 45,82 % (km 5,03) / pendent màx. en baixada: 46,35 % (km 7,98)

Blog de la cursa

Cursa de muntanya Castell de Burriac

2010-11-14T21:57:00.014+01:00

Distància: 26 km (llargs)
Desnivell: 1.257 m.
LLoc: El Maresme, Parc de la Serralada Litoral.
Organitza: Grup de Muntanya d'Argentona

Mitja marató de muntanya Sant Llorenç Savall

2010-10-31T18:28:00.066+01:00

Repeteixo cursa, cosa que no acostumo a fer sovint. En aquesta ocasió, comparteixo els primers quilòmetres amb el Lluís i l'Àngels. El Coque es desmarca de nosaltres ja des de la sortida.

Tot el poble s'entrega per fer que els corredors ens sentim ben tractats. Bona organització i qualitat humana. He tornat a disfrutar com l'any passat, malgrat la pluja i el fang.

Contenta. El mateix temps per completar la cursa, però sobre terreny moll i suportant la pluja per més de dues hores. S'havia de vigilar en els trams de roca i riu. Dificultat afegida per les condicions climatològiques adverses. Prudència per evitar caigudes i lesions.

Satisfeta. Per haver arribat a la meta alegre i sense sentir-me fatigada. Per haver controlat en tot moment les sensacions del cos i haver sabut marcar un ritme còmode i constant fins al final.

Dades de la cursa:

- lloc: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt

- distància: 21.300 Km

- desnivell acumulat: 1.741 m
- www.maratocatalunya.cat

Gredos. Ascensions des del Refugi Elola.

2010-10-13T21:21:00.018+02:00

L'experiència

Està plovent. Les previsions ja ho deien. El cel està encapotat i no puc veure absolutament res que quedi 2 metres per sobre del meu cap. La boira cobreix les escarpades muntanyes del Circ de Gredos. El camí de La Plataforma fins al Refugi Elola sembla un rierol. Cau aigua per tot arreu. Però fa goig de veure. Creuem la Laguna Grande amb aigua fins al genoll. Sí, sí, per dintre. Com quan era petita i em banyava els peus als llacs freds de muntanya. L'aigua s'ha menjat el camí. El pas superior alternatiu el veiem perillós perquè la roca patina molt. A causa d'això, sempre hem portat les botes molles.

Tot i el mal temps, hem tingut sort. Molta sort. La pluja no ens ha impedit tant com em pensava, però ens hem hagut de mullar. Hem fet 3 ascensions senzilles i de mitja jornada partint del refugi. Haver de progressar per blocs de granit i haver d'utilitzar les mans, en algun pas elevat molt concret, ha fet que l'ascensió hagi estat entretinguda i divertida.

La boira que corona el Circ aporta un ambient encara més misteriós. L'aigua que brolla muntanya avall alenteix el ritme d'unes persones massa avesades a un dia a dia frenètic i nerviós. L'olor de moll eixampla els pulmons. Tinc una sensació de llibertat absoluta. La meva rutina ha desaparegut. M'emporto un molt bon record de la gent que porta el refugi: un tracte més que correcte i un menjar ben cuinat i amb quantitat. Es nota que estimen el que fan.

Un altre viatge en comú amb persones desconegudes per a mi i entre nosaltres. Com sempre, no podia sortir malament. He repetit la sort de conviure i compartir il·lusions amb persones de vides ben diferents.

El Parc Regional de la Sierra de Gredos

La Sierra de Gredos és el nucli principal de la Cordillera Central. La seva formació va tenir lloc durant el període quaternari quan el fred li va donar forma. És paisatge d'alta muntanya, format per un sistema de blocs de granit. El cor del Parc Regional és el Circo de Gredos, al fons del qual hi ha la Laguna Grande envoltada d'afilades agulles i crestes. El cim més alt és el Almanzor (2.592). Altres altures destacables per la seva bellesa són: La Galana, Los Tres Hermanitos i El Cuchillar de las Navajas.

Les 3 ascensions des del Refugi Elola

1a.- El Casquerazo (2.497) per la Portilla de los Machos

2a.- El Almanzor per la Portilla del Crampón

3a.- La Galana per la Canal de los Geografos

Taga 2040 evo - cursa de muntanya

2010-09-19T19:53:00.083+02:00

Aquesta cursa uneix el poble de Sant Joan de les Abadesses (770 m) amb el cim del Taga (2040), passant pel cim del Puig Estela (2.019 m), amb un recorregut de 22 km i mig i un desnivell positiu de més de 1.700 metres.

És una cursa dura i molt tècnica. I, les pluges d'aquesta setmana encara li han afegit més duresa.

Se surt del poble pel pont romànic. De pujada, ja des de l'inici, si bé, en aquest primers quilòmetres, és suau i es pot fer corrent. Són 1.270 metres de fort desnivell fins a arribar al cim del Puig Estela. Superem la línia de la boira i surt el sol. Serra Cavallera. Som en el tram panoràmic; la carena que uneix el cim del Puig Estela amb el cim del Taga. Aquest és també un tram tècnic en la seva primera part, i a més la roca patina. Baixem en direcció a la Portella i un cop allà, afrontem els 300 metres de desnivell positiu per assolir el cim del Taga. Voltem la creu i tornem a baixar a la Portella. La pujada a Coma d'Olla es fa dura; ara ja costa anar cara amunt, les cames ho noten, però, un esforç més i ... ja està! Avall, pel Bosc dels Escalers, fins a retrobar la pista per on hem pujat a primera hora.

cursa taga 2040 evo - enllaç pàgina web

Travessa del Cadí

2010-09-02T21:23:00.080+02:00

Sortim del poble de Josa en direcció a l'ermita. De seguida agafem el GR 150, que fa una volta circular al Parc Natural del Cadí Moixeró. Prenem la variant 1 que segueix la carena.

L'itinerari és el següent: Josa de Cadí - coll de Jovell - canal Baridana - Pic del Vulturó (2.648) - canal de l'Ordiguer - canal del Cristall - Pic de Costa Cabirolera (2.604) - Josa de Cadí.

Decidim iniciar el retorn als peus del Costa Cabirolera. Renunciem al cim del Comabona (2.547), que deixem per una altra ocasió. Estem cansats, és llarg, fa calor, els genolls fallen ... Entre tots, optem per baixar directament i anar a trobar el PR que ens ha de portar al revolt de la carretera on tenim el cotxe, abans del poble de Josa.

El descens, per sort, ha resultat ser tota una aventura; primerament, hem baixat per prats herbats amb fort pendent i terreny rocós, sense camí; i, llavors, ens hem ficat en un barranc sense aigua, que hem pogut resseguir sense perill, sortejant pels laterals els passos més drets i esmolats per l'aigua.

El ROC ha passat set, com tots nosaltres. Hem fet curt d'aigua. La calor encara es fa notar. I el Cadí és ben pelat i està completament exposat al sol.

En total han estat uns 20 km llargs, que al final, han resultat divertits i entretinguts pel fet de baixar pel barranc sec. Aquest cop, ens ha sortit bé, però també ens podíem haver ficat en un bon problema, ja que ningú coneixia per on estàvem descendint. Atrevits? Potser sí. Imprudents? Crec que no. En tot moment podíem pujar per on estàvem descendint. Això sí, amb sort, hauríem arribat de nit.

Parc Natural del Cadí Moixeró

Pedraforca (2.498)

2010-08-28T19:13:00.036+02:00

De Gòsol al Pedraforca per la Collada del Verdet.

Feia anys que no pujava al Pedraforca. He conegut una nova ruta d'ascensió a aquest cim tant emblemàtic del nostre país. Es tracta de pujar-lo per la banda del poble de Gòsol, enlloc de fer-ho per Saldes i el refugi Estasen, com se sol fer habitualment. M'ha agradat.

Aquesta ruta també passa per la grimpada, la part més divertida de l'ascensió, ja que des de Gòsol es va a trobar la Collada del Verdet. Hauria pogut portar el ROC, però he estat dubtant fins a l'últim moment. Ara estic del tot convençuda que hagués pogut pujar sense dificultats.

Aquest cap de setmana se celebra el 25è aniversari de la 1a ascensió catalana a l'Everest. S'han escollit 25 cims d'arreu de Catalunya per commemorar aquella fita de l'alpinisme català. Alguns dels cims principals són: la Pica d'Estats, el Puigmal i el Pedraforca.

Fes el teu Everest, enllaça amb la pàgina web de la FEEC.

Circ de Colomers - Vall d'Aran

2010-08-21T18:19:00.126+02:00

Aquest cap de setmana ens el devíem, A i jo. Marxem, finalment, després d'anys de dir-ho, a passar uns dies en un refugi, només nosaltres dues. Dormim a Salardú, en un espai al costat del riu apte per a caravanes. Comecem a Banys de Tredos.
Hem escollit el refugi de Colomers, que forma part del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Volem conèixer el circ de Colomers, una de les zones més solitàries del Parc i, l'objectiu, és pujar el Gran Tuc de Colomers (2.933), per la seva cara nord, també poc freqüentada. El circ de Colomers es va originar durant la última glaciació. Un paisatge típic dels circs glacials amb altes parets i molts llacs (un total de 38), produïts per l'erosió del gel.

L'itinerari segueix primerament el circuit llarg dels llacs de Colomers, d'uns 8 km. És una ruta circular amb origen i final en el mateix refugi de Colomers: llac Major, estanys Mòrt i Garguiilhs de Sus, estanyets deth Pòrt, llac del port de Colomèrs, Còth de Pòdo, llac de Pòdo, estany Solet, llacs Obago, Redon i Long, Coret deth Clòto, refugi de Colomèrs.

