Escalada al Puig Campana (Alacant)

Via Judes el Miserable
En el poble de Finestrat, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant) s'alça el Puig Campana, un cim rocós de 1.406 metres gairebé arran de mar.

Després de valorar diverses possibilitats, decidim escalar una via de dificultat mitjana coneguda com "Espolon Finestrat" o Judes el miserable, en el sector de l'Agulla Encantada, classificada de V+.

Són 160 metres en 4 llargs de corda: L1: V+ / L2: V / L3:V+ / L4: V+. Està equipada amb claus, paravolts i ponts de roca. El material necessari són els empotradors i les cintes. Hem fet el descens per la mateixa via amb un ràpel de 40 metres.

Cursa de muntanya "Montserrat Nord"

Feia temps que no participava en curses, ni d'asfalt ni de muntanya, però sempre m'ha agradat estar en competició tot i que hi vaig a passar-ho bé. Ara, la gent està molt preparada. Ja no és com abans que les caminades i les curses eren populars de veritat ... 

La cursa de Muntanya Montserrat Nord comença a Monistrol i puja fins al cim de Sant Jeroni, passant pel monestir de Santa Cecília i pujant la canal de Sant Jeroni, amb fort desnivell i sostingut. La baixada es fa pel Pla dels Ocells i es continua en direcció a Sant Joan. El camí dels 3/4 és l'altre tram tècnic de la prova. El descens i arribada a Monistrol és pel camí  normal de pujada del poble al Monestir. La memòria em transporta uns anys enrere i em recorda l'esforç que vaig haver de fer en aquest camí, de pujada, per acabar els pocs quilòmetres que em faltaven per completar la travessa Matagalls - Montserrat.

Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall

La Primera Marató de Muntanya de Catalunya arriba aquest any 2009 a la seva 15a edició. Hi ha la possibilitat de fer la Marató tota sencera o bé fer només la Mitja Marató. 

Ambdues s'endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i els corredors tenim unes vistes espectaculars al llarg de tot el recorregut. Els desnivells de les proves són importants, per això, els avituallaments estan propers entre ells, la qual cosa s'agreix molt. És una cursa molt ben organitzada amb implicació de tot el poble de Sant Llorenç. 

Cresta del Pico Maldito (3350 m): un temps de mil dimonis!

Pico Maldito (3.350 m) per les agulles de la cresta de Cregueña.
Agulla Juncadella (3.021 m) - Agulla de Cregueña (3.043 m) - Agulla Haurillon (3.075 m) - Pico Maldito (3.350 m). El bus surt a 1/4 de 6 o a 2/4 de 8 del Pla de Senarta. Cobreix els 9 km de pista (en bon estat) fins a la cabana de pescadors, Ballibierna, on comencem a caminar en direcció al barranc de Corones.

Una vegada superat el primer llac, anem cap al Coll de Cregueña, però abans d'arribar-hi ja podem pujar cap a la dreta, pedrera amunt. Hi ha fites. Deixem el pic d'Aragüells a la nostra esquerra.Una petita trepada ens portarà al cim de la primera agulla, la Juncadella (F+). Avancem per la cresta fins a trobar un profund tallat que ens obliga a baixar. La via està equipada per fer 2 rapel de 20 metres, que ens portaran al peu de la segona agulla. Hi ha passos de III en la majoria de murs de l'agulla de Cregueña (PD +) i algun de IV. La cresta obliga a baixar de nou per tornar a situar-nos al peu de la propera agulla.

El dia s'embolica i els núvols anuncien tempesta, per la qual cosa, hem de renunciar a l'agulla Haurillon. Baixem arran de paret per saltar-nos-la caminant. Volem intentar el Pico Maldito, tot i l'amenaça dels trons. Enfilem una via evident i practicable, vertical, que ens situa de nou a dalt de la cresta. En aquest últim tram s'avança lentament a causa dels enormes blocs de granit. Cal prestar atenció per descobrir per on passa la via exactament. És important visualitzar els diferents cordinos que hi ha instal·lats, i que marquen els següents passos. A partir d'aquí, la cresta s'ajau i es torna més amable fins ben bé al cim del Pico Maldito (PD+). Aconseguit!

