Muztag Ata 2011



Divendres, 19 de juliol. Go for it !

El ROC ja és a pagès. M'ha entristit deixar-lo, però sé que es queda en bones mans. Allà, hi està bé.

Són les set de la tarda. Sota casa, m'esperen en Pep, en Jaume, en Quim i els seus pares, que ens han vingut a acomiadar. Hem llogat una furgoneta. En Carles i el seu pare ens portaran a Madrid. A l'aeroport, ens esperen en Coque, l'Alfonso i la família Pastor. Passem la nit en vetlla, perquè el vol surt de matinada. La meva primera expedició, un repte de gran alçada.

Dissabte, 20 de juliol. Brussel·les – Beijing.

Aterrem puntualment a Brussel·les. Els aeroports m'agraden, sobretot, perquè puc observar milers de persones anònimes i imaginar-me la seva història. Busquem un bar on prendre un cafè per despertar-nos com cal. Però no trobem res per menjar que sigui de qualitat i a preu raonable. Europa és cara; té aquestes coses!

Anar en avió, també m'agrada. Volar d'un país a un altre és per a mi excitant. Especialment, quan es tracta de viatges llargs, com aquest, de moltes hores. Em distrec fàcilment si llegeixo o miro una pel·lícula i les hores em passen de pressa. Farem nit a bord i menjarem aliments de plàstic.

Diumenge, 21 de juliol. Urumqi.

Nord oest de la Xina, província de Xinjiang. Som a tocar de les fronteres de Pakistan i Kazakhstan.

La ciutat d'Urumqi deu haver crescut molt ràpidament en els últims anys. És moderna, amb grans avingudes, edificis alts i vida industrial. Té l'aspecte d'una ciutat dormitori i, en general, es percep un millor nivell de vida.

La nit d'avui va a càrrec de la companyia aèria (Hainan). Ens han allotjat en un hotel enorme i de poc gust a la perifèria de l'aeroport. A la recepció no parlen ni una mica d'anglès i es fa difícil poder-se comunicar. Volem sortir a passejar però no aconseguim saber ni en quina direcció hem de caminar. Fa una calor sufocant. És com endinsar-se a la selva ... Som-hi!

Com que és diumenge, la gent va mudada. Les xineses porten talons alts i vesteixen de manera estrafolària i carregada. Els agraden els vestits amb puntes i volants i, a poder ser, roses o de color salmó. Les nenes també porten lluentons i faldilles de tul. Aquesta manera de vestir contrasta amb els vestits tradicionals de la població musulmana, els uigurs, que habiten aquesta regió i tenen ben poc a veure amb la Xina, país del qual formen part.

Dilluns, 22 de juliol. Kasghar – llac Karakuli

Ens reunim a l'hotel de Kasghar amb la resta de membres de l'expedició, la família Botella. Ens trobem amb Mr. Lee, que ens acompanyarà tots aquests dies i actuarà de coordinador en el camp base.

La carretera que ens ha de portar al camp base es torna més dolenta a mesura que avança en quilòmetres. Sovint, pateix talls per esllavissades i es destrueix per les crescudes del riu. Ara, n'estan construint una de nova, més alta i ben protegida de l'aigua. Hem pogut passar sense encallar-nos en el fang ni hem tingut cap caiguda de pedres. Endavant!

Passem l'imponent massís del Kongur i veig el Muztagata per primer cop. El cel blau ressalta el blanc de les neus perpètues i l'aigua de llac reflecteix els pics. És perfecte.

De cop i volta, quan ningú se l'espera, apareix el primer problema del viatge: el control militar no ens dóna pas, perquè tenim un problema amb els permisos d'ascensió. És impossible saber exactament què està passant. Els nostres ànims cauen i hem d'esperar. Estem a les seves mans. Els equipatges ja són al campament base des d'ahir.

No estem acostumats a menjar tant picant. Els nostres estómacs comencem a donar senyals. Passarem la nit en una de les iurgues del llac, que aviat seran retirades per anar a buscar un lloc més càlid. Els mosquits se'ns mengen a pessigades.

Dimarts, 23 de juliol. Aproximació al campament base.

