Garmo Negro (3.051 m) - Algas Norte (3.032 m) - Pico de Algas (3.3036 m) - Pico de las Argualas (3.046 m)

 Baños de Panticosa - refugio Casa de Piedra

Ascensió al Garmo Negro i progressió per cresta enllaçant 3 cims de tres mil metres. 

Picos de los Infiernos, de teló de fons.

• Desnivell positiu de 1.600 metres i 12 km de recorregut. 
• Cresta aeria, amb roca descomposta i algun pas de II+. 
• Superar la cresta ens ha costat 2 hores. 
• La part més difícil es troba a l'ascensió del pic Argualas (PD). 

Un altra gran experiència de muntanya en companyia del meu amic JM. 

Pic de Perdiguero (3222) i la seva cresta

Per la vall de LLiterola i la cabana de pastors del Forcallo.

L'activitat té 1.900 metres de desnivell positiu i permet enllaçar 5 tres mils per una cresta molt fàcil.

Perdiguero - Tuca de Lliterola - Pico Royo - Punta de Lliterola - Agulla de Lliterola.

A la cabana, trobem el torrent i anem a buscar el sender que seguim fins que hem d'escollir entre dues variants: l'esquerra ceua un barranc, boreja l'ibonet i s'enfila per grans blocs; i,  la dreta, arriba a la cubeta del llac per la seva part alta.

Des del cim, veiem els refugis Spingo, Portilló i el pic Spijeoles, que vam ascendir escalant el seu gran diedre fa dos dies.

El Grand Quayrat, el pic Lezat, el Maupas ... tot plegat, un ambient molt alpí. Abandonem la cresta pel coll inferor de Lliterola, a la falda dels pics dels Cabrioules, que deixarem per una altra ocasió.

Cresta dels Besiberris: nord, del mig i sud

Sortim de l'embassament de Cavallers (1785) i el voregem. El vent agita l'aigua amb força. Ens preguntem si a dalt bufarà encara més. L'indicador mostra la ruta per pujar al refugi de la Restanca. En aquest punt, abandonem el camí i enfilem pel barranc de Riumalo, que puja molt dret fins als estanyets i ens situa a peu de la muralla.

La dificultat és poca. Alguns passos de II i  de III. Hi ha anclatges preparats per realitzar dos rapels (el més llarg, de 20 m). Hem resseguit tota la cresta per dalt, sense baixar pels corredors en cap moment. La cresta està completament senyalitzada amb fites i no hi ha dubtes.

Hem enllaçat 4 tres mils: Besiberri Nord, Pic Simó, Pic Jolis i Bessiberri Sud. La baixada (entre el Besiberri Sud i el Comaloforno) ha estat entretinguda per la gran quantitat de blocs i roques que hem hagut d'anar saltant. Una bona jornada d'alta muntanya.

Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.

A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.

Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.

Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.

Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

Cresta del Pico Maldito (3350 m): un temps de mil dimonis!

Pico Maldito (3.350 m) per les agulles de la cresta de Cregueña.
Agulla Juncadella (3.021 m) - Agulla de Cregueña (3.043 m) - Agulla Haurillon (3.075 m) - Pico Maldito (3.350 m). El bus surt a 1/4 de 6 o a 2/4 de 8 del Pla de Senarta. Cobreix els 9 km de pista (en bon estat) fins a la cabana de pescadors, Ballibierna, on comencem a caminar en direcció al barranc de Corones.

Una vegada superat el primer llac, anem cap al Coll de Cregueña, però abans d'arribar-hi ja podem pujar cap a la dreta, pedrera amunt. Hi ha fites. Deixem el pic d'Aragüells a la nostra esquerra.Una petita trepada ens portarà al cim de la primera agulla, la Juncadella (F+). Avancem per la cresta fins a trobar un profund tallat que ens obliga a baixar. La via està equipada per fer 2 rapel de 20 metres, que ens portaran al peu de la segona agulla. Hi ha passos de III en la majoria de murs de l'agulla de Cregueña (PD +) i algun de IV. La cresta obliga a baixar de nou per tornar a situar-nos al peu de la propera agulla.

El dia s'embolica i els núvols anuncien tempesta, per la qual cosa, hem de renunciar a l'agulla Haurillon. Baixem arran de paret per saltar-nos-la caminant. Volem intentar el Pico Maldito, tot i l'amenaça dels trons. Enfilem una via evident i practicable, vertical, que ens situa de nou a dalt de la cresta. En aquest últim tram s'avança lentament a causa dels enormes blocs de granit. Cal prestar atenció per descobrir per on passa la via exactament. És important visualitzar els diferents cordinos que hi ha instal·lats, i que marquen els següents passos. A partir d'aquí, la cresta s'ajau i es torna més amable fins ben bé al cim del Pico Maldito (PD+). Aconseguit!

Descartem tota possibilitat d'agafar l'últim bus que surt a les 6 de la tarda. Emprenem la baixada de seguida, perquè la tempesta ja és aquí. Hem d'abandonar. S'ha acabat la treva. La següent canal està equipada per baixar a peu de la muralla amb tant sols 4 ràpels.

Però comença a caure granit i en pocs minuts la roca queda completament molla i les repises ben blanques. Ens esperem que passi el més fort. Ens hem de refiar dels ancoratges. N'hi ha un de dubtós. Som 3 i el descens és una mica més lent. La corda està molla i pesa. Anem ben xops i el fred comença a calar-nos els ossos. Una vegada a peu pla, ja fora de perill, el descens fins al camí es converteix en un interminable puja i baixa de blocs amb neu que patinen molt. Dins del bosc caminem amb l'última llum del dia. Arribem a la parada de l'autobús a les 9. Només queda deixar-nos caure pista avall amb l'ajuda de la llum d'un frontal per a tots 3. Arribem a les 11 de la nit a la zona d'acampada i cansats però molt satisfets anem a sopar a Benasque. Una jornada més llarga del que marquen les guies.

Cresta de Salenques a l'Aneto / Part 1.

Juny de 2007. Cresta de Salenques per la vall de Barrancs.

És la manera més llarga i complicada d'accedir al cim de l'Aneto. Aquesta prestigiosa cresta enllaça 5 tres mils.

Dificultat: D, passos de IV i IV+.
Desnivell: 1.000 metres fins a l'aresta i 800 metres a la cresta.

Som a finals de juny i encara hi ha una gran quantitat de neu. Molta més de la que esperàvem trobar. La dificultat de la cresta és major, perquè ens trobem amb un paisatge plenament hivernal. Neu i roca, ben mixt. La progressió és més lenta. Escalar les agulles esdevé complicat amb les incòmodes botes rígides. La ruta es perd per la presència de la neu. No podem completar el recorregut per aquestes dificultats i hem d'abandonar abans d'assolir l'espatlla de l'Aneto.

C. i jo baixem fins al punt final dels vehicles a Ballibierna. Des d'allà ens queden 9 km de pista, i trobar alguna persona que s'avingui a portar-nos fins a la Besurta on tenim la furgoneta, just a l'altre costat. Però a l'aparcament mateix, un noi de Moià, que no recordo el seu nom, ens fa aquest gran favor. Ens hem estalviat una gran caminada. Gràcies, de veritat.