Descartem tota possibilitat d'agafar l'últim bus que surt a les 6 de la tarda. Emprenem la baixada de seguida, perquè la tempesta ja és aquí. Hem d'abandonar. S'ha acabat la treva. La següent canal està equipada per baixar a peu de la muralla amb tant sols 4 ràpels.

Però comença a caure granit i en pocs minuts la roca queda completament molla i les repises ben blanques. Ens esperem que passi el més fort. Ens hem de refiar dels ancoratges. N'hi ha un de dubtós. Som 3 i el descens és una mica més lent. La corda està molla i pesa. Anem ben xops i el fred comença a calar-nos els ossos. Una vegada a peu pla, ja fora de perill, el descens fins al camí es converteix en un interminable puja i baixa de blocs amb neu que patinen molt. Dins del bosc caminem amb l'última llum del dia. Arribem a la parada de l'autobús a les 9. Només queda deixar-nos caure pista avall amb l'ajuda de la llum d'un frontal per a tots 3. Arribem a les 11 de la nit a la zona d'acampada i cansats però molt satisfets anem a sopar a Benasque. Una jornada més llarga del que marquen les guies.

Cim del Montgròs - Montserrat

Ens deixem portar per l'amic expert que coneix bé aquesta muntanya, talment com micos que trepen canals per cordes i arrels fins al mirador excepcional del Montgròs, on tots gaudim de la combinació entre esforç, diversió i paisatge impressionant.

Un desig complert, el Midi d'Ossau

Midi d'Ossau (2.884 m) per la ruta normal de les 3 xemeneies.

Dormim al terra de l'aparcament que hi ha a mà dreta poc després del Pourtalet. Comencem a les 6, encara de nit.

S'ha de caminar fins al refugi de Pombie i en direcció al port de Suzon. A partir d'aquí, ens anem situant a la base de la paret de roca que s'alça imponent davant nostre. Cal estar atents i identificar bé les entrades a les xemeneies, sobretot la primera i la segona. Es pot evitar la segona ascendint per una canal que hi ha al costat dret, tot i que la roca està descomposta i molt solta. La canal retroba el camí principal entre la segona i la tercera xemeneia. És aconsellable portar una corda de 60 m per baixar en rapel la segona xemeneia. Tot i que un grup de francesos l'han baixada sense cap mena de problema només amb l'ajuda de les mans i els peus.

Ascensió a un cim que no arriba als 3.000 metres, però molt i molt bonica.

Gran Bachimala (3.177) i Punta del Sable (3.136)

Gran Bachimala (3.177) - Punta del Sable (3.136). Per Viadós i la Cresta Meridional.

Des del poble de Plan surten taxis fins al refugi de Viadós (1.760 m). Són 10 km de pista, que hem trobat en millors condicions de les que esperàvem.

Fem l'ascensió pel coll del Senyal de Viadós i per la cresta meridional. El desnivell és de 1.550 metres.

La cresta s'estreny a partir de la cota 2.850, però llavors es torna a fer ample. S'ha de passar un ressalt vertical progressant en diagonal per unes terrasses. Llavors, l'aresta condueix a la Punta del Sable (PD-). Trams més aeris i retallats, però ja ample fins a arribar al cim del Gran Bachimala (PD).

ressenya FFEC

Via ferrada - La Teresina - Montserrat

La Teresina puja al mirador de Sant Jeroni, el punt més alt de la muntanya de Montserrat, a la seva cara nord. És una via ferrada que ressegueix les agulles característiques del massís i, per tant, és bastant aèria. També, és una via llarga (són necessàries unes 3 hores per completar-la íntegrament - grup de 3 persones). El que més m'ha agradat és el contacte que permet amb la roca, ja que els primers trams només estan equipats amb cadenes i es pot tenir la sensació de grimpar o escalar, si es vol.

Piramide Blanca (5.350). Bolívia.

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca.

Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És inviable! No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera i intentar el cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc.

Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tot el grup. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri.

De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente. Un cim secundari, però ben curiós.

Illimani (6.462). Bolívia.

El sentinella de la Paz.

Per arribar al camp base de l'Illimani s'han de fer unes 3 hores de carretera. La part més bonica és el "Cañon del Palca", un indret turístic molt visitat. La pista s'estreny i s'enfila amb molts revolts cap a "Estancia Una". El vehicle para a "Pinaya". A la plaça del poble, carreguem les mules i comencem la caminada fins al camp base, per un camí de pujada molt suau. L'Illimani és la muntanya que presideix i es veu des de La Paz. Té 3 cims i el principal és el sud, amb 6.462 metres d'alçada. Però, la muntanya més alta de Bolívia és el Sajama.