Som a quatre hores de fer-se fosc i anem esperant. Els nervis es comencen a despertar. Per sort, a mitja tarda ens comuniquen que podem passar.

L'estada en el llac Karakuli no ens haurà pas anat malament a efectes d'aclimatació. Hem retardat l'entrada al camp base i no hem fet un salt tant ràpid de desnivell. Hem pogut admirar les muntanyes, passejar pel voltant del llac i observar la vida de la gent. Viuen del turisme: ofereixen passejades amb dromedari i elaboren una artesania, molt rústica i bastant autèntica.

Són les 7 de la tarda i estem preparats per començar la caminada d'aproximació al camp base, que sol durar unes 4 hores. Això vol dir que hi arribarem de nit i serà complicat muntar les tendes.

Pel camí, ens hem trobat amb un entrebanc que ens ha fet perdre més temps. El cabal del riu - en aquesta hora avançada del dia - és gran i ens veiem obligats a passar descalços i ficar-nos dins d'una aigua enrabiada i freda. No obstant això, arribem amb la última claror del dia. Decidim ficar-nos en unes tendes buides d'altra gent i esperar a demà per instal·lar el nostre campament. Abans però, ens escalfem amb una mica de sopa, que contínua sent tant picant com la del llac.

Dimecres, 24 de juliol. Organització del campament base.

Dediquem el dia d'avui a muntar i organitzar el campament, el menjar i el material. Ens llevem ni molt d'hora ni molt tard, i, després d'esmorzar, comencem el treball de muntar el campament base, que serà casa nostra durant 19 dies.

Situarem les nostres tendes en un terreny pla al costat del rierol, n'apartem les pedres més grosses i en netegem la brossa que hi ha. Tenim una tenda gran que ens farà de magatzem. Així, dins de les tendes petites, només hi tindrem el material personal imprescindible. La tenda menjador també està plantada. Hi ha plaques solars i per tant, tindrem llum al vespre.

El campament base és una gran extensió a la base del Muztagata. Tenim més de 3.000 metres per sobre nostre, que ens separen del cim i tenim suficients dies per intentar-ho dos cops, si cal.

Dijous, 25 de juliol. Primer porteig al camp 1.

Per arribar al camp 1, hem de superar 1.100 metres de desnivell per terreny pedregós. El pendent és més inclinat del què sembla i el camí puja fent zetes.

Decidim pujar menjar per 3 dies, les càrregues de gas i les tendes d'alçada que deixarem fixes en el camp 1. Els nois hi han afegit quelcom més, en canvi jo, prefereixo provar-me primer. L'ascensió és llarga i es fa pesada. Pedres i pols. He tardat 3 hores en completar aquest tram i em sento bé.

Ens instal·lem al principi del campament en dues parcel·les que fan balconada. Les tendes són prou àmplies com per dormir-hi tres persones, per tant, una no la muntarem. El dia és torna ventat i boirós. El temps està canviant. Ens afanyem a deixar-ho tot bé i abans de baixar, mengem una mica de menjar del nostre. Que bo! Hem arribat al campament base a l'hora de sopar, cansats i havent fet una bona feina, la qual cosa ens facilitarà que descansem bé.

Divendres, 29 de juliol. Dia de descans.

Hem passat una nit de llamps i trons. I, al matí, ens hem llevat de color blanc. La muntanya ha quedat tintada i el dia continua més fred.

El menjar no m'agrada gens. Ens porten vegetals, algues i arròs covat. La sopa (que sempre es posa bé) pica massa i també porta vegetals estranys. Els companys ho porten una mica millor, però, en general, estem descontents. Hi ha bon ambient amb totes les persones que estem aquí. La convivència és un altre dels aspectes clau en les expedicions. Avui m'he pogut rentar el cabell amb una palangana d'aigua calenta.

Com que la neu ha marxat pràcticament tota, continuem amb el nostre programa d'aclimatació i demà tornem a pujar al campament 1. Hem decidit utilitzar una burra per pujar el material pesat i el comú (50 kg). Nosaltres portarem la motxilla amb les coses particulars de cadascú.

Dissabte, 30 de juliol. Segon porteig al camp 1.

