Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris grans muntanyes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris grans muntanyes. Mostrar tots els missatges

23/7/22

Pic Campbiel (3.173 m) i Pic Lentilla (3.157 m)

Saint Lary. França. 

Reserva natural de Neouvielle. Vall d'Aure. Sortida des de la presa de Cap de Long. 

  • 16 km de distància i 1300 metres de desnivell positiu. 
  • Ruta fàcil d'alta muntanya. 

Anem vorejant el llac, sempre sota la mirada de l'imponent i proper Pic Long. Des del coll que ens donarà accés al pic Lentilla, davant nostre, es mostren esplendids els massissos del Mont Perdut, la Múnia i el Vignemale, també, enrere, el Midi de Bigorre. Un balcó que deixa veure 360º de grans muntanyes i que val la penade fer una parada per admirar tanta bellesa i silenci. 

Agrair, la companyia de la colla del dissabte, i que M. (ara ja té set anys) i jo fem un nou tres mil junts. 



13/7/22

Garmo Negro (3.051 m) - Algas Norte (3.032 m) - Pico de Algas (3.3036 m) - Pico de las Argualas (3.046 m)

 Baños de Panticosa - refugio Casa de Piedra

Ascensió al Garmo Negro i progressió per cresta enllaçant 3 cims de tres mil metres. 

Picos de los Infiernos, de teló de fons.



  • Desnivell positiu de 1.600 metres i 12 km de recorregut. 
  • Cresta aeria, amb roca descomposta i algun pas de II+. 
  • Superar la cresta ens ha costat 2 hores. 
  • La part més difícil es troba a l'ascensió del pic Argualas (PD). 

Un altra gran experiència de muntanya en companyia del meu amic JM. 




23/7/21

Pics de Ballibierna (3.67 m) i Culebras (3062 m), mirador a l'Aneto

Embassament de Llauset. 

En primer lloc, hem pujart el Ballibierna i, un cop superat el Pas del Cavall, hem assolit la Tuca de Culebras. 

El protagonista ha estat M. (de només sis anys) que s'ha estrenat en els tres mils amb aquesta ascensió. Gràcies als companys per l'aventura i al grup de muntanyencs bascos que han instal.lat el passamà al pas del cavall. Aplaudiments de tots els que estavem allà dalt per la il.lusió i seguretat de M, que ha gaudit  l'aresta afrontant el Pas del Cavall. 






14/7/21

Gran Pico de Eriste (3.053 m)

Ascensió al Gran Pico de Eriste des del Port de Sahún. Són 1330 metres de desnivell positiu. 

Estem allotjats al poble de San Juan de Plan. Hi havia d'anar l'any passat, però no va poder ser. Aquesta vegada, sí! Tinc la oportunitat i estic agraïda i emocionada. 

Agafem la pista que en 13 km ens porta al port i ens situa a 2000 metres. És dimecres i estem sols. Això fa que, a mesura que anem pujant, el paisatge sigui més feréstec, Remuntem el barranc de Barbarisa i en 330 metres assolim l'estany de Barbarisa. A partir d'aquí, la ruta abandona el sender i entra en terreny de blocs. Cal estar atents. Estany Gelat. Un lloc preciós, sota la muralla de roca dels grans cims. Prenem un té, encara calent i observem la ruta, poc definida. El camí s'intueix, però no està clar. Al final, ens decidim a entrar i seguir unes fites que , posades de tant en tant, ens condueixen al corredor final i al cim. 

Ruta compartida amb l'amic JM. 

27/7/19

Pic Robiñera (3003 m ) per la Vall de Pineta

Ruta circular per coronar el pic Robiñera, partint de l'aparcament de Pineta, passant pels plans de la Larri i els llacs de la Munia. La tornada la fem descendint en direcció al barranc de Piedramula, cap al refugi de la Estiva i enllaçar altra vegada pels plans de la Larri fins arribar a l'àrea de Pineta.

