Pic Campbiel (3.173 m) i Pic Lentilla (3.157 m)

Saint Lary. França. 

Reserva natural de Neouvielle. Vall d'Aure. Sortida des de la presa de Cap de Long. 

• 16 km de distància i 1300 metres de desnivell positiu. 
• Ruta fàcil d'alta muntanya. 

Anem vorejant el llac, sempre sota la mirada de l'imponent i proper Pic Long. Des del coll que ens donarà accés al pic Lentilla, davant nostre, es mostren esplendids els massissos del Mont Perdut, la Múnia i el Vignemale, també, enrere, el Midi de Bigorre. Un balcó que deixa veure 360º de grans muntanyes i que val la penade fer una parada per admirar tanta bellesa i silenci. 

Agrair, la companyia de la colla del dissabte, i que M. (ara ja té set anys) i jo fem un nou tres mil junts. 

Garmo Negro (3.051 m) - Algas Norte (3.032 m) - Pico de Algas (3.3036 m) - Pico de las Argualas (3.046 m)

 Baños de Panticosa - refugio Casa de Piedra

Ascensió al Garmo Negro i progressió per cresta enllaçant 3 cims de tres mil metres. 

Picos de los Infiernos, de teló de fons.

• Desnivell positiu de 1.600 metres i 12 km de recorregut. 
• Cresta aeria, amb roca descomposta i algun pas de II+. 
• Superar la cresta ens ha costat 2 hores. 
• La part més difícil es troba a l'ascensió del pic Argualas (PD). 

Un altra gran experiència de muntanya en companyia del meu amic JM. 

Pics de Ballibierna (3.67 m) i Culebras (3062 m), mirador a l'Aneto

Embassament de Llauset. 

En primer lloc, hem pujart el Ballibierna i, un cop superat el Pas del Cavall, hem assolit la Tuca de Culebras. 

El protagonista ha estat M. (de només sis anys) que s'ha estrenat en els tres mils amb aquesta ascensió. Gràcies als companys per l'aventura i al grup de muntanyencs bascos que han instal.lat el passamà al pas del cavall. Aplaudiments de tots els que estavem allà dalt per la il.lusió i seguretat de M, que ha gaudit  l'aresta afrontant el Pas del Cavall. 

Gran Pico de Eriste (3.053 m)

Ascensió al Gran Pico de Eriste des del Port de Sahún. Són 1330 metres de desnivell positiu. 

Estem allotjats al poble de San Juan de Plan. Hi havia d'anar l'any passat, però no va poder ser. Aquesta vegada, sí! Tinc la oportunitat i estic agraïda i emocionada. 

Agafem la pista que en 13 km ens porta al port i ens situa a 2000 metres. És dimecres i estem sols. Això fa que, a mesura que anem pujant, el paisatge sigui més feréstec, Remuntem el barranc de Barbarisa i en 330 metres assolim l'estany de Barbarisa. A partir d'aquí, la ruta abandona el sender i entra en terreny de blocs. Cal estar atents. Estany Gelat. Un lloc preciós, sota la muralla de roca dels grans cims. Prenem un té, encara calent i observem la ruta, poc definida. El camí s'intueix, però no està clar. Al final, ens decidim a entrar i seguir unes fites que , posades de tant en tant, ens condueixen al corredor final i al cim. 

Ruta compartida amb l'amic JM. 

Pic Robiñera (3003 m ) per la Vall de Pineta

Ruta circular per coronar el pic Robiñera, partint de l'aparcament de Pineta, passant pels plans de la Larri i els llacs de la Munia. La tornada la fem descendint en direcció al barranc de Piedramula, cap al refugi de la Estiva i enllaçar altra vegada pels plans de la Larri fins arribar a l'àrea de Pineta.

Una sortida exigent, amb 21 km de distància i més de 2.000 metres de desnivell positiu. 

Un bon mirador sobre el Mont Perdut i Las Munia. 

Pic de Clarabide

Refugi d'Estós. Ascensió pel barranc de Gias, ibons de Gias i el port de Gias.
Pic de Clarabide Oriental (3012), Pic de Clarabide- Pouchergues (3020) i Pic de Clarabide Occidental (3008).
Una ascensió en companyia de M. Nosaltres i la muntanya, la muntanya i nosaltres. Ningú més en cap moment del dia. Neu continuada ja des del primer llac i fins al cim del primer Clarabide. Sort que ens hem pogut calçar un grampó cadascú. A falta d'aquells, potser hauriem hagut de recular. Al cims, bufava fort vent. Una ascensió semi hivernal que ens ha exigit una mica més del què ens pensavem.