L'ascensió la fem en tres jornades:

• Pinaya - camp base.
• camp base - Nido de Cóndores.
• Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Hi ha mil metres de desnivell del camp base al camp d'alçada, així com també, des d'aquest fins al cim de l'Illimani. Escampem el material i seleccionem només l'imprescindible per a l'ascensió. Es tracta de reduir la càrrega personal i col·lectiva tant com es pugui. Emprenem el camí de pujada a Nido de Cóndores, que es veu petit, allà dalt, molt amunt. Superem la roca última amb l'ajuda de les mans. 

Nit de cim. Ens llevem a les quatre. Dos companys decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada.

L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix.

Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions. El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip. Els companys que s'han quedat segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Estan contents de veure'ns. 

Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta, tal i com nosaltres hem fet.

Huayna Potosí (6.088). Bolívia.

La vall de Zongo es troba a 90 km al nord oest de La Paz. S'arriba al refugi Huayna Potosí directament per carretera fins a Puente Roto. L'ascensió al Huanya Potosí es fa amb dues etapes. El primer dia es camina fins a Campo Alto. El cim es fa el dia següent, que també s'utilitza per tornar al refugi.

Travessem la presa. El camí fins a Campo Alto (5.400 m) puja en ziga - zaga pels pendents rocosos. El refugi principal està gestionat pels camperols. L'altre, on som nosaltres, està situat uns 200 m. més amunt, abans de la neu. Tenim l'ajuda de 2 persones que es fan càrrec de pujar el menjar i el material col·lectiu. Hi haurà sopa calenta, perquè la Domi ens acompanya. Tot un luxe!

Ens llevem a les 4 de la nit i sortim a les 5. L'altre grup ja fa hores que camina. Les condicions no són bones. Fa fred i mal temps. Passen les hores i el sol continua per sobre dels núvols. Però la crida del cim és més potent i la nostra motivació és alta. Anem guanyant metres a la muntanya. El fred fa que la traça es mantingui en bon estat.

Just a sota el cim, el sol ens escalfa per uns instants, però s'amaga novament. A partir d'aquí, caminem entre penitents fins a una canal descomposta, per la qual accedim a l'aresta del Huayna Potosí. A dalt, no veiem res de res. El mal temps ens obliga a baixar ràpidament, gairebé sense ser conscients que som a dalt.

Mentre descendim es posa a nevar. Però podem veure una mica més el nostre entorn i fer alguna fotografia. La Domi ens rep a Campo Alto amb una sopa calenta i el seu somriure etern. Ens deixem portar, avall, cap al refugi Huayna Potosí, on passem la nit abans de tornar a La Paz pel descans.

Des de baix mirem el cim assolit i n'estem contents. Ens apuntem un nou èxit personal i esportiu.Volem que la nostra experiència perduri i que inspiri altres persones, que assoleixi nous cims. Per això, dibuixem una particular bandera, que penja en el refugi, en record d'aquest dia.

Pequeño Alpamayo (5.370). Bolívia.

Massís del Condoriri. Condoriri és un conjunt de 13 muntanyes amb alçades de 5.100 a 5.700 metres. La Cabeza de Cóndor és la muntanya que li dóna nom. El Parc Regional Condoriri es troba a 40 km de La Paz, la capital. Els vehicles arriben fins a Tuni. En aquest punt, comencem a caminar. Tot el material és transportat per mules fins al camp base.

Tenim les primeres imatges del Huayna Potosí i, més amagat, del Condoriri. Ens situem de cop a una alçada considerable i això es nota alhora de caminar. Voltem la Laguna Tuni (4.200) per una pista i seguim fins a la Laguna Chiarkhota (4.600) per un camí marcat.

A la falda del llac de dalt, hi ha el camp base. Durant sis dies fem vida en el camp base per aconseguir una bona aclimatació. Fem una ascensió en el dia i tornem a descansar a baix. Ens preparem físicament per a les futures ascensions, que seran més altes. L'objectiu d'aquesta setmana és el Pequeño Alpamayo. Les nostres vides prenen un ritme diferent. Seguim l'horari del sol. Aquí la clau és menjar, dormir i hidratar-se bé. Coses ben bàsiques. Ens estem adaptant a l'alçada, cadascú segons el seu cos. Algun malestar ens fa passar mals moments, però forma part del procés. El temps ens respecta. Entre lectura i lectura, ens anem coneixent més tots plegats. En un camp base hi ha moltes hores per conversar o simplement per no fer res o aprendre'n.