Una sortida exigent, amb 21 km de distància i més de 2.000 metres de desnivell positiu. 

Un bon mirador sobre el Mont Perdut i Las Munia. 

3/6/19

Pic de Clarabide

Refugi d'Estós. Ascensió pel barranc de Gias, ibons de Gias i el port de Gias.
Pic de Clarabide Oriental (3012), Pic de Clarabide- Pouchergues (3020) i Pic de Clarabide Occidental (3008).
Una ascensió en companyia de M. Nosaltres i la muntanya, la muntanya i nosaltres. Ningú més en cap moment del dia. Neu continuada ja des del primer llac i fins al cim del primer Clarabide. Sort que ens hem pogut calçar un grampó cadascú. A falta d'aquells, potser hauriem hagut de recular. Al cims, bufava fort vent. Una ascensió semi hivernal que ens ha exigit una mica més del què ens pensavem.



12/10/18

La Punta Alta per Comalesbienes

Ascensió a la Punta Alta pel barranc i estanys de Comalesbienes. Han estat 1.400 metres de desnivell positiu durant els quals hem trobat de tot. La progessió pel barranc, amb grans blocs de granit, la cresta entre el Pic de Comalesbienes (2.993 m) i la Punta Alta (3.014) i la neu que ha aparegut en el descens cap al refugi Ventosa. La boira a la part alta no ens ha deixat gaudir de l'entorn, però li ha acabat de donar l'ambient de veritable alta muntanya. No hem trobat ningú en la part alta d'aquesta ruta circular. Les persones han aparegut a prop del refugi; per tant, hem tingut el silenci envoltant-nos en tot moment juntament amb el fred i la boira.

27/7/18

El Tallon desde San Nicolas de Bujaruelo

Ruta clàssica d'ascensió al Tallon amb sortida des de Bujaruelo. Més de 1.800 metres de desnivell positiu passant pel coll de Bujaruelo, el refugi de Serradets, la Bretxa de Roland, el Dedo i el cim del Tallon (3.144 m). Una bellesa de paisatge amb el Circ de Gavernie de teló de fons.


12/10/17

Pic de Neouvielle

Aquest pic de 3091 metres és el més visitat del sector. El seu nom significa neu vella.
Des de Fabian (França) entrem a la reserva natural de Neouvielle, un espai d'alta muntanya amb uns 700 llacs i estanys, fins al llac d'Aubert a una alçada de 2.150 metres. 
L'ascensió comença just després del mur de contenció del llac i ja no deixa de pujar en cap moment. Cal anar seguint bé les fites en direcció (sempre ascendent) cap a la dreta fins a trobar la Breque de Barris. Un gran mar de blocs de granit apareix davant nostre i ja no ens deixarà més. En arribar al peu de la bretxa de Chausenque, cal girar a l'esquerra sempre per terreny de grans blocs fins a la xemeneia d'accés al cim. El descens el fem situats més propers a la torre del Ramougn. 

Un 3000 de dificultat fàcil, amb 980 metres de desnivell positiu però en un gran ambient d'alta muntanya. 

Pic de Neouvielle (3091 m)

Reserva natural Pic Long - Neouvielle, Vall d'Aure,  Pirineu francès. 

Significa neu vella en referència a la seva petita glacera. 

Punt de partida LLac D'Aubert (2150 m ). L'ascensió al cim més conegut de la zona, però no pas el més difícil. Un desnivell de poc menys de mil metres i unes tres hores d'ascensió. Una ruta entretinguda i sense dificultat que requereix d'una petita trepada final per accedir al cim a través de la xemeneia  i la cornisa. 


31/8/13

Pic de Comaloforno

Amb 1600 metres de desnivell positiu és una llarga ascensió fins al Pic de Comaloforno, sostre comarcal de l'Alta Ribagorça, de 3.029 metres d'altitud. 