Per fer l'ascensió al Gran Tuc de Colomers, per la seva cara nord, cal abandonar el circuit anterior en el Coll i llac de Podo. Cal prestar molta atenció en les fites per anar trobant per on cal progressar. Les fites són escasses, tenen poca continuïtat i es confonen amb les pedres i blocs de granit del terreny. En aquest punt, és difícil continuar si no es disposa de mapa o no es coneix la ruta. La progressió no és evident i els senyals són pocs. Interpretem el mapa i ens guiem més o menys en la direcció correcta. Progressem lentament, però segures. Molt de tant en tant, alguna fita ens confirma que anem bé. Estem just a sota l'Agulla de Colomers. Un error de lectura fa que intentem donar-li la volta abans d'hora, quan el correcte hagués estat agafar més profunditat, gairebé a peu de muralla. Pugem per una canal descomposta, però segura, que no ens porta enlloc. Estem enmig de parets verticals i no veiem la sortida. Silenci i soledat. Alcem la vista i calculem que és arriscat pujar. Deduïm que no estem en el pas adequat, i, per això, ambdues sabem que el més prudent és girar cua. Tornem a estar situades en el mar de blocs, a l'última fita de referència. Hem estat hores en aquest lloc. Tenim el sopar a les 7 i ens queda camí per fer. Ho tenim tant a prop! El desnivell superat, el cim a tocar ... però desconeixem l'accés a la cresta. Hem de deixar-ho! A mi em sap més greu que a ella. Per a mi, sí, fer cim és clau. Però aquesta sortida té un altre component, que, possiblement, és molt més important: compartir uns dies fora de la nostra quotidianitat.

Enllaços relacionats

Ressenya del circuit dels Llacs de Colomers

Mapa Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici

Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)

2010-08-01T20:02:00.272+02:00

L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió.

Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.
El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.
Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.
Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.
La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.
L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

Tenim el primer contacte amb la muntanya russa, en una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.
06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.

Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.
Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.

Els blogs dels companys de viatge
Lluís LLeida

Grupo de Montaña Ensidesa Avilés
vídeo de Carlos

Balaitus (3.144 m)

2010-07-11T18:57:00.018+02:00

Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

A.D - 300mts . IV+ un trams (resta III+ mantingut); reunions semiequipades

Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404). Una dura i exigent jornada pirinenca.

2010-07-07T18:59:00.113+02:00

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.

A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.

Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.

Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.

Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

Via Yaks - vall de Remuñé

2010-07-05T18:58:00.074+02:00

Benasque.

La vall de Remuñé es troba al final de tot de la vall de Benasque. El camí comença en el punt on s'acaba la carretera.

Hi ha diverses zones per escalar amb orientació sud. Les primeres corresponen a itineraris esportius curts de dificultat predominantment baixa. Després hi ha el grup de les Losas i Fitas del Pintrat, on es concentren la majoria de llargs itineraris d'aquesta vall. Al fons, hi ha el Pic de Maupas, una de les parets famoses del Pirineu i cim de 3000 metres, que es pot assolir escalant.

El tipus de roca és granit, amb regletes i trams bastant llisos. L'escalada és tècnica per plaques d'adherència i alguna fisura.

Via Yaks (710 m). V+ / 6a obligat. Enllaça, amb 13 llargs de corda, una via de Les Losas del Pintrat amb una via de la Fita Inferior, per fer una ascensió llarga que acabi amb cim (2.428 m). L'aproximació la fem per una vall i la tornada per l'altra, la qual cosa fa que la caminada no sigui la mateixa.

Boniques vistes a les Maladetas i Pic d'Alba. Bastant equipada amb parabolts. Els llargs més destacables són els 2 dos d'inici i els dos primers d'ascensió a la Fita Inferior.

- Losas del Pintrat: IV+ / 6a / III+/ IV/ IV+/ IV/ IV/ III/ IV+/ V/ rapel 35 m / IV+/ IV/ V+/ 5 minuts a peu +

- Fita Inferior del Pintrat (5 R): V/ V+/ IV/ III+

AQUESTA ÉS LA NOVA GUIA QUE S'HA PUBLICAT SOBRE ESCALADES A LA ZONA.

Peña Montañesa (2.291)

2010-06-27T18:15:00.008+02:00

Aquesta muntanya destaca des del poble de l'Ainsa i domina tota la comarca del Sobrarbre i el Somontano. L'he vista moltes vegades, sempre que vaig cap al Pirineu, però sempre he passat de llarg. Perquè, quan es va al Pirineu, l'objectiu és fer un tres mil. Aquest diumenge hem decidit dedicar a aquesta muntanya el nostre temps i il·lusió. I hem encertat. És una ascensió molt maca i amb precioses vistes sobre el Pirineu i les valls. - Sortida: Monasterio de San Victorián.
- Ascensió al cim per la seva cara sud (poble de Oncins).
- Desnivell: 1300 m. L'itinerari puja en línia diagonal ascendent per sobre la faixa de roca.

A més a més, hem coincidit amb la cursa Peña Montañesa d'enguany, organitzada pel Club Atletico Sobrarbre (CAS) cada darrer diumenge de juny. Ens hem quedat una estona al cim animant als corredors.

Pic de Culfreda - Batoua (3.034)

2010-06-26T17:55:00.040+02:00

Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

- Sortida: Refugi de Tabernés.
- Desnivell: 1300 m.

Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.

Penyes Altes de Moixeró (2.279)

2010-06-20T12:38:00.064+02:00

Parc Natural del Cadí Moixeró

Grèixer. A 4 km de Bagà en direcció a Coll de Pal. Deixem el cotxe en un revolt tancat a la dreta. El camí de la canal de la serp comença just darrera les cases. Està indicat perfectament. Són gairebé 1.300 metres de forta pujada. Deixem la Roca Gran a la nostra dreta. En una hora i mitja curta arribem a la pedrera. El més bonic per a mi és el bosc de faig pel que anem pujant. Un cop al coll, cal desviar-se a la dreta per anar a les Penyes Altes, seguint el GR 105.1. Des del cim tenim una vista magnífica sobre el Pedraforca, la serra del Cadí i la Cerdanya.

Les Penyes Altes vistes des del GR107 que hem agafat de tornada en el coll d'Escriu.

Tota la ruta d'ascensió a les Penyes Altes pel camí de la canal de la per a GPS.

Cuita el Sol 2010

2010-06-12T17:44:00.073+02:00

Una milla vertical al Monteixo.

Parc Natural de l'Alt Pirineu. Àreu - Vall Ferrera (Pallars Sobirà).

El repte consisteix en poder arribar al cim del Monteixo (2.905 m) abans no t'atrapi l'ombra del sol. Són poc més de 5 km i 1680 metres de desnivell positiu. Una pujada forta i sostinguda que no dóna cap moment de descans.

Les campanes de l'església d'Àreu donen la sortida a la Cuita el Sol a 2/4 de 6 de la tarda per a les fèmines i els infantils. Els homes surten mitja hora més tard. Aquest any, la pluja no ha impedit la cursa, tot i que ha deixat un terreny bastant moll i enfangat i una mica de neu nova a la part alta del Monteixo.

S'ha fet el recorregut original pel Solà d'Àreu, el Jespedil (avituallament i meitat de la prova) i fins dalt de tot del cim del Monteixo a 2.905 m.

Itinerari: plaça d'Àreu i pont d'Àreu; de dret amunt, estrictament per la carena.

Cuita el Sol 2010

Centre Excursionista de Lleida

Escalada a Jerica (Castelló)

2010-05-30T20:23:00.019+02:00

guia d'escalada a Jerica
Ajuntament de Jerica

Activitats de natura per terres valencianes

2010-05-29T20:24:00.132+02:00

- Dissabte. Barranc de Las Palomarejas. Terme municipal de Benagéber, Sinarcas.

Les aigües salvatges ens impedeixen el descens complet del barranc. Les últimes pluges han portat molta aigua al riu. El que havia de ser un barranc d'iniciació, aquàtic ... s'estava convertint en un barranc exigent i tècnic. La força de l'aigua es multiplicava a mesura que avançavem metres riu avall. Abans d'arribar a l'estret congost (la part més espectacular) el soroll ja feia basarda. El perill era gran per a un grup tant nombrós i sense material. El més prudent era girar cua.

- Diumenge. Senderisme - ascensió al Pic d'Espadà (1.106 m).

Província de Castelló. Parc Natural de la Serra d'Espadà. Sender PRV - 63.
Inici: Ain.
Final: Alcudia de Veo.

Els dos punts interessants del recorregut són un antic molí restaurat i una nevera de pedra que s'utilitzava per emmagatzemar neu durant tot l'any. En el descens cap al poble d'Alcudia de Veo es passa per enmig de bonics boscos d'alzina surera.

Aquestes sortides m'estan descobrint el vessant natural de la comunitat valenciana, massa sovint associada només al sol i platja.

Robiñera (3.003) - el Chinipro

2010-05-22T12:31:00.163+02:00

Cadascú pel seu compte havía intentat fer aquest cim en una altra ocasió, però cap de nosaltres ho va aconseguir, perquè tots en vam perdre. En el meu cas, la boira ens va fer girar cua.

Parzan - Chisagües.

La pista està arreglada de fa poc. Jo la recordava en bastant mal estat. Ara es pot arrribar a l'esplanada de la borda còmodament. Estem sols. El resplendor de la neu es deixa veure enmig de la foscor.

Amb la primera llum del dia, per assegurar-nos bona neu en l'ascensió, comencem a caminar per la pista, superant els 200 metres de desnivell fins al revolt de 180º a la dreta, des d'on surt el camí de pujada. Identifiquem bé el GR11 i una mica més amunt les fites que mostren l'inici del camí cap al collado de las Puertas. Aquesta vegada sembla que tot anirà bé.