Ascendim el Pic Àustria, el primer cinc mil, per poder aclimatar -nos. Necessitem alguna parada per prendre alè uns moments. Des del coll, contemplem el majestuós Condoriri que estén les seves ales, dreta i esquerra, per sobre nostre. Falta la pedrera final, un xic descomposta, que ens condueix fins al cim rocós. Veiem el Huanya Potosí al davant, un dels reptes d'aquest viatge.

Pequeño Alpamayo (5.370 m). Un camí suau, que surt del mateix camp base, ens porta al principi de la glacera, que és gel pur en els seus primers metres. Hi ha algunes esquerdes importants a la part superior. Per arribar al cim del Pequeño Alpamayo primer s'ha d'assolir el cim del Tarija (5.240) i després desgrimpar-lo per un tram de roca de grau II. Fins que no s'arriba al Tarija, no es veu completament el Pequeño Alpamayo. La seva silueta piramidal fa que sigui una muntanya de gran bellesa, tot i no ser de les més altes.

Tenim les motxilles en el plató que hi ha entre el Tarija i el Pequeño Alpamayo. Finalment, escalem amb una única cordada de set persones. La inclinació no passa dels 45º tot i que, en algun tram molt puntual, pot arribar als 50º. Un rere l'altre posem els peus al Pequeño Alpamayo. Dediquem uns minuts a gaudir del cim i a celebrar-lo. Però el cel es tapa i no és prudent tardar gaire a baixar. El pendent és significatiu i per garantir un descens segur, es munten 3 ràpels. Aquesta opció ens fa perdre temps, però és necessària. La part més perillosa ja està feta. Escalem la paret de roca del Tarija sense dificultats, però vigilant de no relliscar ni fer caure pedres als companys. Desfem el recorregut exactament per on hem pujat amb la satisfacció d'haver fet el cim. Les esquerdes sembla que ara siguin més presents. Baixem la glacera cadascú al seu aire i amb els seus pensaments.

Que hàgim pogut fer aquest primer cim és positiu i encoratjador de cara a afrontar les altres dues muntanyes d'aquest viatge a Bolívia. 

Bolivia - Cordillera Real

Expedició Bolívia 2009: Pequeño Alpamayo (5.370), Huayna Potosí (6.088) i Illimani (6.469)

Programa, del 2 al 28 de juliol de 2009:

• Dia 2: vol a Lima, via Amsterdam, i nit a Lima - El Callao.
• Dia 3: vol Lima - La Paz.
• Dies 4 i 5: La Paz. Visita a la ciutat i preparació de les ascensions amb l'agència local Huayna
• Potosí. Estada a l'aparthotel Camino Real.
• Dies 6 a 11: Massís del Condoriri, aclimatació i vàries ascensions des del camp base - Laguna
• ChiarKota. Pequeño Alpamayo (5.370 m).
• Dia 12: La Paz.
• Dies 13 a 15: Huayna Potosí (6.088 m).
• Dies 16 i 17: La Paz.
• Dies 18 a 20: Illimani (6.462 m).
• Setmana del 21 al 27: turisme a Bolívia o Perú.
• Dia 28 de juliol: vol Lima - Barcelona.

- La Paz (3.600 m).

És la tercera població més alta del món, després de Potosí i Lhaasa. L'aeroport, situat a 14 km del centre, a la ciutat de El Alto (4.000 m), és el més alt del món. la ciutat és una mescla de modern i ancestral, occidental i autòcton, hispà i indígena. Destaca l'Església de San Francisco (1.549) per la seva façana que combina l'arquitectura barroca espanyola amb elements indígenes. Els carrers Sagárnaga i Linares, són l'arteria comercial i turística de la ciutat. Les dones aimaràs ofereixen tota mena de remeis per al mal del cos i de l'ànima en els carrers de les Bruixes. La Paz és la seu del govern de Bolívia. La plaça Murillo ha estat l'escenari de nombrosos enfrontaments per desitjos de poder. Hi ha la Catedral de Nostra Senyora de La Paz (neoclàssic, 1835), el Palau Legislatiu i el Palau del Govern (renaixentista). La zona residencial i adinerada del sud no té res a veure amb el centre històric indígena. El carrer Jaén és el vestigi de l'antiga ciutat colonial.