Sortim de l'aparcament de Caldes de Boi (1470) i caminant 5 minuts per la carretera que puja a l'embassament de Cavallers trobem un indicador que ens marca 3h. fins als Estanys de Gemena. Prenem aquest camí, que puja de manera constant per enmig del bosc fins al Pla de la Cabana. El següent pas són els estanys: Gemena de Baix, Gemena de Dalt i els Estanys Gelats (2540). Ens dirigim en direcció a la collada dels Abellers per roques i terreny caòtic, però sense arribar-hi. Cal saber veure una àmplia canal a la dreta i agafar-la. El terreny és inestable. Quan la canal es bifurca, cal seguir el ramal de la dreta. El punt més interessant d'aquesta ascensió és un tram de roca de 4 m de II grau amb molt bones preses. Superat aquest punt, cal anar pujant tendint cap la dreta. Hi ha laguna fita que ajuda molt, però cal estar atents. 

Aquesta és la vista sobre la cresta dels Bessiberis des del cim del Comaloforno

















27/7/12

Pic de Perdiguero (3222) i la seva cresta

Per la vall de LLiterola i la cabana de pastors del Forcallo.
L'activitat té 1.900 metres de desnivell positiu i permet enllaçar 5 tres mils per una cresta molt fàcil.
  • Perdiguero - Tuca de Lliterola - Pico Royo - Punta de Lliterola - Agulla de Lliterola.

  • A la cabana, trobem el torrent i anem a buscar el sender que seguim fins que hem d'escollir entre dues variants: l'esquerra ceua un barranc, boreja l'ibonet i s'enfila per grans blocs; i,  la dreta, arriba a la cubeta del llac per la seva part alta.
    Des del cim, veiem els refugis Spingo, Portilló i el pic Spijeoles, que vam ascendir escalant el seu gran diedre fa dos dies.
    El Grand Quayrat, el pic Lezat, el Maupas ... tot plegat, un ambient molt alpí. Abandonem la cresta pel coll inferor de Lliterola, a la falda dels pics dels Cabrioules, que deixarem per una altra ocasió.

    24/7/12

    Escalada del Gran diedre al Pic Spijeoles (3.065)

    Gran Diedre, Cara Est. 300 m. D+. Màx. V
    Via clàssica d'escalada en el Pirineu.

    Accés pel poblet de Luchon (França) i la Vall d'Astau (granges). Pugem al llac d'Oo i d'aquí al refugi i circ d'Espingo, on dormim. Per situar-nos a la paret, prenem el camí del refugi del Portilló i tombem cap a la vall que domina la cara est, des d'on ja es pot veure la via. A la seva part final, caminem per una pedrera descomposta i un terreny força inclinat. L'inici és sobre unes roques vermelloses. La neu de la base ens obliga a accedir-hi amb un llarg de corda més.

     
    La via té 9 llargs i està pràcticament equipada. Els més bonics i difícils són a la part final de la paret, on hi ha el bloc (V). Un cop finalitzada, queden pocs metres a peu fins al cim de l'Spijeoles. El descens és per la via normal, que es fa pel vessant del llac Gelat, seguint les fites.

    Una escalada amb un ambient de pura alta muntanya.

    22/7/12

    Cresta dels Besiberris: nord, del mig i sud

    Sortim de l'embassament de Cavallers (1785) i el voregem. El vent agita l'aigua amb força. Ens preguntem si a dalt bufarà encara més. L'indicador mostra la ruta per pujar al refugi de la Restanca. En aquest punt, abandonem el camí i enfilem pel barranc de Riumalo, que puja molt dret fins als estanyets i ens situa a peu de la muralla.

    La dificultat és poca. Alguns passos de II i  de III. Hi ha anclatges preparats per realitzar dos rapels (el més llarg, de 20 m). Hem resseguit tota la cresta per dalt, sense baixar pels corredors en cap moment. La cresta està completament senyalitzada amb fites i no hi ha dubtes.