La Punta Alta per Comalesbienes

Ascensió a la Punta Alta pel barranc i estanys de Comalesbienes. Han estat 1.400 metres de desnivell positiu durant els quals hem trobat de tot. La progessió pel barranc, amb grans blocs de granit, la cresta entre el Pic de Comalesbienes (2.993 m) i la Punta Alta (3.014) i la neu que ha aparegut en el descens cap al refugi Ventosa. La boira a la part alta no ens ha deixat gaudir de l'entorn, però li ha acabat de donar l'ambient de veritable alta muntanya. No hem trobat ningú en la part alta d'aquesta ruta circular. Les persones han aparegut a prop del refugi; per tant, hem tingut el silenci envoltant-nos en tot moment juntament amb el fred i la boira.

El Tallon desde San Nicolas de Bujaruelo

Ruta clàssica d'ascensió al Tallon amb sortida des de Bujaruelo. Més de 1.800 metres de desnivell positiu passant pel coll de Bujaruelo, el refugi de Serradets, la Bretxa de Roland, el Dedo i el cim del Tallon (3.144 m). Una bellesa de paisatge amb el Circ de Gavernie de teló de fons.

Pic de Neouvielle

Aquest pic de 3091 metres és el més visitat del sector. El seu nom significa neu vella.
Des de Fabian (França) entrem a la reserva natural de Neouvielle, un espai d'alta muntanya amb uns 700 llacs i estanys, fins al llac d'Aubert a una alçada de 2.150 metres. 

L'ascensió comença just després del mur de contenció del llac i ja no deixa de pujar en cap moment. Cal anar seguint bé les fites en direcció (sempre ascendent) cap a la dreta fins a trobar la Breque de Barris. Un gran mar de blocs de granit apareix davant nostre i ja no ens deixarà més. En arribar al peu de la bretxa de Chausenque, cal girar a l'esquerra sempre per terreny de grans blocs fins a la xemeneia d'accés al cim. El descens el fem situats més propers a la torre del Ramougn. 

Un 3000 de dificultat fàcil, amb 980 metres de desnivell positiu però en un gran ambient d'alta muntanya. 

Pic de Neouvielle (3091 m)

Reserva natural Pic Long - Neouvielle, Vall d'Aure,  Pirineu francès. 

Significa neu vella en referència a la seva petita glacera. 

Punt de partida LLac D'Aubert (2150 m ). L'ascensió al cim més conegut de la zona, però no pas el més difícil. Un desnivell de poc menys de mil metres i unes tres hores d'ascensió. Una ruta entretinguda i sense dificultat que requereix d'una petita trepada final per accedir al cim a través de la xemeneia  i la cornisa. 

Pic de Comaloforno

Amb 1600 metres de desnivell positiu és una llarga ascensió fins al Pic de Comaloforno, sostre comarcal de l'Alta Ribagorça, de 3.029 metres d'altitud. 

Sortim de l'aparcament de Caldes de Boi (1470) i caminant 5 minuts per la carretera que puja a l'embassament de Cavallers trobem un indicador que ens marca 3h. fins als Estanys de Gemena. Prenem aquest camí, que puja de manera constant per enmig del bosc fins al Pla de la Cabana. El següent pas són els estanys: Gemena de Baix, Gemena de Dalt i els Estanys Gelats (2540). Ens dirigim en direcció a la collada dels Abellers per roques i terreny caòtic, però sense arribar-hi. Cal saber veure una àmplia canal a la dreta i agafar-la. El terreny és inestable. Quan la canal es bifurca, cal seguir el ramal de la dreta. El punt més interessant d'aquesta ascensió és un tram de roca de 4 m de II grau amb molt bones preses. Superat aquest punt, cal anar pujant tendint cap la dreta. Hi ha laguna fita que ajuda molt, però cal estar atents. 

Aquesta és la vista sobre la cresta dels Bessiberis des del cim del Comaloforno. 

Ascensió al Teide per Pico Viejo

Illes Canàries, Tenerife, Parc Nacional del Teide

Per pujar el Teide, el cim més alt d'Espanya, cal sol·licitar prèviament el permís a la central de reserves i escollir el tram horari per accedir al cim. 