Animats, comencem a pujar. La neu cobreix algums trams de camí i de tant en tant el perdem de vista. Contiuem en la direcció que creiem correcta, però aviat perdem el camí completament, perquè la muntanya està tota coberta de blanc. En aquest punt, potser amb massa ganes de pujar per neu, equivocadament ens decantem a l'esquerra i, per tant, sense ser-ne conscients ens apartem definitivament del nostre objectiu. Guanyem metres per una pala d'uns 45º i anem flanquejant sempre cap a l'esquerra, allunyant-nos cada cop més del Robiñera que deixem a la banda dreta.

Un cop a dalt, es fa visible La Munia i ens adonem que no som al cim que creiem ser. El cim assolit és el Chinipro (2.797). Decebuts, intentem trobar una explicació a la nostra errada, i no ho entenem. La vista que tenim sobre el Mont Perdut, Cilindre, Pico de Añisclo, etc. és impagable. Tot està blanc i meravellós.

El Chinipro no és conegut, és un cim solitari i molt bonic, entre La Munia i el Robiñera al nord-est i Pineta i Ordesa al sud-oest.

Ha estat una jornada pirinenca cent per cent, amb molta neu, ambient genuí d'alta muntanya, aspecte glaciar i un punt perillós. El Chinipro, un cim secundari que amb tota seguretat no hauriem escollit mai, però que la nostra errada ens ha fet descobrir i gaudir.

Marató i mitja Castelló - Penyagolosa

2010-05-15T17:20:00.094+02:00

La Marató i mitja Castelló - Penyagolosa és una prova esportiva de muntanya de gran fons, amb un recorregut total de 65 km pel sender GR33. Per completar el recorregut hi ha un temps màxim de 15 hores.

Travessa tota la província des de la ciutat de Castelló, a 40 metres sobre el nivell del mar, fins als 1.300 metres d'alçada del Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. El desnivell de pujada és de 2.500 metres i el de baixada és de 1.000

La primera meitat és gairebé plana, per pistes forestals i algun corriol, la qual cosa permet poder-la correr tota o a trams, sengons la forma física de cada participant. A partir del km 34, Les Useres (3r control) comença la part dura, també la més bonica, la part de muntanya i els grans desnivells.

La Marató i mitja és una de les marxes més dures i tradicionals del País Valencià.

D'una prova d'aquestes característiques, aquí en diriem una marxa de resistència. En canvi, allà l'anomenen Marató i mitjà, perquè està pensada per fer-la corrent. Cal saber administrar bé l'energia per poder arribar a completar el recorregut amb èxit. És una prova exigent per la seva llarga distància i també, per acumular els desnivells importants quan les cames ja porten més de 30 km a sobre.

La Rambla no és per a nosaltres.

2010-05-01T17:57:00.139+02:00

Siurana - entre la serra del Montsant i les muntanyes de Prades.

Arribem al petit poble d'Arbolí, a la comarca del Baix Camp, un dels llocs típics d'escalada a Catalunya. Es respira tranquil·litat. Fem un passeig i sopem al bar de la plaça, on hem pogut saber que el refugi es va haver de tancar pel seu mal estat, després de tretze anys de funcionament. Fem nit a l'ermita que hi ha dalt del poble.

La decisió de marxar cap al sud per esquivar la pluja ha estat encertada. La major part del país ha tingut aigua aquest cap de setmana. El temps al Pirineu, que era el nostre primer destí, ha estat més hivernal que de primavera. El corredor Jean Arlaud al Posets l'hem hagut de deixar per una altra ocasió.

Siurana és un poble pintoresc amb passat musulmà situat dalt d'una penya de roca. El lloc és encantador i entranyable.

La seva escola d'escalada està reconeguda amb la màxima qualificació i atrau a escaldors de tot el món. No és fàcil escalar a Siurana. Hi predomina el grau alt. Proposa una escalada tècnica i vies de resistència amb passos durs al principi. Tot i això, hem pogut trobar el nostre nivell i disfrutar de l'escalada esportiva en aquest lloc insòlit en el sector Can Marges (dalt i baix).

ressenyes Siurana

Torreneules. La cua del llarg hivern ...

2010-04-24T20:14:00.058+02:00

Queralbs (Daió) - Núria - Torreneules

Feia dies que necessitava fer una bona caminada. Una d'aquelles que et fan cansar. Més que res per treure'm la falsa sensació de sentir-me pesada. I, també, per començar-me a preparar per a l'ascensió d'aquest estiu. He de fer el canvi de xip i començar els entrenaments. Però em sembla que ja tinc la ment a punt per sortir a córrer més del normal.

El dia ha aguantat tot i les amenaces de pluja. R. ens abandona a l'alberg. Avui el seu cos no li respon prou bé. Nosaltres continuem muntanya amunt, acumulant desnivell. La boira cada cop és més espessa i no veiem l'entorn des del cim. Sort que coneixem bé la zona, ja que no es veu res! Baixem ràpidament per una clapa de neu contínua que no vol deixar nua la muntanya. És un dia molt tranquil al llac. No sembla dissabte. La poca gent que hi ha avança sense fressa i a pas lent. És primavera, però la cua del llarg hivern es resisteix a seguir el seu camí natural.

La Foradada. El salt de l'aigua

2010-04-11T20:41:00.013+02:00

La Foradada - Cantonigròs. Diumenge al matí.
Una bonica passejada amb els gossos a prop de casa.

Via de l'Alba - Terradets

2010-04-03T17:56:00.020+02:00

- Lloc: Montsec - Terradets.

- Sector: Paret de les Bagasses.

- Dificultat obligada: 6a+

- Recorregut: 250 metres.

Ressenya extreta de www.ressenya.net

Volta al Tuc de Padernas

2010-04-02T17:56:00.065+02:00

Itinerari d'esquí de muntanya amb origen i final a LLanos del Hospital (Benasque)

- Distància: 10,5 km.

- Desnivell de pujada: 900 m.

Aquesta és la meva ressenya a WIKILOC.

La neu ens obliga a deixar el cotxe a l'aparcament i sortim des d'allà. Amb els esquís anem seguint la carretera aproximadament fins al km 3 i llavors ja continuem enmig del bosc, sempre en sentit ascendent i cap a la dreta fins a trobar el refugi de la Renclusa.

Avancem en direcció a l'ibó de Padernas. Estem ben sols. En aquesta part de la muntanya no hi ha ningú més. És agradable i a la vegada es fa estrany tanta soledat.

Pugem al coll, el nostre punt més alt a 2.700 metres d'alçada. El dia s'aguanta, però es pot girar en qualsevol moment.

Tenim al davant unes vistes magnífiques de les Maladetas i la Dent d'Alba.

Deixem el Tuc de Padernas a la nostra dreta i comencem el descens per la vall, passant per dos trams més drets, abans de trobar la carretera.

Ascensió al Pic de Baciver (2.644)

2010-04-01T17:57:00.053+02:00

- Lloc: Baqueira - Beret. Pla de Beret. Aparcament de l'Orri.

- Activitat: esquí de muntanya.

- Distancia: 9,23 kilòmetres

- Altitud min: 1.855 metres - Altitud màxima: 2.644 metres

- Desnivell de pujada: 800 metres

Aquesta és la meva ressenya de la ruta a WIKILOC

L'ascensió comença a les pistes d'esquí. Travessem el bosc de pins i remuntem fins al llac de Baciver. A partir d'aquí, fem un gir en sentit nord i ja podrem veure el Tuc de Baciver. Els últims metres es fan per l'aresta sense cap dificultat.

La neu d'avui és excel·lent. Em sembla que mai l'havia trobada en tant bones condicions! El descens de la pala és ràpid i es fa curt. Ens hem desviat una mica de la ruta i hem anat a parar a una canal sense neu, que ens ha obligat a treure'ns els esquís, uns 60 metres, i baixar caminant per roca i terreny enfangat. No hem estat els únics.

Un cop al camí, hem baixat directament a les pistes. Una ascensió fàcil amb sensació d'estar fent travessia.

Cursa de muntanya de Manresa

2010-03-28T17:52:00.022+02:00

La Cursa de Muntanya de Manresa va començar a les deu del matí a l'estadi d'atletisme del Congost, amb un recorregut de 19,5 quilòmetres.

L'itinerari va passar pels termes municipals de Manresa, Sant Joan de Vilatorrada i Rajadell, amb vistes a la muntanya de Montserrat.

En els primers, va tenir lloc la cronoescalada amb la pujada al Collbaix. A partir del descens , la cursa es va suavitzar, fins a arribar a la línia de meta per terreny pla.

Cingles del Collsacabra

2010-03-20T17:07:00.010+01:00

Sant Martí Sacalm - Rupit (ruta circular)

Sant Martí Sacalm es troba a 9 km d'Amer. Sense entrar al poble, passem la tanca i continuem amb cotxe fins a una masia abandonada, on aparquem. En 2 km arribarem a la casa de la Triola d'on surt el Grau de Cabra Figa per pujar als cingles del Far. Continuem per la carena i seguirm el camí dalt dels cingles fins al salt de Sallent (Rupit). El descens és pel Grau de la Donada, situat a l'esquerra del mirador. Un cop a baix, caminem per la pista en direcció a Sant Martí Sacalm.

Aquesta és la meva ressenya a WIKILOC.

Corrent per la neu i el fang

2010-03-14T17:17:00.042+01:00

Cursa Via Fora d'Olost. Cursa de muntanya de 15 km pels boscos d'Olost de Lluçanès (Osona). Cursa ràpida i molt divertida.

La prova ha estat dura per les condicions del terreny. La nevada ha deixat el terra molt enfangat i ple d'aigua. Els corredors hem hagut de passar tres cops pel mig del rierol. Els peus completament xops tota l'estona. A vegades es feia feixuc avançar enmig de tant fang i per un terreny tant poc estable. Però la neu al bosc i estesa pels camps ha donat a la carrera un encant particular.