    Hem enllaçat 4 tres mils: Besiberri Nord, Pic Simó, Pic Jolis i Bessiberri Sud. La baixada (entre el Besiberri Sud i el Comaloforno) ha estat entretinguda per la gran quantitat de blocs i roques que hem hagut d'anar saltant. Una bona jornada d'alta muntanya.


    5/7/11

    La Munia (3.133) - ascensió des del Circ de Troumouse

    El pic de la Munia és el vèrtex del massís. La ruta parteix del Circ de Troumouse i ofereix un ambient d'alta muntanya, ja que combina l'ascensió a la murralla de la cara nord, el circ, amb la grimpada per la cresta.

    • Aproximació: Gèdre (França), vall de Heás. Una carretera de pagament s'enfila fins a l'aparcament del Circ de Troumouse (2.100).  Es pot dormir a l'alberg de Le Maillet (1.800) o bé, ja dins del circ, a la cabana de la verge (2.100 m - 4 places).
    • Desnivell: 1070 m
    • Dificultat: PD
    • Descripció de la ruta: per la cara nord i el coll de La Munia.
    Sortim en direcció als llacs, però abandonem el camí abans de trobar-los. Anem cap a les pedreres de la base de la murralla. Seguim en direcció als dos monolits carcaterístics (les dues germanes), però no hi hem d'arribar. Abans de creuar el rierol, cal enfilar per un corredor (hi hem trobat neu). Seguidament, enllacem amb un altre corredor (també nevat) i sortim a una plataforma. Seguidament, cal superar "le paset" (II), equipat per a assegurar. Continuem ascendint, per roca i neu, fins al Coll de La Munia (2853), des d'on hi ha vistes impressionants a la cara nord del Mont Perdut. El punt clau de la cresta és "le pas du chat" (II+), un petit mur vertical amb una gran fisura al centre. Per arribar al pic de La Munia s'han de superar primer dues cotes secundàries (3095 i 3112).

    16/4/11

    Ascensions a tres quatre mils del Gran Atles: Raz, Timesguida i Toubkal.

    Durant tres dies caminem per la vall d'Ouissadene. Aquesta vall solitària, fora de les rutes més concorregudes, ens ha de servir per prendre contacte amb la muntanya, abans de les ascensions als pics més alts. A través del Tizi Mzik tindrem accés a Imlil (1.700), capital bereber i punt de partida de les ascensions al Toubkal. El poble abasteix de serveis a les expedicions i en els últims anys ha consolidat una xarxa de petits comerços, turisme i artesania.
      
    La regió del Toubkal té els pics més alts del Gran Atles i és la més visitada, ja que es troba només a dues hores de Marrakech. El Gran Atles travessa el Marroc en diagonal, des de la costa atlàntica (Agadir) fins al nord d'Algèria per més de mil quilòmetres. Aquestes muntanyes estan habitades pel poble bereber, antigament nòmada.

    Dia 1: els vehicles ens deixen a Tassa Wirgane, uns 18 quilòmetres d'Asni. Remuntem la vall del riu Ouissadene fins aTizi n'Oussem (1.800), on muntem el campament. És un poble bereber típic de cases de terra i sostre pla, escalonades al pendent, i envoltades per canals de regadiu, cultius, horts i arbres fruiters. El paisatge combina el verd de la vall amb el blanc de les altes muntanyes.


    Dia 2: de Tizi n'Oussem a Imlil pel Tizi Mzik. Dormin a Aroumd.


    Dia 3: pugem al refugi Nelter o del Toubkal, seguint el curs del riu. Ens aturem a la pedra blanca i font de Sidi Chamharouch, lloc de peregrinació dels musulmans. Hi ha un punt de venda de refrescos i records. Muntem el campament més avall del refugi, a uns quaranta minuts. Serà casa nostra per quatre nits.