- Massís del Condoriri.

Condoriri és un conjunt de 13 muntanyes amb alçades de 5.100 a 5.700 metres. La Cabeza de Cóndor és la muntanya que li dóna el nom. El Parc Regional Condoriri es troba a 40 km de La Paz. Els vehicles arriben fins a Tuni. En aquest punt, comencem a caminar. Tot el material és transportat per mules fins al camp base. Tenim les primeres imatges del Huayna Potosí i, més amagat, del Condoriri. Ens situem de cop a una alçada considerable i això es nota alhora de caminar. Voltem la Laguna Tuni (4.200) per una pista i seguim fins a la Laguna Chiarkhota (4.600) per un camí marcat. A la falda del llac de dalt, hi ha el camp base.

Durant sis dies fem vida en el camp base per aconseguir una bona aclimatació. Fem una ascensió en el dia i tornem a descansar a baix. Ens preparem físicament per a les futures ascensions, que seran més altes. L'objectiu d'aquesta setmana és el Pequeño Alpamayo. Les nostres vides prenen un ritme diferent. Seguim l'horari del sol. Aquí la clau és menjar, dormir i hidratar-se bé. Coses ben bàsiques. Ens estem adaptant a l'alçada, cadascú segons el seu cos. Algun malestar ens fa passar mals moments, però forma part del procés. El temps ens respecta. Entre lectura i lectura, ens anem coneixent més tots plegats. En un camp base hi ha moltes hores per conversar o simplement per no fer res o aprendre'n.

Ascendim el Pic Àustria, el primer cinc mil, per poder aclimatar -nos. Necessitem alguna parada per prendre alè uns moments. Des del coll, contemplem el majestuós Condoriri que estén les seves ales, dreta i esquerra, per sobre nostre. Falta la pedrera final, un xic descomposta, que ens condueix fins al cim rocós. Veiem el Huanya Potosí al davant, un dels reptes d'aquest viatge.

Pequeño Alpamayo (5.370 m).

Un camí suau, que surt del mateix camp base, ens porta al principi de la glacera, que és gel pur en els seus primers metres. Hi ha algunes esquerdes importants a la part superior. Per arribar al cim del Pequeño Alpamayo primer s'ha d'assolir el cim del Tarija (5.240) i després desgrimpar-lo per un tram de roca de grau II. Fins que no s'arriba al Tarija, no es veu completament el Pequeño Alpamayo. La seva silueta piramidal fa que sigui una muntanya de gran bellesa, tot i no ser de les més altes. Tenim les motxilles en el plató que hi ha entre el Tarija i el Pequeño Alpamayo. Finalment, escalem amb una única cordada de set persones. La inclinació no passa dels 45º tot i que, en algun tram molt puntual, pot arribar als 50º.Un rere l'altre posem els peus al cim del Pequeño Alpamayo. Dediquem uns minuts a gaudir del cim i a celebrar-lo. Però el cel es tapa i no és prudent tardar gaire a baixar. El pendent és significatiu i per garantir un descens segur, es munten 3 ràpels. Aquesta opció ens fa perdre temps, però és necessària. La part més perillosa ja està feta. Escalem la paret de roca del Tarija sense dificultats, però vigilant de no relliscar ni fer caure pedres als companys. Desfem el recorregut exactament per on hem pujat amb la satisfacció d'haver fet el cim. Les esquerdes sembla que ara siguin més presents. Baixem la glacera cadascú al seu aire i amb els seus pensaments. Que hàgim pogut fer aquest primer cim és positiu i encoratjador de cara a afrontar les altres dues muntanyes.

Piràmide Blanca

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca (en realitat, crèiem que era el Pico Ilusión). Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És del tot inviable. No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera principal i fer cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc. Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tots. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri. De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente.