Hi hem pujat pel sender número 9, de dotze quikòmetres i mig de distància i 1.600 metres de desnivell positiu. Una ruta llarga i dura, però molt bonica, perquè travessa la zona de lava negra i voreja el cràter de Pico Viejo.

Començem a caminar des del mirador de la carretera TF38, a 2.117 metres d'alçada, i senyalitzat amb un rètol que mostra el mapa de la ruta. Els punts més significatius són:

- Colada de lava negra

- Narices del Teide (2.650)

- Pico Viejo 83.135)

- La Rambleta (3.555)

- Sendero Telesfero, 200 metres últims fins al cim

- Teide (3.718)

Pic de Perdiguero (3222) i la seva cresta

Per la vall de LLiterola i la cabana de pastors del Forcallo.

L'activitat té 1.900 metres de desnivell positiu i permet enllaçar 5 tres mils per una cresta molt fàcil.

Perdiguero - Tuca de Lliterola - Pico Royo - Punta de Lliterola - Agulla de Lliterola.

A la cabana, trobem el torrent i anem a buscar el sender que seguim fins que hem d'escollir entre dues variants: l'esquerra ceua un barranc, boreja l'ibonet i s'enfila per grans blocs; i,  la dreta, arriba a la cubeta del llac per la seva part alta.

Des del cim, veiem els refugis Spingo, Portilló i el pic Spijeoles, que vam ascendir escalant el seu gran diedre fa dos dies.

El Grand Quayrat, el pic Lezat, el Maupas ... tot plegat, un ambient molt alpí. Abandonem la cresta pel coll inferor de Lliterola, a la falda dels pics dels Cabrioules, que deixarem per una altra ocasió.

Escalada del Gran diedre al Pic Spijeoles (3.065)

Gran Diedre, Cara Est. 300 m. D+. Màx. V
Via clàssica d'escalada en el Pirineu.

Accés pel poblet de Luchon (França) i la Vall d'Astau (granges). Pugem al llac d'Oo i d'aquí al refugi i circ d'Espingo, on dormim. Per situar-nos a la paret, prenem el camí del refugi del Portilló i tombem cap a la vall que domina la cara est, des d'on ja es pot veure la via. A la seva part final, caminem per una pedrera descomposta i un terreny força inclinat. L'inici és sobre unes roques vermelloses. La neu de la base ens obliga a accedir-hi amb un llarg de corda més.

 

La via té 9 llargs i està pràcticament equipada. Els més bonics i difícils són a la part final de la paret, on hi ha el bloc (V). Un cop finalitzada, queden pocs metres a peu fins al cim de l'Spijeoles. El descens és per la via normal, que es fa pel vessant del llac Gelat, seguint les fites.

Una escalada amb un ambient de pura alta muntanya.

Cresta dels Besiberris: nord, del mig i sud

Sortim de l'embassament de Cavallers (1785) i el voregem. El vent agita l'aigua amb força. Ens preguntem si a dalt bufarà encara més. L'indicador mostra la ruta per pujar al refugi de la Restanca. En aquest punt, abandonem el camí i enfilem pel barranc de Riumalo, que puja molt dret fins als estanyets i ens situa a peu de la muralla.

La dificultat és poca. Alguns passos de II i  de III. Hi ha anclatges preparats per realitzar dos rapels (el més llarg, de 20 m). Hem resseguit tota la cresta per dalt, sense baixar pels corredors en cap moment. La cresta està completament senyalitzada amb fites i no hi ha dubtes.

Hem enllaçat 4 tres mils: Besiberri Nord, Pic Simó, Pic Jolis i Bessiberri Sud. La baixada (entre el Besiberri Sud i el Comaloforno) ha estat entretinguda per la gran quantitat de blocs i roques que hem hagut d'anar saltant. Una bona jornada d'alta muntanya.

La Munia (3.133) - ascensió des del Circ de Troumouse

El pic de la Munia és el vèrtex del massís. La ruta parteix del Circ de Troumouse i ofereix un ambient d'alta muntanya, ja que combina l'ascensió a la murralla de la cara nord, el circ, amb la grimpada per la cresta.