    Dia 4: Ascensions al Ras (4.083) i el Timesguida (4.089) per la ruta normal de Tizi n'Ouagane. La línia de neu comença sobre el refugi. Fins al coll, el dia s'aguanta, però el cel està tapat i gris. Dalt la carena, comença a bufar un fort vent. No obstant, podem assolir els dos cims sense dificultats. La baixada per neu és molt ràpida. Esperem als companys a les tendes.

    Dia 5: Ascensió al Toubkal (4.176), el cim més alt del nord d'Àfrica, per la ruta normal d'ascens per Ikhibi Sud. Ha estat una ascensió freda i molt ventada. Una mostra del clima extrem del Toubkal. Ben diferent al que jo recordava de quan hi vaig pujar per primer cop amb la Ro, en un dia assoleiat i amb vistes precioses. Els cinc minuts necessaris per fotografiar-nos en el vèrtex geodèsic triangular que corona el Toubkal.


    Des d'aquí, Ro, on siguis, t'he recordat molt! 

    1/8/10

    Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)


    L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió. 



    Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.


    El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.
    Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.
    Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.

    La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

    El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.
    L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

    Tenim el primer contacte amb la muntanya: una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

    408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

    Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

    05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.

    06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.


    Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

    Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.

    Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.


    Els blogs dels companys de viatge

    11/7/10

    Via d'escalada al Balaitus (3.144 m)

    Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

    Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

    • AD - 300mts de IV+ (resta III+ mantingut); reunions semiequipades




    ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

    26/6/10

    Pics de Culfreda - Batoua (3.034)

    Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

    - Sortida: Refugi de Tabernés.
    - Desnivell: 1300 m.

    Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

    Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

    El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.



    22/5/10

    Robiñera (3.003) fallit - ascensió al Chinipro


    Cadascú pel seu compte havía intentat fer aquest cim en una altra ocasió, però cap de nosaltres ho va aconseguir, perquè tots en vam perdre. En el meu cas, la boira ens va fer girar cua.

    Parzan - Chisagües.

    La pista està arreglada de fa poc. Jo la recordava en bastant mal estat. Ara es pot arrribar a l'esplanada de la borda còmodament. Estem sols. El resplendor de la neu es deixa veure enmig de la foscor.

    Amb la primera llum del dia, per assegurar-nos bona neu en l'ascensió, comencem a caminar per la pista, superant els 200 metres de desnivell fins al revolt de 180º a la dreta, des d'on surt el camí de pujada. Identifiquem bé el GR11 i una mica més amunt les fites que mostren l'inici del camí cap al collado de las Puertas. Aquesta vegada sembla que tot anirà bé.

    Animats, comencem a pujar. La neu cobreix algums trams de camí i de tant en tant el perdem de vista. Contiuem en la direcció que creiem correcta, però aviat perdem el camí completament, perquè la muntanya està tota coberta de blanc. En aquest punt, potser amb massa ganes de pujar per neu, equivocadament ens decantem a l'esquerra i, per tant, sense ser-ne conscients ens apartem definitivament del nostre objectiu. Guanyem metres per una pala d'uns 45º i anem flanquejant sempre cap a l'esquerra, allunyant-nos cada cop més del Robiñera que deixem a la banda dreta.



    Un cop a dalt, es fa visible La Munia i ens adonem que no som al cim que creiem ser. El cim assolit és el Chinipro (2.797). Decebuts, intentem trobar una explicació a la nostra errada, i no ho entenem. La vista que tenim sobre el Mont Perdut, Cilindre, Pico de Añisclo, etc. és impagable. Tot està blanc i meravellós.

    El Chinipro no és conegut, és un cim solitari i molt bonic, entre La Munia i el Robiñera al nord-est i Pineta i Ordesa al sud-oest. 



    Ha estat una jornada pirinenca cent per cent, amb molta neu, ambient genuí d'alta muntanya, aspecte glaciar i un punt perillós. El Chinipro, un cim secundari que amb tota seguretat no hauriem escollit mai, però que la nostra errada ens ha fet descobrir i gaudir.