Aquest cap de setmana ens el devíem, A i jo. Marxem, finalment, després d'anys de dir-ho, a passar uns dies en un refugi, només nosaltres dues. Dormim a Salardú, en un espai al costat del riu apte per a caravanes. Comecem a Banys de Tredos.
Hem escollit el refugi de Colomers, que forma part del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Volem conèixer el circ de Colomers, una de les zones més solitàries del Parc i, l'objectiu, és pujar el Gran Tuc de Colomers (2.933), per la seva cara nord, també poc freqüentada. El circ de Colomers es va originar durant la última glaciació. Un paisatge típic dels circs glacials amb altes parets i molts llacs (un total de 38), produïts per l'erosió del gel.
L'itinerari segueix primerament el circuit llarg dels llacs de Colomers, d'uns 8 km. És una ruta circular amb origen i final en el mateix refugi de Colomers: llac Major, estanys Mòrt i Garguiilhs de Sus, estanyets deth Pòrt, llac del port de Colomèrs, Còth de Pòdo, llac de Pòdo, estany Solet, llacs Obago, Redon i Long, Coret deth Clòto, refugi de Colomèrs. Per fer l'ascensió al Gran Tuc de Colomers, per la seva cara nord, cal abandonar el circuit anterior en el Coll i llac de Podo. Cal prestar molta atenció en les fites per anar trobant per on cal progressar. Les fites són escasses, tenen poca continuïtat i es confonen amb les pedres i blocs de granit del terreny. En aquest punt, és difícil continuar si no es disposa de mapa o no es coneix la ruta. La progressió no és evident i els senyals són pocs. Interpretem el mapa i ens guiem més o menys en la direcció correcta. Progressem lentament, però segures. Molt de tant en tant, alguna fita ens confirma que anem bé. Estem just a sota l'Agulla de Colomers. Un error de lectura fa que intentem donar-li la volta abans d'hora, quan el correcte hagués estat agafar més profunditat, gairebé a peu de muralla. Pugem per una canal descomposta, però segura, que no ens porta enlloc. Estem enmig de parets verticals i no veiem la sortida. Silenci i soledat. Alcem la vista i calculem que és arriscat pujar. Deduïm que no estem en el pas adequat, i, per això, ambdues sabem que el més prudent és girar cua. Tornem a estar situades en el mar de blocs, a l'última fita de referència. Hem estat hores en aquest lloc. Tenim el sopar a les 7 i ens queda camí per fer. Ho tenim tant a prop! El desnivell superat, el cim a tocar ... però desconeixem l'accés a la cresta. Hem de deixar-ho! A mi em sap més greu que a ella. Per a mi, sí, fer cim és clau. Però aquesta sortida té un altre component, que, possiblement, és molt més important: compartir uns dies fora de la nostra quotidianitat.