Un vent que tomba, un fred que pela!

2010-03-13T18:00:00.008+01:00

Circ d'Ulldeter

La gran nevada de dilluns passat ha assegurat la pràctica dels esports d'hivern durant aquesta primavera. Vall Ter presenta un gruix molt important de neu nova. La neu s'ha acumulat a les pistes i a la part més baixa del circ, de manera que la carena continua sense neu a causa del vent que sempre hi sol bufar.

Hi ha més esquiadors que pugen fins a la Portella de Mentet, però un cop allà tots fan marxa enrere. Nosaltres decidim pujar el Pic de la Dona (2.704), encara amb neu, i llavors continuem caminant amb els esquís a l'esquena fins al Coll de la Geganta i el cim del Pic de Bastiments (2.880). C s'emporta a ROC a baixar un dels corredors que hi ha, i jo faig el descens en solitari pel Coll de la Marrana, on hi ha molta neu.

Un recorregut exigent per les condicions amb què l'hem trobat i una gran sensació de travessa de muntanya. La temperatura ha estat de 10 graus negatius. La sensació tèrmica, de 15 sota zero, a causa del vent. Aquest és l'enllaç de la meva ruta penjada a Wikiloc.

Cursa de muntanya Castro d'Alfondeguilla (Castelló)

2010-02-14T16:42:00.063+01:00

A les 9 del matí del diumenge 14 de febrer va tenir lloc la 4a Cursa de Muntanya Castro d'Alfondeguilla amb la participació de més de 400 persones.

El dia anterior la neu queia sobre les muntanyes de la Serra Calderona, mentre estàvem pujant al seu punt més alt, el Gorgo. Passejàvem amb el ROC. No teníem gaire clar que la cursa pogués celebrar-se. Neu arran de mar!

El mercuri estava sota zero. Els corredors estàvem encongits i el fred no ens motivava a córrer. La duresa del recorregut va fer que el fred desaparegués pràcticament després de la sortida. Però el dia va acabar assolellat, clar i blau, tot i que la temperatura no va pujar gaire més.

És una cursa "trenca cames" i molt bonica. Vam poder gaudir dels paisatges del Parc Natural de la Serra d'Espadan.

Distància: 17,4 km

Desnivell: 1.104 m.

Més informació: 4a Cursa de muntanya Castro d'Alfondeguilla

Anna i Santosh

2010-02-07T17:16:00.055+01:00

Bastiments (2.881).

Circ d'Ulldeter. Com tantes altres vegades, pujo a Bastiments amb els esquís. Però les ascensions mai són iguals per moltes raons. Sobretot per les persones que t'hi acompanyen. Per a S, aquesta és una de les primeres vegades que està entre tanta neu. Cada trepitjada que fa amb les raquetes és una empremta d'energia.

A trams, he de carregar els esquís a l'esquena, perquè només hi ha rocs i glaç. La pala final sí que té neu. Com sempre, hi ha molta gent a la ruta del Bastiments, i més aquest any, perquè el vent ha despullat de neu les altres zones de Vallter. Tot i això, les condicions en que la trobem no són les millors. Però és el que hi ha i és el que es pot fer ara i aquí.

Records de Bagà

2010-01-24T18:19:00.020+01:00

Penyes Altes de Moixeró

Anem a caminar per la cara sud del Moixeró, la més espectacular del massís, contràriament al Cadí, que la seva cara nord és la més impressionant.

Un cop a Bagà, cal seguir la BV4024 (Coll de Pal) durant uns 4 Km . Deixem el cotxe al costat de la carretera, en un revolt a la dreta, abans de passar per sota de la C16. Comencem a caminar per la pista que puja a Gréixer.

Fem un petit tros del GR107 o camí dels Bons Homes, però ben aviat el deixem i seguim un corriol que surt a sobre de les cases del poble. Està marcat en tot moment en color groc. El camí puja dret enmig de grans fagedes i passa la Roca Gran. Més o menys, en una hora i quart trobem la pedrera i, una hora més enllà, ens situem al Coll de Rasell, des d'on cal anar seguir cap a la dreta en direcció a Penyes Altes.

El dia és gris i la boira, espesa. La boira puja i baixa tapant i destapant el paisatge rocallós del Cadí. No s'acaba de deixar veure. La neu amaga el traçat i cada vegada és més present. La neu i la boira ens fan desistir del cim i ens obliguen a tornar cap a casa. L'objectiu del dia era fer la ruta circular a les Penyes Altes pujant per la canal de la serp i tornant pel Moixeró, el Coll de Moixeró, la font de la Cabrera i el Refugi Sant Jordi.

Escalada al Puig Campana (Alacant)

2009-12-06T17:37:00.012+01:00

Via Judes el Miserable

En el poble de Finestrat, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant) s'alça el Puig Campana, un cim rocós de 1.406 metres gairebé arran de mar.

Després de valorar diverses possibilitats, decidim escalar una via de dificultat mitjana coneguda com "Espolon Finestrat" o Judes el miserable, en el sector de l'Agulla Encantada, classificada de V+.

Són 160 metres en 4 llargs de corda: L1: V+ / L2: V / L3:V+ / L4: V+.

Està equipada amb claus, paravolts i ponts de roca.

El material necessari són els empotradors i les cintes.

Hem fet el descens per la mateixa via amb un ràpel de 40 metres.

Cursa de muntanya "Montserrat Nord"

2009-11-08T17:18:00.045+01:00

Feia temps que no participava en curses, ni d'asfalt ni de muntanya, però sempre m'ha agradat estar en competició tot i que hi vaig a passar-ho bé. Ara, la gent està molt preparada. Ja no és com abans que les caminades i les curses eren populars de veritat ...

La cursa de Muntanya Montserrat Nord comença a Monistrol i puja fins al cim de Sant Jeroni, passant pel monestir de Santa Cecília i pujant la canal de Sant Jeroni, amb fort desnivell i sostingut. La baixada es fa pel Pla dels Ocells i es continua en direcció a Sant Joan. El camí dels 3/4 és l'altre tram tècnic de la prova. El descens i arribada a Monistrol és pel camí normal de pujada del poble al Monestir. La memòria em transporta uns anys enrere i em recorda l'esforç que vaig haver de fer en aquest camí, de pujada, per acabar els pocs quilòmetres que em faltaven per completar la travessa Matagalls - Montserrat.

Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall

2009-10-25T18:11:00.001+01:00

La Primera Marató de Muntanya de Catalunya arriba aquest any 2009 a la seva 15a edició. Hi ha la possibilitat de fer la Marató tota sencera o bé fer només la Mitja Marató.

Ambdues s'endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i els corredors tenim unes vistes espectaculars al llarg de tot el recorregut. Els desnivells de les proves són importants, per això, els avituallaments estan propers entre ells, la qual cosa s'agreix molt. És una cursa molt ben organitzada amb implicació de tot el poble de Sant Llorenç.

Pico Maldito. Un temps de mil dimonis!

2009-09-12T20:26:00.015+02:00

Pico Maldito (3.350 m) per les agulles de la cresta de Cregueña.
Agulla Juncadella (3.021 m) - Agulla de Cregueña (3.043 m) - Agulla Haurillon (3.075 m) - Pico Maldito (3.350 m). El bus surt a 1/4 de 6 o a 2/4 de 8 del Pla de Senarta. Cobreix els 9 km de pista (en bon estat) fins a la cabana de pescadors, Ballibierna, on comencem a caminar en direcció al barranc de Corones.

Una vegada superat el primer llac, anem cap al Coll de Cregueña, però abans d'arribar-hi ja podem pujar cap a la dreta, pedrera amunt. Hi ha fites. Deixem el pic d'Aragüells a la nostra esquerra.Una petita trepada ens portarà al cim de la primera agulla, la Juncadella (F+). Avancem per la cresta fins a trobar un profund tallat que ens obliga a baixar. La via està equipada per fer 2 rapel de 20 metres, que ens portaran al peu de la segona agulla. Hi ha passos de III en la majoria de murs de l'agulla de Cregueña (PD +) i algun de IV. La cresta obliga a baixar de nou per tornar a situar-nos al peu de la propera agulla.

El dia s'embolica i els núvols anuncien tempesta, per la qual cosa, hem de renunciar a l'agulla Haurillon. Baixem arran de paret per saltar-nos-la caminant. Volem intentar el Pico Maldito, tot i l'amenaça dels trons. Enfilem una via evident i practicable, vertical, que ens situa de nou a dalt de la cresta. En aquest últim tram s'avança lentament a causa dels enormes blocs de granit. Cal prestar atenció per descobrir per on passa la via exactament. És important visualitzar els diferents cordinos que hi ha instal·lats, i que marquen els següents passos. A partir d'aquí, la cresta s'ajau i es torna més amable fins ben bé al cim del Pico Maldito (PD+). Aconseguit!

Descartem tota possibilitat d'agafar l'últim bus que surt a les 6 de la tarda. Emprenem la baixada de seguida, perquè la tempesta ja és aquí. Hem d'abandonar. S'ha acabat la treva. La següent canal està equipada per baixar a peu de la muralla amb tant sols 4 ràpels.

Però comença a caure granit i en pocs minuts la roca queda completament molla i les repises ben blanques. Ens esperem que passi el més fort. Ens hem de refiar dels ancoratges. N'hi ha un de dubtós. Som 3 i el descens és una mica més lent. La corda està molla i pesa. Anem ben xops i el fred comença a calar-nos els ossos. Una vegada a peu pla, ja fora de perill, el descens fins al camí es converteix en un interminable puja i baixa de blocs amb neu que patinen molt. Dins del bosc caminem amb l'última llum del dia. Arribem a la parada de l'autobús a les 9. Només queda deixar-nos caure pista avall amb l'ajuda de la llum d'un frontal per a tots 3. Arribem a les 11 de la nit a la zona d'acampada i cansats però molt satisfets anem a sopar a Benasque. Una jornada més llarga del que marquen les guies.