Torno a enfilar la llarga pujada amb més pes a l'esquena que el primer cop. El dia és gris i es veu poca cosa. Portem 45 minuts pujant, es posa a nevar i sembla que anirà a més. No podem baixar tots, perquè la burra és al campament 1. Els nois volen continuar tots quatre. Coque i jo anem avall. Hem fet bé, perquè el dia no és bo. Ens comuniquen que en Jaume i en Quim també reculen. Demà ho tornarem a intentar.

El mal servei en el menjar s'ha convertit en una queixa formal per part de tots els 3 grups.

Diumenge, 31 de juliol. Nit al camp 1 (5.450 m)

Avui em sento dèbil i vaig més poc a poc del normal. A mesura que guanyo metres, alenteixo el meu pas. Em quedo enrere. Torna a nevar.

Avui estic patint l'alçada. És com si tingués un núvol al cap, que em dóna voltes. He vomitat. No tinc forces per organitzar res, i el més convenient és que em fiqui al sac i descansi.

Tota l'expedició (3 grups) ha muntat el campament 1.

Dilluns, 1 d'agost. Primer porteig al C2.

Em llevo en bon estat però, tot i això, decideixo quedar-me a passar el dia en aquest campament i no pujar tal i com fan els meus companys. La tasca d'avui és doble: d'una banda, consisteix en netejar la neu caiguda i protegir la tenda del vent fent una paret de pedres, i, de l'altra he de preparar les dosis de menjar per als camps següents per a les 6 persones que som.

No he parat de desfer neu i beure-me'n l'aigua. He preparat cantimplores de beguda per als companys que baixaran del campament 2, on han deixat 2 tendes. El dia m'ha passat volant. Pep i Alfonso han pujat del base i Coque, Jaume i Quim han baixat del 2. Estem tots junts.

La nit ha estat incomode perquè les tendes finalment són justes per a 3 persones.

Dimarts, 2 d'agost. Ascensió per sobre del campament 1.

Em calço les botes noves i trepitjo la glacera amb els crampons. La neu és dura, perquè ha nevat i ha estat fent fred. N'hi ha un bon gruix. Fa calor i això també ajuda a que caminem lentament.

He superat les cordes fixes instal·lades a la diagonal i les següents rampes. Llavors, abans d'entrar en el camp d'esquerdes, Coque i jo hem hagut de donar mitja volta. No té l'estómac bé i és millor que descendim fins al campament base, on hi ha Miguel, que el podrà visitar. Li ha diagnosticat una gastritis aguda i haurà de fer dieta i seguir un tractament. Només així l'expedició no acabarà aquí. Gràcies al Miguel.

Dimecres, 3 d'agost. Dia de descans.

Canvi de plans. Ens anuncien que demà és el primer de 4 dies seguits de bon temps i que, llavors, entrarà una borrasca que es pot quedar instal·lada a la zona uns quants dies. Davant d'aquesta notícia, ens veiem obligats a avançar l'atac al cim i començar demà mateix, com sigui. Aquesta decisió no pot ser de cap altra manera, ja que se'ns presenta aquesta oportunitat per pujar.

Dijous, 4 d'agost. Anem cap al cim. CB – C1.

Sense els dies de descans aconsellables, iniciem l'atac al cim del Muztagata.

Pugem al camp 1 per última vegada. Aquesta pujada em fon, se'm menja totes les energies que he aconseguit recuperar al camp base. M'ajuda pensar que és l'últim cop que pujaré per aquí.

Al campament 1, ara ja hi ha més nervis. Seguim el ritual d'activitats quotidianes: fondre neu, beure infusions, preparar sopes, menjar sense gana, intentar dormir i regenerar. El temps està molt estable. Tenim possibilitats.

Demà vindrà una persona que m'ajudarà a portar part del meu pes fins al campament 2. És una estratègia individual que he de fer per les meves condicions de pes i talla corporal. Altrament, puc veure reduïdes les meves possibilitats de fer cim per esgotament a causa de portar tant pes.

Divendres, 5 d'agost. Anem cap al cim. C1 – C2.