- Huayna Potosí

La vall de Zongo es troba a 90 km al nord oest de La Paz. S'arriba al refugi Huayna Potosí directament per carretera fins a Puente Roto. L'ascensió al Huanya Potosí es fa amb dues etapes. El primer dia es camina fins a Campo Alto. El cim es fa el dia següent, que també s'utilitza per tornar al refugi. Travessem la presa. El camí fins a Campo Alto (5.400 m) puja en ziga - zaga pels pendents rocosos. El refugi principal està gestionat pels camperols. L'altre, el nostre, està situat uns 200 m. més amunt, abans de la neu. Tenim l'ajuda de 2 persones que es fan càrrec de pujar el menjar i el material col·lectiu. Hi haurà sopa calenta, perquè la Domi ens acompanya. Tot un luxe! Ens llevem a les 4 de la nit i sortim a les 5. L'altre grup ja fa hores que camina. Les condicions no són bones. Fa fred i mal temps. Passen les hores i el sol continua per sobre dels núvols. Però la crida del cim és més potent i la nostra motivació alta. Anem guanyant metres a la muntanya. El fred fa que la traça es mantingui en bon estat. Just a sota el cim, el sol ens escalfa per uns instants, però s'amaga novament. A partir d'aquí, caminem entre penitents fins a una canal descomposta, per la qual accedim a l'aresta del Huayna Potosí. A dalt, no veiem res de res. El mal temps ens obliga a baixar ràpidament, gairebé sense ser conscients que som a dalt. Mentre descendim es posa a nevar. No obstant, podem veure una mica més el nostre entorn i fer alguna fotografia. La Domi ens rep a Campo Alto amb una sopa calenta i el seu somriure etern. Ens deixem portar, avall, cap al refugi, on passem la nit abans de tornar a La Paz pel descans. Des de baix mirem el cim assolit i n'estem contents. Ens apuntem un nou èxit personal i esportiu.Volem que la nostra experiència perduri i que inspiri altres persones, que assoleixi nous cims. Per això, dibuixem una particular bandera, que penja en el refugi, en record d'aquest dia.

- Illimani

Per arribar al camp base de l'Illimani s'han de fer unes 3 hores de carretera. La part més bonica és el "Cañon del Palca", un indret turístic molt visitat. La pista s'estreny i s'enfila amb molts revolts cap a "Estancia Una". El vehicle para a "Pinaya". A la plaça del poble, carreguem les mules i comencem la caminada fins al camp base, per un camí de pujada molt suau. L'Illimani és la muntanya que presideix i es veu des de La Paz. Té 3 cims i el principal és el sud, amb 6.462 metres d'alçada. Però, la muntanya més alta de Bolívia és el Sajama.

L'ascensió la fem en tres jornades:

1. Pinaya - camp base.
2. camp base - Nido de Cóndores.
3. Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Hi ha mil metres de desnivell del camp base al camp d'alçada, així com també, des d'aquest fins al cim de l'Illimani. Escampem el material i seleccionem només l'imprescindible per a l'ascensió. Es tracta de reduir la càrrega personal i col·lectiva tant com es pugui. Emprenem el camí de pujada a Nido de Cóndores, que es veu petit, allà dalt, molt amunt. Superem la roca última amb l'ajuda de les mans. Ens llevem a les quatre. Dos compnays decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada. L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta part de la muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix. Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions.El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip.

Els companys segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Tots estan contents de veure'ns.Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta.

juliol de 2009

Olla de Núria: del Puigmal al Torreneueles.

Aquests dies, M i jo estem entrenant per aconseguir una forma física adequada que ens permeti intentar amb certes garanties d'èxit diversos cims als Andes Bolivians, Cordillera Real, el juliol vinent.

El ROC disfruta molt, perquè estic sortint a córrer més del normal.

És un gos de muntanya.

L'Olla de Núria és un gran clàssic. Permet fer el recorregur circular a una altura mitjana de més de dos mil metres. ës un recorregut bonic, d'alta muntanay i exigent.

Pic de l'Infern (2.860)

Enllacem el Pic de Bastiments (2.881) amb el Pic del Freser  (2.835) i el Pic de l'Infern (2.860) amb origen i final a la Coma de l'Orri, en recorregut circular pel Coll de la Marrana. Una altra jornada d'entrenament amb important desnivell que m'ha d'ajudar a anar agafant una molt bona forma física. Falta menys de 2 mesos per l'expedició a Bolívia ...

Volta a Vallter. Circ de Bacivers - Bastiments.

Pic de la Dona (2.701), Bacivers (2.609) i Bastiments (2.879).   