Un desig complert, el Midi d'Ossau

2009-08-22T16:41:00.008+02:00

Midi d'Ossau (2.884 m) per la ruta normal de les 3 xemeneies.

Dormim al terra de l'aparcament que hi ha a mà dreta poc després del Pourtalet. Comencem a les 6, encara de nit.

S'ha de caminar fins al refugi de Pombie i en direcció al port de Suzon. A partir d'aquí, ens anem situant a la base de la paret de roca que s'alça imponent davant nostre. Cal estar atents i identificar bé les entrades a les xemeneies, sobretot la primera i la segona. Es pot evitar la segona ascendint per una canal que hi ha al costat dret, tot i que la roca està descomposta i molt solta. La canal retroba el camí principal entre la segona i la tercera xemeneia. És aconsellable portar una corda de 60 m per baixar en rapel la segona xemeneia. Tot i que un grup de francesos l'han baixada sense cap mena de problema només amb l'ajuda de les mans i els peus.

Ascensió a un cim que no arriba als 3.000 metres, però molt i molt bonica.

Gran Bachimala (3.177)

2009-08-15T12:50:00.018+02:00

Gran Bachimala (3.177) - Punta del Sable (3.136). Per Viadós i la Cresta Meridional.

Des del poble de Plan surten taxis fins al refugi de Viadós (1.760 m). Són 10 km de pista, que hem trobat en millors condicions de les que esperàvem.

Fem l'ascensió pel coll del Senyal de Viadós i per la cresta meridional. El desnivell és de 1.550 metres.

La cresta s'estreny a partir de la cota 2.850, però llavors es torna a fer ample. S'ha de passar un ressalt vertical progressant en diagonal per unes terrasses. Llavors, l'aresta condueix a la Punta del Sable (PD-). Trams més aeris i retallats, però ja ample fins a arribar al cim del Gran Bachimala (PD).

ressenya FFEC

Via ferrada - La Teresina - Montserrat

2009-08-01T16:34:00.004+02:00

La Teresina puja al mirador de Sant Jeroni, el punt més alt de la muntanya de Montserrat, a la seva cara nord. És una via ferrada que ressegueix les agulles característiques del massís i, per tant, és bastant aèria. També, és una via llarga (són necessàries unes 3 hores per completar-la íntegrament - grup de 3 persones). El que més m'ha agradat és el contacte que permet amb la roca, ja que els primers trams només estan equipats amb cadenes i es pot tenir la sensació de grimpar o escalar, si es vol.

Piramide Blanca (5.350). Bolívia.

2009-07-02T22:03:00.004+02:00

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca.

Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És inviable! No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera i intentar el cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc.

Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tot el grup. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri.

De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente.

Illimani (6.462). Bolívia.

2009-07-02T21:51:00.020+02:00

El sentinella de la Paz.

Per arribar al camp base de l'Illimani s'han de fer unes 3 hores de carretera. La part més bonica és el "Cañon del Palca", un indret turístic molt visitat. La pista s'estreny i s'enfila amb molts revolts cap a "Estancia Una". El vehicle para a "Pinaya". A la plaça del poble, carreguem les mules i comencem la caminada fins al camp base, per un camí de pujada molt suau. L'Illimani és la muntanya que presideix i es veu des de La Paz. Té 3 cims i el principal és el sud, amb 6.462 metres d'alçada. Però, la muntanya més alta de Bolívia és el Sajama.

L'ascensió la fem en tres jornades:

Pinaya - camp base.
camp base - Nido de Cóndores.
Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Nit de cim. Ens llevem a les quatre. Dos companys decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada.

L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix.

Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions. El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip. Els companys que s'han quedat segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Estan contents de veure'ns.

Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta, tal i com nosaltres hem fet.

Huayna Potosí (6.088). Bolívia.

2009-07-02T21:50:00.004+02:00

Ens llevem a les 4 de la nit i sortim a les 5. L'altre grup ja fa hores que camina. Les condicions no són bones. Fa fred i mal temps. Passen les hores i el sol continua per sobre dels núvols. Però la crida del cim és més potent i la nostra motivació és alta. Anem guanyant metres a la muntanya. El fred fa que la traça es mantingui en bon estat.

Just a sota el cim, el sol ens escalfa per uns instants, però s'amaga novament. A partir d'aquí, caminem entre penitents fins a una canal descomposta, per la qual accedim a l'aresta del Huayna Potosí. A dalt, no veiem res de res. El mal temps ens obliga a baixar ràpidament, gairebé sense ser conscients que som a dalt.

Mentre descendim es posa a nevar. Però podem veure una mica més el nostre entorn i fer alguna fotografia. La Domi ens rep a Campo Alto amb una sopa calenta i el seu somriure etern. Ens deixem portar, avall, cap al refugi Huayna Potosí, on passem la nit abans de tornar a La Paz pel descans.

Des de baix mirem el cim assolit i n'estem contents. Ens apuntem un nou èxit personal i esportiu.Volem que la nostra experiència perduri i que inspiri altres persones, que assoleixi nous cims. Per això, dibuixem una particular bandera, que penja en el refugi, en record d'aquest dia.

Pequeño Alpamayo (5.370). Bolívia.

2009-07-02T21:49:00.008+02:00

Massís del Condoriri. Condoriri és un conjunt de 13 muntanyes amb alçades de 5.100 a 5.700 metres. La Cabeza de Cóndor és la muntanya que li dóna nom. El Parc Regional Condoriri es troba a 40 km de La Paz, la capital. Els vehicles arriben fins a Tuni. En aquest punt, comencem a caminar. Tot el material és transportat per mules fins al camp base.

Tenim les primeres imatges del Huayna Potosí i, més amagat, del Condoriri. Ens situem de cop a una alçada considerable i això es nota alhora de caminar. Voltem la Laguna Tuni (4.200) per una pista i seguim fins a la Laguna Chiarkhota (4.600) per un camí marcat.

A la falda del llac de dalt, hi ha el camp base. Durant sis dies fem vida en el camp base per aconseguir una bona aclimatació. Fem una ascensió en el dia i tornem a descansar a baix. Ens preparem físicament per a les futures ascensions, que seran més altes. L'objectiu d'aquesta setmana és el Pequeño Alpamayo. Les nostres vides prenen un ritme diferent. Seguim l'horari del sol. Aquí la clau és menjar, dormir i hidratar-se bé. Coses ben bàsiques. Ens estem adaptant a l'alçada, cadascú segons el seu cos. Algun malestar ens fa passar mals moments, però forma part del procés. El temps ens respecta. Entre lectura i lectura, ens anem coneixent més tots plegats. En un camp base hi ha moltes hores per conversar o simplement per no fer res o aprendre'n.

Ascendim el Pic Àustria, el primer cinc mil, per poder aclimatar -nos. Necessitem alguna parada per prendre alè uns moments. Des del coll, contemplem el majestuós Condoriri que estén les seves ales, dreta i esquerra, per sobre nostre. Falta la pedrera final, un xic descomposta, que ens condueix fins al cim rocós. Veiem el Huanya Potosí al davant, un dels reptes d'aquest viatge.

Pequeño Alpamayo (5.370 m). Un camí suau, que surt del mateix camp base, ens porta al principi de la glacera, que és gel pur en els seus primers metres. Hi ha algunes esquerdes importants a la part superior. Per arribar al cim del Pequeño Alpamayo primer s'ha d'assolir el cim del Tarija (5.240) i després desgrimpar-lo per un tram de roca de grau II.

Fins que no s'arriba al Tarija, no es veu completament el Pequeño Alpamayo. La seva silueta piramidal fa que sigui una muntanya de gran bellesa, tot i no ser de les més altes.

Tenim les motxilles en el plató que hi ha entre el Tarija i el Pequeño Alpamayo. Finalment, escalem amb una única cordada de set persones. La inclinació no passa dels 45º tot i que, en algun tram molt puntual, pot arribar als 50º.

Un rere l'altre posem els peus al Pequeño Alpamayo. Dediquem uns minuts a gaudir del cim i a celebrar-lo. Però el cel es tapa i no és prudent tardar gaire a baixar.

El pendent és significatiu i per garantir un descens segur, es munten 3 ràpels. Aquesta opció ens fa perdre temps, però és necessària. La part més perillosa ja està feta. Escalem la paret de roca del Tarija sense dificultats, però vigilant de no relliscar ni fer caure pedres als companys. Desfem el recorregut exactament per on hem pujat amb la satisfacció d'haver fet el cim. Les esquerdes sembla que ara siguin més presents. Baixem la glacera cadascú al seu aire i amb els seus pensaments.

Que hàgim pogut fer aquest primer cim és positiu i encoratjador de cara a afrontar les altres dues muntanyes d'aquest viatge a Bolívia.

Bolivia - Cordillera Real

2009-07-02T20:48:00.006+02:00

Expedició Bolívia 2009: Pequeño Alpamayo (5.370 m), Huayna Potosí (6.088 m) i Illimani (6.469 m).

Programa, del 2 al 28 de juliol de 2009:

Dia 2: vol a Lima, via Amsterdam, i nit a Lima - El Callao.
Dia 3: vol Lima - La Paz.
Dies 4 i 5: La Paz. Visita a la ciutat i preparació de les ascensions amb l'agència local Huayna
Potosí. Estada a l'aparthotel Camino Real.
Dies 6 a 11: Massís del Condoriri, aclimatació i vàries ascensions des del camp base - Laguna
ChiarKota. Pequeño Alpamayo (5.370 m).
Dia 12: La Paz.
Dies 13 a 15: Huayna Potosí (6.088 m).
Dies 16 i 17: La Paz.
Dies 18 a 20: Illimani (6.462 m).
Setmana del 21 al 27: turisme a Bolívia o Perú.
Dia 28 de juliol: vol Lima - Barcelona.