El tram comprès entre C1 i C2 és el més espectacular de tota l'ascensió. Passa per una vall d'esquerdes, ponts de neu i formacions gelades, que queda protegida del vent i, per tant, és un lloc on hi fa més calor. Anem en compte en passar les esquerdes, però, no ens cal fer ús de les cordes. Són profundes, però no són amples i es poden superar amb seguretat fent un salt o una passa llarga. El paisatge és preciós.

La ruta està marcada amb banderetes de colors intensos. Segueix per rampes inacabables que no mostren mai el final. L'ascensió és llarga i el cap no pot abandonar.

El C2 està situat a 6.200 metres d'alçada. Hi ha una vintena de tendes. És una zona bruta i descuidada.

Tots estem bé i en bon estat de salut. L'estratègia que seguirem passa per no muntar el C3 (a 6.800) i instal·lar un C2 avançat a 6.500. D'aquesta manera, tot i que partirem cap al cim des de més avall, dormirem millor i més protegits. La família Pastor també farà el mateix.

Dissabte, 6 d'agost. Anem cap al cim. C1 – C2 avançat.

La veritat és que hem passat de llarg de l'espai on habitualment es munta el campament 2 avançat. Hem seguit pujant uns cent metres més i hem creat un campament a la nostra mida.

Ens posem a cavar les plataformes al pendent de la muntanya per instal·lar-hi les tendes. Aquest treball s'ha de fer ben fet, perquè en depèn que puguem dormir en una correcta posició horitzontal. Ens anem tornant aquesta tasca fins a construir una plataforma ben plana i sòlida.

En aquests moments, del cim només me'n separen mil metres i una nit. La nit dels nervis, de mirar el rellotge, de l'estómac tancat i de no dormir gens. Però, és important alimentar-se i descansar, encara que sigui a la força i sense ganes. El temps és favorable.

Diumenge, 7 d'agost. Anem cap al cim. Cim del Muztagata (7.546)

El despertador sona a les 3.30 hores de la nit. És aquell moment que tant odio (toca vestir-se, sortir a fora i posar-se en marxa ... ). Però, d'altra banda, és aquell moment tant esperat. La raó per la qual soc aquí i he fet tots els possibles per ser-hi durant un any.

Prenem un batut i un nescafè. Són les quatre en punt. La temperatura és d'uns 30º negatius, però no fa vent. Ens col·loquem en fila i avancem en silenci. Els primers passos costen molt i el fred es nota.
Ningú diu res. Foscor, silenci i passes lentes, però segures.

Al cap de 90 minuts de caminar, arribem al C3 (6.800). En Jaume té problemes als peus i en Pep li fa massatges per escalfar-los-hi. Decideixen quedar-se a esperar el matí. La resta, inclosos els membres masculins de la família Pastor, reemprenem l'ascensió. Cadascú va agafant el propi ritme i ens anem separant.

Es fa de dia i tinc l'esperança que amb ell desaparegui la sensació de fred que vaig suportant. El dia fa que siguem conscients del que pugem i del que ens queda per pujar. El sol ha sortit però encara no escalfa. L'ascensió és llarg i es fa llarga.

Som a les últimes rampes. Fem vint passes i parem. Vint passes més i tornem a parar. I, així, fins que el pendent se suavitza i intuïm que som a l'inici del final. Si el cos està bé, arribar al cim, en aquestes alçades, ja només és qüestió de la ment i la voluntat.

Més amunt, trobem els membres de la família Pastor en un descans. Deixem les motxilles. El cim queda més aprop que mai. Ara és qüestió d'arribar, costi el que costi, perquè tenim temps.

A les 3 de la tarda, després d'onze llargues hores de freda ascensió posem els peus als cim del Muztagata, en un dia clar i serè. Hem pogut gaudir d'una hora de satisfacció i emocions dalt del cim, juntament amb un francès i els seus esquís. Tres hores més tard, fan el cim en Pep i en Jaume.
Descendim a dormir al C2 avançat.

Dilluns, 8 d'agost. El descens. Desmuntem el campament 2 avançat, 2 i 1 i baixem tot el material al base.

El dijous 11 d'agost, dos dies abans del previst, iniciem el retorn a Kasghar, i comença la setmana de turisme per Beijing amb l'Alfonso i la família Pastor.