Ascensió a l'Uhuru Peak (5.986 m), el sostre d'Àfrica, per la ruta Machame.
Fa uns mesos els companys de Patagonia es van marcar l'objectiu d'assolir el cim del Kilimanjaro i, com a membre del grup que sóc, també em van proposar d'anar-hi. No podia dir que no a un repte així. Ara, després de fer venir bé un munt de coses, tinc la oportunitat de ser-hi!
Som a Tanzania, molt a prop de la frontera amb Kenia. Comença un viatge de 15 dies pels parcs nacionals Arusha (Meru Peak) i Kilimanjaro (Uhuru Peak). Per descansar d'un cim abans d'atacar l'altre, farem 3 safaris als parcs nacionals de Ngorongoro, Manyara i Taranguire, per observar la vida salvatge. Entre les espècies vegetals, destaca el màgic baobab.
Uhuru Peak és el cim més alt del Kilimajaro (Kibo), la muntanya més alta d'Àfrica i un dels volcans més alts del món. Avui és un volcà actiu adormit. L'ascensió la fem per la ruta Machame, amb 6 dies, més llarga que la concorreguda ruta Marangu, però que ajuda a aclimatar millor.
A la cota 3.200 s'acaba la línia dels arbres i sobrepassant la barrera del bosc espès, s'obre pas el paisatge volcànic i els exemplars gegants del "senecio kilimanjari".
En els campaments, les tendes es distribueixen en els nombrosos petits vivacs protegits del vent. Barafu Camp, a 4.550 m, està situat a cavall de l'aresta descendent del cràter i és l'últim descans abans del cim. El guia ens crida a mitja nit. Ens posem a caminar a les fosques. Pràcticament no hem dormit. Fa fred. La cuca de llum puja amb zig zag pendent amunt. De mica en mica, anem avançat altres grups, que van més a poc a poc. La nit sembla no acabar-se mai. A Stela Point, l'alçada pot amb el meu organisme i és com si tingués son i tot transcorregués més lentament del compte. Els últims metres m'exigeixen esforç i tossuderia, però, un cop a dalt, el malestar físic desapareix com per art de màgia. Es fa de dia i la claror ens descobreix les neus perpètues del Kilimanjaro.
Unes fotos d'aquell viatge al sostre d'Àfrica