És una ruta menys transitada per pujar al Bastiments per la seva vessant nord. Sortim de Vallter en direcció a la Portella de Mentet i en gir a l'esquerra anem cap al primer cim, el Pic de la Dona. Més endavant, es fa visible el llac de Bacivers i ens hi dirigim. El ROC s'ha estat banyant durant 1/4 d'hora en aquella aigua tant freda! Tornem a ascendir, per assolir el cim del Bacivers i des d'allà caminem per la carena que l'uneix amb el Bastiments. Fem el descens per la ruta normal de pujada al Bastiments, el Coll de la Marrana i arribem a la part alta de les pistes d'esquí. Continuo entrenant i m'ho passo bé. El repte és aprop.

Escalada al Penyal d'Ifac - Calp (Alacant)

Via Diedro UBSA - grau V obligat. 250 m. 

L1: III / L2: V / L3: V+ / L4: V / L5: V / L6: V / rapel / L7: IV / L8: IV+.

Escalada clàssica amb la roca força polida. La via puja de manera bastant evident fins a la punta més visible de la paret. Des d'allà segueix cap a la cova, on hi ha el pas clau de la via (L3). Després del 5è llarg, s'ha de fer un rapel curt per accedir a la repisa i continuar en travessia per arribar la canal de sortida. 

maig de 2009.

 

Bassegoda (1.374) pel vessant nord

Volta i pujada al Bassegoda - Alta Garrotxa, pel vessant nord.

 

Anem fins a Sadernes i aparquem el cotxe a l'última zona permesa, sempre que entrem abans de les 8 del matí, ja que sinó haurem de caminar uns 2 km de més.

L'ascensió al Bassegoda pel vessant nord és molt bonica perquè va seguint el curs de la riera de Sant Aniol i llavors agafa una part del GR11. És una ascensió fresca i humida. A vegades, potser massa i tot! Cada vegada que hem trobat aigua ens hem hagut de descalçar. El sender va pel mig del bosc gairebé tota l'estona fins que ens situem a la base de la muntanya. Per arribar al cim, s'ha equipat un tram de cadenes. El ROC no hi pot pujar. Li fa por. Encara no hi està acostumat. Més endavant, segurament ho farà sense pensar-s'ho. La baixada la fem per la tartera del vessant sud, així podem tancar el recorregut amb una volta circular fins a l'aparcament. Una jornada d'entrenament ben feta de cara al repte que tinc a l'estiu. 

ROC a la Gallina Pelada (2.320)

La ruta d'ascensió a la Gallina Pelada o Cap Llitzet clicant en aquesta fitxa de la revista Vèrtex.

Cap de la Gallina Pelada - Serra d'Ensija (Berguedà).

Osor - Sant Miquel de les Formigues (1.200)

Osor, les Guilleries. Sortida d'entrenament. Matí de dissbate.

- Distància: 16,60 km.

- Desnivell de pujada: 900 m.

Itinerari circular amb sortida i arribada al poble d'Osor. Acumula el desnivell de pujada d'un sol cop, de manera sostinguda, per corriols, fins al petit cim de Sant Miquel de les Formigues. La tornada és tota per pista forestal i és molt adequada per fer-la corrent.

L'ultim cim dels Pirineus, el Puig Neulós

Puig Neulos (1.258). Zona de l'Albera - Cap de Creus.

L'ascensió al Puig Neulós comença al Castell de Requesens. Per arribar-hi, cal anar fins a La Junquera i llavors a Cantallops.

El Puig Neulós és un mirador sobre l'Empordà i el Rosselló. Permet veure el Canigó al fons. És un cim de poca alçada, però el desnivell que cal superar per accedir-hi és de gairebé mil metres. És l'últim cim dels Pirineus, abans que aquests es fonguin amb el mar.

ROC al Puigmal (2.913)

Pugem el Puigmal des de l'estació d'esquí francesa, com altres vegades.

Avui està molt gelat, sobretot en els trams més drets. Però, el ROC ni se n'adona, tampoc patina; com si res. Nosaltres, en canvi, hem de posar les ganivetes per facilitar l'ascensió.

El ROC sempre va a davant de tot. Li agrada ser el primer. És un gos jove, fort i amb una gran energia. Fa goig de veure com córrer muntanya amunt ... M'agrada veure'l així!