- La Paz (3.600 m).

És la tercera població més alta del món, després de Potosí i Lhaasa. L'aeroport, situat a 14 km del centre, a la ciutat de El Alto (4.000 m), és el més alt del món. la ciutat és una mescla de modern i ancestral, occidental i autòcton, hispà i indígena. Destaca l'Església de San Francisco (1.549) per la seva façana que combina l'arquitectura barroca espanyola amb elements indígenes. Els carrers Sagárnaga i Linares, són l'arteria comercial i turística de la ciutat. Les dones aimaràs ofereixen tota mena de remeis per al mal del cos i de l'ànima en els carrers de les Bruixes. La Paz és la seu del govern de Bolívia. La plaça Murillo ha estat l'escenari de nombrosos enfrontaments per desitjos de poder. Hi ha la Catedral de Nostra Senyora de La Paz (neoclàssic, 1835), el Palau Legislatiu i el Palau del Govern (renaixentista). La zona residencial i adinerada del sud no té res a veure amb el centre històric indígena. El carrer Jaén és el vestigi de l'antiga ciutat colonial.

- Massís del Condoriri.

Condoriri és un conjunt de 13 muntanyes amb alçades de 5.100 a 5.700 metres. La Cabeza de Cóndor és la muntanya que li dóna el nom. El Parc Regional Condoriri es troba a 40 km de La Paz. Els vehicles arriben fins a Tuni. En aquest punt, comencem a caminar. Tot el material és transportat per mules fins al camp base. Tenim les primeres imatges del Huayna Potosí i, més amagat, del Condoriri. Ens situem de cop a una alçada considerable i això es nota alhora de caminar. Voltem la Laguna Tuni (4.200) per una pista i seguim fins a la Laguna Chiarkhota (4.600) per un camí marcat. A la falda del llac de dalt, hi ha el camp base.

Durant sis dies fem vida en el camp base per aconseguir una bona aclimatació. Fem una ascensió en el dia i tornem a descansar a baix. Ens preparem físicament per a les futures ascensions, que seran més altes. L'objectiu d'aquesta setmana és el Pequeño Alpamayo. Les nostres vides prenen un ritme diferent. Seguim l'horari del sol. Aquí la clau és menjar, dormir i hidratar-se bé. Coses ben bàsiques. Ens estem adaptant a l'alçada, cadascú segons el seu cos. Algun malestar ens fa passar mals moments, però forma part del procés. El temps ens respecta. Entre lectura i lectura, ens anem coneixent més tots plegats. En un camp base hi ha moltes hores per conversar o simplement per no fer res o aprendre'n.

Pequeño Alpamayo (5.370 m).

Un camí suau, que surt del mateix camp base, ens porta al principi de la glacera, que és gel pur en els seus primers metres. Hi ha algunes esquerdes importants a la part superior. Per arribar al cim del Pequeño Alpamayo primer s'ha d'assolir el cim del Tarija (5.240) i després desgrimpar-lo per un tram de roca de grau II. Fins que no s'arriba al Tarija, no es veu completament el Pequeño Alpamayo. La seva silueta piramidal fa que sigui una muntanya de gran bellesa, tot i no ser de les més altes. Tenim les motxilles en el plató que hi ha entre el Tarija i el Pequeño Alpamayo. Finalment, escalem amb una única cordada de set persones. La inclinació no passa dels 45º tot i que, en algun tram molt puntual, pot arribar als 50º.Un rere l'altre posem els peus al cim del Pequeño Alpamayo. Dediquem uns minuts a gaudir del cim i a celebrar-lo. Però el cel es tapa i no és prudent tardar gaire a baixar. El pendent és significatiu i per garantir un descens segur, es munten 3 ràpels. Aquesta opció ens fa perdre temps, però és necessària. La part més perillosa ja està feta. Escalem la paret de roca del Tarija sense dificultats, però vigilant de no relliscar ni fer caure pedres als companys. Desfem el recorregut exactament per on hem pujat amb la satisfacció d'haver fet el cim. Les esquerdes sembla que ara siguin més presents. Baixem la glacera cadascú al seu aire i amb els seus pensaments. Que hàgim pogut fer aquest primer cim és positiu i encoratjador de cara a afrontar les altres dues muntanyes.

Piràmide Blanca

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca (en realitat, crèiem que era el Pico Ilusión). Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És del tot inviable. No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera principal i fer cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc. Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tots. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri. De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente.

- Huayna Potosí

La vall de Zongo es troba a 90 km al nord oest de La Paz. S'arriba al refugi Huayna Potosí directament per carretera fins a Puente Roto. L'ascensió al Huanya Potosí es fa amb dues etapes. El primer dia es camina fins a Campo Alto. El cim es fa el dia següent, que també s'utilitza per tornar al refugi. Travessem la presa. El camí fins a Campo Alto (5.400 m) puja en ziga - zaga pels pendents rocosos. El refugi principal està gestionat pels camperols. L'altre, el nostre, està situat uns 200 m. més amunt, abans de la neu. Tenim l'ajuda de 2 persones que es fan càrrec de pujar el menjar i el material col·lectiu. Hi haurà sopa calenta, perquè la Domi ens acompanya. Tot un luxe! Ens llevem a les 4 de la nit i sortim a les 5. L'altre grup ja fa hores que camina. Les condicions no són bones. Fa fred i mal temps. Passen les hores i el sol continua per sobre dels núvols. Però la crida del cim és més potent i la nostra motivació alta. Anem guanyant metres a la muntanya. El fred fa que la traça es mantingui en bon estat. Just a sota el cim, el sol ens escalfa per uns instants, però s'amaga novament. A partir d'aquí, caminem entre penitents fins a una canal descomposta, per la qual accedim a l'aresta del Huayna Potosí. A dalt, no veiem res de res. El mal temps ens obliga a baixar ràpidament, gairebé sense ser conscients que som a dalt. Mentre descendim es posa a nevar. No obstant, podem veure una mica més el nostre entorn i fer alguna fotografia. La Domi ens rep a Campo Alto amb una sopa calenta i el seu somriure etern. Ens deixem portar, avall, cap al refugi, on passem la nit abans de tornar a La Paz pel descans. Des de baix mirem el cim assolit i n'estem contents. Ens apuntem un nou èxit personal i esportiu.Volem que la nostra experiència perduri i que inspiri altres persones, que assoleixi nous cims. Per això, dibuixem una particular bandera, que penja en el refugi, en record d'aquest dia.

- Illimani

L'ascensió la fem en tres jornades:

Pinaya - camp base.
camp base - Nido de Cóndores.
Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Hi ha mil metres de desnivell del camp base al camp d'alçada, així com també, des d'aquest fins al cim de l'Illimani. Escampem el material i seleccionem només l'imprescindible per a l'ascensió. Es tracta de reduir la càrrega personal i col·lectiva tant com es pugui. Emprenem el camí de pujada a Nido de Cóndores, que es veu petit, allà dalt, molt amunt. Superem la roca última amb l'ajuda de les mans. Ens llevem a les quatre. Dos compnays decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada. L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta part de la muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix. Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions.El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip.

Els companys segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Tots estan contents de veure'ns.Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta.

juliol de 2009

Olla de Núria: del Puigmal al Torreneueles.

2009-06-24T18:19:00.011+02:00

Aquests dies, M i jo estem entrenant per aconseguir una forma física adequada que ens permeti intentar amb certes garanties d'èxit diversos cims als Andes Bolivians, Cordillera Real, el juliol vinent.

El ROC disfruta molt, perquè estic sortint a córrer més del normal.

És un gos de muntanya.

L'Olla de Núria és un gran clàssic. Permet fer el recorregur circular a una altura mitjana de més de dos mil metres. ës un recorregut bonic, d'alta muntanay i exigent.

Pic de l'Infern (2.860)

2009-06-01T19:11:00.003+02:00

Enllacem el Pic de Bastiments (2.881) amb el Pic del Freser (2.835) i el Pic de l'Infern (2.860) amb origen i final a la Coma de l'Orri, en recorregut circular pel Coll de la Marrana. Una altra jornada d'entrenament amb important desnivell que m'ha d'ajudar a anar agafant una molt bona forma física. Falta menys de 2 mesos per l'expedició a Bolívia ...

Volta a Vallter. Circ de Bacivers - Bastiments.

2009-06-01T17:16:00.004+02:00

Pic de la Dona (2.701), Bacivers (2.609) i Bastiments (2.879).

És una ruta menys transitada per pujar al Bastiments per la seva vessant nord. Sortim de Vallter en direcció a la Portella de Mentet i en gir a l'esquerra anem cap al primer cim, el Pic de la Dona. Més endavant, es fa visible el llac de Bacivers i ens hi dirigim. El ROC s'ha estat banyant durant 1/4 d'hora en aquella aigua tant freda! Tornem a ascendir, per assolir el cim del Bacivers i des d'allà caminem per la carena que l'uneix amb el Bastiments. Fem el descens per la ruta normal de pujada al Bastiments, el Coll de la Marrana i arribem a la part alta de les pistes d'esquí. Continuo entrenant i m'ho passo bé. El repte és aprop.

Escalada al Penyal d'Ifac - Calp (Alacant)

2009-05-17T16:39:00.010+02:00

Via Diedro UBSA - grau V obligat. 250 m.

L1: III / L2: V / L3: V+ / L4: V / L5: V / L6: V / rapel / L7: IV / L8: IV+.

