Circ de Cambre d'Aze (2750), corredor Vermicelle

És una canal de 270 metres, amb un pendent sostingut, que no supera els 40 - 45º d'inclinació. Se situa a l'extrem dret del Circ de Cambre d'Aze. Hem escurçat l'aproximació pujant un tros amb el telecadira de l'estació d'Eyne.

Ahir a la tarda, quan mirava la canal des de la carretera, la veia molt dreta. Però, un cop a dins, la veritat és que no ho és tant. Un cop acabat el corredor, hem continuat cap al cim del Cambre d'Aze, on hem parat una bona estona per gaudir de la feina feta i menjar una miqueta. El descens l'hem fet per l'ampla canal central. També es pot tornar acabant de tancar el circ i baixant per les pistes.

Un bon dia d'alpinisme a La Cerdanya amb un ambient d'alta muntanya ben real.

La casa cantonera

La casa cantonera és troba al poble valencià d'Algemesí. És un espai lliure per a la creativitat, l’educació i la cultura, conduït per el Joanma, la Maria Àngels i dues parelles més. Una molt bona iniciativa que vaig tenir l'oportunitat de conèixer, gràcies a la presentació de l'expedició al Lenin, de la qual Joanma i jo vam formar-ne part aquest agost passat.

Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)

L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió. 

Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.

El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.

Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.

Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.

La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.

L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

Tenim el primer contacte amb la muntanya: una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.

06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.

Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.

Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.

Els blogs dels companys de viatge

Lluís LLeida

Grupo de Montaña Ensidesa Avilés
vídeo de Carlos

Via d'escalada al Balaitus (3.144 m)

Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

• AD - 300mts de IV+ (resta III+ mantingut); reunions semiequipades

ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.

A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.

Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.

Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.

Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

Cresta del Pico Maldito (3350 m): un temps de mil dimonis!

Pico Maldito (3.350 m) per les agulles de la cresta de Cregueña.
Agulla Juncadella (3.021 m) - Agulla de Cregueña (3.043 m) - Agulla Haurillon (3.075 m) - Pico Maldito (3.350 m). El bus surt a 1/4 de 6 o a 2/4 de 8 del Pla de Senarta. Cobreix els 9 km de pista (en bon estat) fins a la cabana de pescadors, Ballibierna, on comencem a caminar en direcció al barranc de Corones.

Una vegada superat el primer llac, anem cap al Coll de Cregueña, però abans d'arribar-hi ja podem pujar cap a la dreta, pedrera amunt. Hi ha fites. Deixem el pic d'Aragüells a la nostra esquerra.Una petita trepada ens portarà al cim de la primera agulla, la Juncadella (F+). Avancem per la cresta fins a trobar un profund tallat que ens obliga a baixar. La via està equipada per fer 2 rapel de 20 metres, que ens portaran al peu de la segona agulla. Hi ha passos de III en la majoria de murs de l'agulla de Cregueña (PD +) i algun de IV. La cresta obliga a baixar de nou per tornar a situar-nos al peu de la propera agulla.

El dia s'embolica i els núvols anuncien tempesta, per la qual cosa, hem de renunciar a l'agulla Haurillon. Baixem arran de paret per saltar-nos-la caminant. Volem intentar el Pico Maldito, tot i l'amenaça dels trons. Enfilem una via evident i practicable, vertical, que ens situa de nou a dalt de la cresta. En aquest últim tram s'avança lentament a causa dels enormes blocs de granit. Cal prestar atenció per descobrir per on passa la via exactament. És important visualitzar els diferents cordinos que hi ha instal·lats, i que marquen els següents passos. A partir d'aquí, la cresta s'ajau i es torna més amable fins ben bé al cim del Pico Maldito (PD+). Aconseguit!

Descartem tota possibilitat d'agafar l'últim bus que surt a les 6 de la tarda. Emprenem la baixada de seguida, perquè la tempesta ja és aquí. Hem d'abandonar. S'ha acabat la treva. La següent canal està equipada per baixar a peu de la muralla amb tant sols 4 ràpels.

Però comença a caure granit i en pocs minuts la roca queda completament molla i les repises ben blanques. Ens esperem que passi el més fort. Ens hem de refiar dels ancoratges. N'hi ha un de dubtós. Som 3 i el descens és una mica més lent. La corda està molla i pesa. Anem ben xops i el fred comença a calar-nos els ossos. Una vegada a peu pla, ja fora de perill, el descens fins al camí es converteix en un interminable puja i baixa de blocs amb neu que patinen molt. Dins del bosc caminem amb l'última llum del dia. Arribem a la parada de l'autobús a les 9. Només queda deixar-nos caure pista avall amb l'ajuda de la llum d'un frontal per a tots 3. Arribem a les 11 de la nit a la zona d'acampada i cansats però molt satisfets anem a sopar a Benasque. Una jornada més llarga del que marquen les guies.

Cresta de Salenques a l'Aneto / Part 1.

Juny de 2007. Cresta de Salenques per la vall de Barrancs.

És la manera més llarga i complicada d'accedir al cim de l'Aneto. Aquesta prestigiosa cresta enllaça 5 tres mils.

Dificultat: D, passos de IV i IV+.
Desnivell: 1.000 metres fins a l'aresta i 800 metres a la cresta.

Som a finals de juny i encara hi ha una gran quantitat de neu. Molta més de la que esperàvem trobar. La dificultat de la cresta és major, perquè ens trobem amb un paisatge plenament hivernal. Neu i roca, ben mixt. La progressió és més lenta. Escalar les agulles esdevé complicat amb les incòmodes botes rígides. La ruta es perd per la presència de la neu. No podem completar el recorregut per aquestes dificultats i hem d'abandonar abans d'assolir l'espatlla de l'Aneto.

C. i jo baixem fins al punt final dels vehicles a Ballibierna. Des d'allà ens queden 9 km de pista, i trobar alguna persona que s'avingui a portar-nos fins a la Besurta on tenim la furgoneta, just a l'altre costat. Però a l'aparcament mateix, un noi de Moià, que no recordo el seu nom, ens fa aquest gran favor. Ens hem estalviat una gran caminada. Gràcies, de veritat.

Peña Telera - corredor La Gran Diagonal

La Peña Telera (2.764 m) és el pic principal de la Serra de Partacua. El corredor La Gran Diagonal és un clàssic del Pirineu, assequible i de gran bellesa. Ressenya de la FEEC.


LLoc: des del poble de Piedrafita de Jaca.
Desnivell: 700 m, dels quals 450 són de corredor.
Dificultat: AD+ (màx. 60º - 65º).

               

           


Fem el descens pel Paso Horizontal, que és un flanqueig molt exposat i, per tant, perillós. Una altre activitat amb C. Una bona manera d'acabar la jornada és amb un bon i merescut sopar al refugi de Piedrafita de Jaca.     

Cim de l'Aneto pel corredor Estasen

Aneto - corredor Estasen / Vall de Corones

L'històric corredor Estasen (PD+, 45º, 220 m) és un dels accessos al pic d'Aneto (3.404 m). La base del corredor es troba en el circ de Corones, on arribem la tarda anterior, un magnífic lloc per muntar les tendes. El descens és pel Pas de Mahoma i per la ruta normal d'ascensió a l'Aneto per Corones. El corredor és ample. La inclinació disminueix a la part final, però en cap cas supera els 50º. La sortida desemboca en un tram mixt de roca (II) i l'aresta final condueix directament al vèrtex del pic d'Aneto.