• Aproximació: Gèdre (França), vall de Heás. Una carretera de pagament s'enfila fins a l'aparcament del Circ de Troumouse (2.100).  Es pot dormir a l'alberg de Le Maillet (1.800) o bé, ja dins del circ, a la cabana de la verge (2.100 m - 4 places).
• Desnivell: 1070 m
• Dificultat: PD
• Descripció de la ruta: per la cara nord i el coll de La Munia.

Sortim en direcció als llacs, però abandonem el camí abans de trobar-los. Anem cap a les pedreres de la base de la murralla. Seguim en direcció als dos monolits carcaterístics (les dues germanes), però no hi hem d'arribar. Abans de creuar el rierol, cal enfilar per un corredor (hi hem trobat neu). Seguidament, enllacem amb un altre corredor (també nevat) i sortim a una plataforma. Seguidament, cal superar "le paset" (II), equipat per a assegurar. Continuem ascendint, per roca i neu, fins al Coll de La Munia (2853), des d'on hi ha vistes impressionants a la cara nord del Mont Perdut. El punt clau de la cresta és "le pas du chat" (II+), un petit mur vertical amb una gran fisura al centre. Per arribar al pic de La Munia s'han de superar primer dues cotes secundàries (3095 i 3112).

Circ de Colomers - Vall d'Aran

Aquest cap de setmana ens el devíem, A i jo. Marxem, finalment, després d'anys de dir-ho, a passar uns dies en un refugi, només nosaltres dues. Dormim a Salardú, en un espai al costat del riu apte per a caravanes. Comecem a Banys de Tredos.
Hem escollit el refugi de Colomers, que forma part del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Volem conèixer el circ de Colomers, una de les zones més solitàries del Parc i, l'objectiu, és pujar el Gran Tuc de Colomers (2.933), per la seva cara nord, també poc freqüentada. El circ de Colomers es va originar durant la última glaciació. Un paisatge típic dels circs glacials amb altes parets i molts llacs (un total de 38), produïts per l'erosió del gel.

L'itinerari segueix primerament el circuit llarg dels llacs de Colomers, d'uns 8 km. És una ruta circular amb origen i final en el mateix refugi de Colomers: llac Major, estanys Mòrt i Garguiilhs de Sus, estanyets deth Pòrt, llac del port de Colomèrs, Còth de Pòdo, llac de Pòdo, estany Solet, llacs Obago, Redon i Long, Coret deth Clòto, refugi de Colomèrs.

Per fer l'ascensió al Gran Tuc de Colomers, per la seva cara nord, cal abandonar el circuit anterior en el Coll i llac de Podo. Cal prestar molta atenció en les fites per anar trobant per on cal progressar. Les fites són escasses, tenen poca continuïtat i es confonen amb les pedres i blocs de granit del terreny. En aquest punt, és difícil continuar si no es disposa de mapa o no es coneix la ruta. La progressió no és evident i els senyals són pocs. Interpretem el mapa i ens guiem més o menys en la direcció correcta. Progressem lentament, però segures. Molt de tant en tant, alguna fita ens confirma que anem bé. Estem just a sota l'Agulla de Colomers. Un error de lectura fa que intentem donar-li la volta abans d'hora, quan el correcte hagués estat agafar més profunditat, gairebé a peu de muralla. Pugem per una canal descomposta, però segura, que no ens porta enlloc. Estem enmig de parets verticals i no veiem la sortida. Silenci i soledat. Alcem la vista i calculem que és arriscat pujar. Deduïm que no estem en el pas adequat, i, per això, ambdues sabem que el més prudent és girar cua. Tornem a estar situades en el mar de blocs, a l'última fita de referència. Hem estat hores en aquest lloc. Tenim el sopar a les 7 i ens queda camí per fer. Ho tenim tant a prop! El desnivell superat, el cim a tocar ... però desconeixem l'accés a la cresta. Hem de deixar-ho! A mi em sap més greu que a ella. Per a mi, sí, fer cim és clau. Però aquesta sortida té un altre component, que, possiblement, és molt més important: compartir uns dies fora de la nostra quotidianitat.

Enllaços relacionats

Ressenya del circuit dels Llacs de Colomers

Mapa Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici

Via d'escalada al Balaitus (3.144 m)

Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

• AD - 300mts de IV+ (resta III+ mantingut); reunions semiequipades

ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.

A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.

Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.

Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.

Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

Pics de Culfreda - Batoua (3.034)

Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

- Sortida: Refugi de Tabernés.
- Desnivell: 1300 m.

Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.