Escalada clàssica amb la roca força polida. La via puja de manera bastant evident fins a la punta més visible de la paret. Des d'allà segueix cap a la cova, on hi ha el pas clau de la via (L3). Després del 5è llarg, s'ha de fer un rapel curt per accedir a la repisa i continuar en travessia per arribar la canal de sortida.

maig de 2009.

Bassegoda (1.374) pel vessant nord

2009-05-01T17:14:00.007+02:00

Volta i pujada al Bassegoda - Alta Garrotxa, pel vessant nord.

Anem fins a Sadernes i aparquem el cotxe a l'última zona permesa, sempre que entrem abans de les 8 del matí, ja que sinó haurem de caminar uns 2 km de més.

L'ascensió al Bassegoda pel vessant nord és molt bonica perquè va seguint el curs de la riera de Sant Aniol i llavors agafa una part del GR11. És una ascensió fresca i humida. A vegades, potser massa i tot! Cada vegada que hem trobat aigua ens hem hagut de descalçar. El sender va pel mig del bosc gairebé tota l'estona fins que ens situem a la base de la muntanya. Per arribar al cim, s'ha equipat un tram de cadenes. El ROC no hi pot pujar. Li fa por. Encara no hi està acostumat. Més endavant, segurament ho farà sense pensar-s'ho. La baixada la fem per la tartera del vessant sud, així podem tancar el recorregut amb una volta circular fins a l'aparcament. Una jornada d'entrenament ben feta de cara al repte que tinc a l'estiu.

ROC a la Gallina Pelada (2.320)

2009-04-25T18:18:00.011+02:00

La ruta d'ascensió a la Gallina Pelada o Cap Llitzet clicant en aquesta fitxa de la revista Vèrtex.

Cap de la Gallina Pelada - Serra d'Ensija (Berguedà).

Osor - Sant Miquel de les Formigues (1.200)

2009-04-18T14:23:00.002+02:00

Osor, les Guilleries. Sortida d'entrenament. Matí de dissbate.

- Distància: 16,60 km.

- Desnivell de pujada: 900 m.

Itinerari circular amb sortida i arribada al poble d'Osor. Acumula el desnivell de pujada d'un sol cop, de manera sostinguda, per corriols, fins al petit cim de Sant Miquel de les Formigues. La tornada és tota per pista forestal i és molt adequada per fer-la corrent.

L'ultim cim dels Pirineus

2009-04-04T18:17:00.017+02:00

Puig Neulos (1.258). Zona de l'Albera - Cap de Creus.

L'ascensió al Puig Neulós comença al Castell de Requesens. Per arribar-hi, cal anar fins a La Junquera i llavors a Cantallops.

El Puig Neulós és un mirador sobre l'Empordà i el Rosselló. Permet veure el Canigó al fons. És un cim de poca alçada, però el desnivell que cal superar per accedir-hi és de gairebé mil metres. És l'últim cim dels Pirineus, abans que aquests es fonguin amb el mar.

ROC al Puigmal (2.913)

2009-03-08T18:16:00.014+01:00

Pugem el Puigmal des de l'estació d'esquí francesa, com altres vegades.

Avui està molt gelat, sobretot en els trams més drets. Però, el ROC ni se n'adona, tampoc patina; com si res. Nosaltres, en canvi, hem de posar les ganivetes per facilitar l'ascensió.

El ROC sempre va a davant de tot. Li agrada ser el primer. És un gos jove, fort i amb una gran energia.

Fa goig de veure com córrer muntanya amunt ... M'agrada veure'l així!

Viatge a Jordania - escalada en el desert del Wadi Rum per les rutes beduïnes.

2008-12-31T16:23:00.042+01:00

Han estat 12 intensos dies d'activitat en el desert del Wadi Rum (rutes beduïnes als cims del Jebel Rum i Jebel Burdah) i de turisme per tot el país. De Wadi Musa ens dirigim en autobús cap a Rum, el desert meridional, territori de beduïns.

Dormim en un campament enmig del desert (Sunset Camp - 20 dòlars/persona/dia amb esmorzar i sopar). Som en el desert de Wadi Rum, un paradís per als amants de l'escalada en roca. Rosats, taronges i ocres de verticals parets gegants que impressionen. Imponents "jebels" que s'han anat erosionant al llarg de 50 milions d'anys.

Ruta beduïna clàssica d'ascensió al Jebel Rum pel costat oest, Sheik Hamdan (430 m, AD, 4a). Un joc de roca que exigeix resistència i no tenir por al buit.

Contractem els serveis d'un 4x4 que ens ha de portar al punt d'inici. Però el jove conductor desconeix on deixar-nos. Entre tots tres, llegim els mapes del nostre llibre de ressenyes, i ens sembla haver trobat el lloc. El vehicle s'allunya i acordem trobar-nos a les 4 de la tarda en aquest mateix punt. Després de seguir les fites, ens adonem que ens hem equivocat. El camí travessa d'oest a est i arribem al poble de Rum decebuts. Des d'allà, intentem salvar el dia i busquem l'inici d'una altra ruta beduïna, la Hammad's, que té una mica més de dificultat. La ruta es converteix en una via d'escalada seriosa i compromesa. Ens adonem que les rutes beduïnes no són per fer-ne broma. A més a més, estem completament sols. Decidim que demà intentarem novament de trobar l'inici de la Hamdan Route.

L'experiència de C. fa que encerti el punt on ens ha de deixar el vehicle. Després d'una horeta de caminar, ens situem enmig de les parets verticals del Gran Siq.

Superem els tres primers llargs de corda, les travessies compromeses, la xemeneia ... i arribem a la terrassa de l'arbret. Hem superat el Siq i la ruta continua per petits deserts de sorra i divertits jebels que s'han de pujar amb l'ajuda de les mans. Tenim molta sed. Des de dalt, hi ha una impressionant vista de 360º sobre el desert del Wadi Rum.

Ruta Burdah Nort. PD. Una deliciosa grimpada amb bona roca amb alguns passos de II.

El Jebel Burdah és un pic al sud est de l'àrea del Wadi Rum, espectacular pel seu arc de roca de 80 metres d'alçada. L'inici de la ruta està identificada amb una roca en forma de xampinyó.

Així finalitzen els nostres dies al Wadi Rum, una experiència totalment recomanable. Tenim ganes de tornar. Ens hem familiaritzat amb el lloc i la roca. I, segurament, en una altra ocasió les coses ja no ens seran o semblaran tant difícils. Però Wadi Rum és un desert i aquest fet no es pot perdre de vista.

Turisme per Jordània

Amman, la capital, és una ciutat àrab moderna. L'est i el centre de la ciutat són conservadors i d'inclinació islàmica, mentre que la zona oest es caracteritza pels seus barris residencials, nombrosos restaurants i galeries d'art. Es pot visitar el teatre romà, la ciutadella i les muralles i els mercats al voltant de la mesquita del rei Hussein.

La visita a Petra és obligada. L'accés es fa a través del Siq (1,2 km) que condueix al Tresor, l'edifici l'edifici per excel·lència.

A Petra se l'anomena la ciutat rosa per les tonalitats de la pedra i els colors de les construccions tallades a la roca. Els nabateus s'hi van establir cap al s. VI a. C. i vivien del control de les espècies que arribaven per mar. A més a més de fer el recorregut principal, és imprescindible fer la ruta dalt del Tresor, recórrer les tombes reials i desviar-se fins a l'altar dels sacrificis i pujar al Monestir, un mirador sobre Israel i els territoris palestins. Si encara hi ha temps, una opció original és tornar al centre de visitants a través de l'estret de Wadi Muthlim. Nosaltres vam fer tots aquests recorreguts (Lonely Planet) en un sol dia, però vam sortir-ne a les fosques quan ja no quedava ningú.

Ens dirigim al sud del país per la Carretera del Desert fins a Aqaba, destacat centre aquàtic. Bedouin Moon Village és un establiment de petites cabanes a 12 km al sud d'Aqaba, ideal per descansar i descobrir la vida marina de les aigües del Mar Roig a pocs metres de la platja.

Tampoc us he de perdre la sensació i experimenteu la flotabilitat de les aigües del Mar Mort, el punt més baix del planeta. Un bany a "Amman Beach", la platja pública, costa 12 JOD.

De tornada a Amman, coneixem Wael. Ens ofereix els seus serveis com a guia amb el seu turisme a l'estació d'autobusos. Ens sembla una persona de fiar i confiem en ell. Ens acaba de mostrar la resta de llocs turístics del nord del país molt còmodament. Si mai us ve a buscar com va fer amb nosaltres, no dubteu i deixeu-vos portar que no us decebrà.

Cap d'any 2008. C i M.

Esmorzar de Nadal al Puigsacalm

2008-12-25T17:18:00.001+01:00

Tenim el costum de pujar al Puigsacalm cada 25 de desembre. Aquest cop el ROC hi és. Ens hi reunim persones que ens agrada la muntanya, que la practiquem , cadascú a la seva manera, però que no necessàriament ens hem de conèixer. Un porta l'altre ... i el grup creix cada any.

És el matí de Nadal. Aquest dia sempre vaig a caminar, aquí o a un altre lloc, sola o en companyia. M'agrada llevar-me d'hora i sortir, sense dir gaire res. Deixar que el sol em toqui la cara per sentir a la pell l'escalfor de qui ja no hi és.

Alguna cosa està naixent

2008-12-08T18:15:00.007+01:00

Can Serrallonga - les Guilleries.

Sortim del poble de Sant Hilari de Sacalm. Dediquem el matí a caminar per les terres i els amagatalls del bandoler Joan de Serrallonga. Hem arribat fins al lloc on diuen que va viure. La petita excursió d'avui m'ha permés compartir l'activitat de caminar amb N i M, que només s'apunten quan els asseguro que anem a fer un passeig. Un càlid diumenge d'hivern amb les meves amigues.

ROC i MAX

2008-11-30T18:15:00.017+01:00

Cabrera i Cingles d'Aiats

El ROC i el MAX juguen en el camí de pujada al Santuari de Cabrera, el cor del Collsacabra, un dels meus llocs preferits. S'han pogut revolcar per la neu acabada de caure, dalt de tot del Pla d'Aiats.

Picos del Infierno (3.082)

2008-08-30T12:50:00.014+02:00

El punt de partida és el refugi Casa de Pedra (Balneari de Panticosa).

El desnivell és de 1.500 m. La dificultat és PD. itinerari que seguim és pel coll de Pondiellos (2.809) fins al peu de la muralla dels Pics de l'Infern, per assolir, en primer lloc, el Pic Central de l'Infern (3.082) i, seguint la cresta, el cim de l' Infern Oriental (3.076).

El diumenge el dediquem a fer turisme per la zona. Visitem el monetsir de San Juan de la Peña i el castell de Loarre.

Seguint els passos del comte Russell, el Vignemale

2008-08-22T12:49:00.018+02:00

Gran Vignemale (3.298)

El Vignemale és un dels cims emblemàtics del Pirineu: la glacera d'Ossoue és la segona superfície de gel més gran del Pirineu, el refugi de Bayssellance és el refugi guardat més alt del Pirineu (2.651). Les rutes d'ascensió transcorren per terreny rocós i glacera, la qual cosa li dóna un aspecte alpí. Per tots aquests encants, segurament l'aristòcrata Henry Russell va manar excavar set grutes a la muntanya per establir-hi la seva residència d'estiu.

Dediquem a aquesta prestigiosa muntanya un cap de setmana sencer. El primer dia, pugem des de l'embassament d'Ossoue fins al refugi (850m) i aprofitem per pujar el Petit Vignemale (3.032) i contemplar des de dalt la glacera d'Ossoue i la seva llengua de gel.

L'endemà fem l'ascensió salvant un altre desnivell de 800 metres fins al cim. El nivell de la glacera apareix als 2.900 metres d'alçada. S'ha d'avançar per la traça que creua la glacera en diagonal fins a la Punta Chausenque i passar el Pitón Carré. A 3.180 metres som a la base del cim i comença la trepada final, amb roca descomposta i amb risc de caiguda de pedres (F+).

El Posets

2008-08-08T12:49:00.019+02:00

Posets - Llardana (3.375) per la vall de Llardaneta i la canal fonda.

El Posets és el segon pic de la cadena pirenaica i un dels tres mils més panoràmics per la seva alçada, situació i aïllament. Entre Eriste i Benasque surt la pista que condueix a l'aparcament per deixar el vehicle i continuar a peu fins al Refugi Àngel Orús o del Forcau (2.095). Del refugi al cim hi ha un desnivell de 1.300 metres amb una ascensió de dificultat fàcil.

L'itinerari que seguim és per la vall de Llardaneta, la Canal Fonda (2.580), amb poca neu i molts blocs, el peu de la Dent de Llardana, la pujada a l'Espatlla de Posets i el merescut pic de Posets (3.375).

Els companys decideixen tornar per la Cresta de las Espadas. En aquesta ocasió no els puc acompanyar, no pas per falta de ganes, sinó per qüestions de salut. Emprenc sola el descens pel mateix camí.

Cims d'Andorra: Cassamanya + Estanyó; Serrera + Cabaneta

2008-07-12T12:20:00.009+02:00

Juliol de 2008. Dediquem dos caps de setmana seguits per fer excursions a Andorra i conèixer alguns dels cims més representatius.

Pic de Cassamanya (2.740) + Pic de l'Estanyó (2.915).
Pic de la Serrera (2.913) + Pic de la Cabaneta (2.863).

La muntanya andorrana ofereix moltes possibilitats i, sense ser complicada, permet boniques ascensions i jornades d'entrenament ben satisfactòries.

Escalada als estrets d'Arnes - Moles del Don

2008-07-01T16:21:00.006+02:00

Via "Sols per a Maria" - 130 m / 6b.

Per a mi, que no tinc gaire grau d'escalada, aquesta via ha estat en general força difícil. L'entrada ja és un primer pas a superar. Una vegada a la ruta, s'ha d'escalar en continuïtat, no hi ha descans, les preses són petites, però la via és molt bonica. Tota ella s'ha de treballar bé fins a assolir una repisa, ja a la part final, on acaben les dificultats.

Decidim baixar caminant, perquè se'ns acaba el dia, tot i que ho hem de fer amb els peus de gat. No portem les sabates! El ROC ens espera a peu de paret, recolzat a la meva motxilla, perquè d'aquesta manera sap que tornarem i no se sent sol. Està content de veure'ns. L'aigua freda dels estrets del riu ens ajuda a recuperar-nos amb un bon bany.

Cresta de Salenques - Aneto. Tela marinera!

2008-06-23T16:42:00.018+02:00

Juny de 2007. Cresta de Salenques per la vall de Barrancs.

És la manera més llarga i complicada d'accedir al cim de l'Aneto. Aquesta prestigiosa cresta enllaça 5 tres mils.

Dificultat: D, passos de IV i IV+.
Desnivell: 1.000 metres fins a l'aresta i 800 metres a la cresta.

Som a finals de juny i encara hi ha una gran quantitat de neu. Molta més de la que esperàvem trobar. La dificultat de la cresta és major, perquè ens trobem amb un paisatge plenament hivernal. Neu i roca, ben mixt. La progressió és més lenta. Escalar les agulles esdevé complicat amb les incòmodes botes rígides. La ruta es perd per la presència de la neu. No podem completar el recorregut per aquestes dificultats i hem d'abandonar abans d'assolir l'espatlla de l'Aneto.

C. i jo baixem fins al punt final dels vehicles a Ballibierna. Des d'allà ens queden 9 km de pista, i trobar alguna persona que s'avingui a portar-nos fins a la Besurta on tenim la furgoneta, just a l'altre costat. Però a l'aparcament mateix, un noi de Moià, que no recordo el seu nom, ens fa aquest gran favor. Ens hem estalviat una gran caminada. Gràcies, de veritat.

Pedró dels Quatre Batlles (2.382) - Port del Comte

2008-05-31T17:22:00.026+02:00

Hi ha dos companys de la colla que estan a punt de completar els Cent Cims i aquest és un dels que encara no han fet. El Pedró dels Quatre Batlles és el cim més alt del Solsonès. Ens situem a l'estació d'esquí de Port del Comte. La boira està posada a sobre la muntanya i no veiem res de res. Però, amb boira i tot, fem el cim i ells se n'apunten un altre.

FEEC - ressenya

Pels camins dels matxos - edició 2008

2008-04-20T14:59:00.038+02:00

Després de les edició 2002 i 2004, on vaig participar, he tornat a fer la ruta pels camins dels matxos. Les coses han canviat bastant des d'aleshores. En aquells temps, érem només una cinquantena de persones que sortíem tots plegats de Torelló. Vestíem pantaló i portàvem botes de caminar i una motxilla a l'esquena. Ara, tots nosaltres portem malles de córrer i sabatilles lleugeres i tant poc pes com podem. Són les presses dels nous temps i la competitivitat que cada vegada més caracteritza aquestes trobades.

Ha plogut de valent. El terra completament empapat d'aigua que no podia ser absorbida. I molt fang. Tot relliscava. Era absurd continuar amb aquestes condicions. Hem aguantat la pluja tot el dia i durant 2 hores molt intensament. No valia la pena seguir. Abandonem tornant de Cabrera, havent fet la part més dura del recorregut, els desnivells més grans i a molt poc de completar-lo sencer. Només quedava tornar a Torelló. Però a vegades és bo saber renunciar, que tampoc no passa res.

centre excursionista de torelló

Island Peak (Imja Tse) - 6.165 m / Nepal

2008-03-24T22:12:00.020+01:00

Després de tots aquests dies d'activitat en alçada ja estem aclimatats i en condicions per intentar l'ascensió a l'Island Peak. El temps no és el desitjat i la neu ens atrapa per sorpresa. Si no canvia, haurem de renunciar al nostre cim. Però tenim un petit marge per esperar aquesta millora. Som a Chukung, a 4.700 metres.

Per sort, el sol ha sortit i ha fos tota la neu deixant el camí visible i net. Demà mateix farem el primer intent. Decidim caminar fins al camp base, a 5.050 metres. Hi ha una expedició de l'Iran, que també intentarà el cim el mateix dia.

La nit abans de cim es dorm ben poc; bé, pràcticament res de res. Es tracta de com a mínim descansar, estar estirat. Deixo preparat tot el material al meu costat de la tenda i em fico al sac gairebé tal com demà començaré a caminar. Son les 2 de la nit i toca llevar-se. Això és el més dur! Tinc un nus a l'estómac, no em puc ni empassar el tè!

La nit és freda però no excessivament. Els primers passos costen de donar. El cap mana, no pensa en res més que pujar. I, el cos segueix les seves ordres, sense queixar-se. Queden moltes hores de lluita per arribar a dalt. Pugem directament del camp base al cim, sense fer el camp d'alçada que se solia fer anys enrere. La ruta segueix l'original que es va obrir el 1953, per la vessant sud.

Superem una primera part de camí pedregós que es fa feixuc, un pas endavant i algun altre endarrere. Després apareix la roca nua i la llarga glacera que condueix a l'aresta i al cim. La muntanya té poca neu i això complica una mica l'ascensió. Les formes arrodonides i amables s'han convertit en arestes tallants i més verticals.

La part final està equipada amb corda fixa i això ens dóna seguretat alhora de progressar. Però no podem badar ja que la caiguda seria fatal.

El cim és molt petit. Som cinc persones i no ens podem ni moure! És fantàstic! Soc a dalt! Soc feliç! Estic envoltada de muntanyes espectaculars miri on miri, a 360º!