Ascensions a tres quatre mils del Gran Atles: Raz, Timesguida i Toubkal.

Durant tres dies caminem per la vall d'Ouissadene. Aquesta vall solitària, fora de les rutes més concorregudes, ens ha de servir per prendre contacte amb la muntanya, abans de les ascensions als pics més alts. A través del Tizi Mzik tindrem accés a Imlil (1.700), capital bereber i punt de partida de les ascensions al Toubkal. El poble abasteix de serveis a les expedicions i en els últims anys ha consolidat una xarxa de petits comerços, turisme i artesania.
  

La regió del Toubkal té els pics més alts del Gran Atles i és la més visitada, ja que es troba només a dues hores de Marrakech. El Gran Atles travessa el Marroc en diagonal, des de la costa atlàntica (Agadir) fins al nord d'Algèria per més de mil quilòmetres. Aquestes muntanyes estan habitades pel poble bereber, antigament nòmada.

Dia 1: els vehicles ens deixen a Tassa Wirgane, uns 18 quilòmetres d'Asni. Remuntem la vall del riu Ouissadene fins aTizi n'Oussem (1.800), on muntem el campament. És un poble bereber típic de cases de terra i sostre pla, escalonades al pendent, i envoltades per canals de regadiu, cultius, horts i arbres fruiters. El paisatge combina el verd de la vall amb el blanc de les altes muntanyes.

Dia 2: de Tizi n'Oussem a Imlil pel Tizi Mzik. Dormin a Aroumd.

Dia 3: pugem al refugi Nelter o del Toubkal, seguint el curs del riu. Ens aturem a la pedra blanca i font de Sidi Chamharouch, lloc de peregrinació dels musulmans. Hi ha un punt de venda de refrescos i records. Muntem el campament més avall del refugi, a uns quaranta minuts. Serà casa nostra per quatre nits.

Dia 4: Ascensions al Ras (4.083) i el Timesguida (4.089) per la ruta normal de Tizi n'Ouagane. La línia de neu comença sobre el refugi. Fins al coll, el dia s'aguanta, però el cel està tapat i gris. Dalt la carena, comença a bufar un fort vent. No obstant, podem assolir els dos cims sense dificultats. La baixada per neu és molt ràpida. Esperem als companys a les tendes.

Dia 5: Ascensió al Toubkal (4.176), el cim més alt del nord d'Àfrica, per la ruta normal d'ascens per Ikhibi Sud. Ha estat una ascensió freda i molt ventada. Una mostra del clima extrem del Toubkal. Ben diferent al que jo recordava de quan hi vaig pujar per primer cop amb la Ro, en un dia assoleiat i amb vistes precioses. Els cinc minuts necessaris per fotografiar-nos en el vèrtex geodèsic triangular que corona el Toubkal.

Des d'aquí, Ro, on siguis, t'he recordat molt! 

Marroc, Anti - Atles

L'Anti Atles és una de les zones muntanyoses menys visitades del Marroc. Trafraoute, a 143 Km al sud oest d'Agadir, és el poble que domina la preciosa vall d'Amelne. Està envoltat de muntanyes de granit rosa, de les quals destaquen els jebels El Kest i Lion's Face. Hem vingut a escalar i a fer turisme.

Chez Amaliya celebra tres anys. El menjador està ple d'hostes i música en directe. Arribem cansats després de cents de quilòmetres des de Casablanca. La sinuosa carretera que condueix a la vall ens ha fet estar atents. És de nit i els llargs no funcionen.

La primera llum del dia es posa sobre les muntanyes i el rosa es torna més intens. Es destapa un paisatge meravellós i una ciutat respectuosa amb el visitant. Dediquem el primer dia a conèixer els llocs d'interès: les roques pintades i la formació rocosa, Barret de Napoleó. Ens endinsem a les gorges i el palmerar Aït Mansour, que condueixen a les desèrtiques extensions del sud de l'Anti Atles. Ambient d'aventura.

Localitzem el petit poble d'Anergui (1.469 m), punt d'accés a una de les grans parets de quarsita amb vies d'escalada de 300 metres i de gran compromís. També parteix la ruta per a l'ascensió al Jebel Lekst (2.359 m), el cim més alt de l'Anti Atles.

Ascensió al Jebel Lekst. Divertida i entretinguda, amb trepades per roca (més bona del què semblava) en la part final. Tot el dia sols, només hem tingut la fugaç companyia de les cabres. Silenci, estem caminant (4 h).

Decidim tornar a pujar a Anergui, però, no per escalar la gran paret, cosa que desestimem per la inexistència de ressenyes segures i valorant l'elevat nivell de risc en unes vies on no hi ha res de res col·locat. Ahir vam identificar una roca neta d'uns 100 metres just al davant i assegurada. Passem tot el dia, una mica fred, disfrutant de l'escalada en aquest lloc insòlit.

Als afores de Tafraoute hi regna el granit. És ple de milers de blocs roses amb estranyes formes. Formacions ben originals i pròpies d'un bosc de fades. Vies d'escalada només per a experts. I sorprèn que no hi hagi res assegurat! És una llàstima.

En els dies següents fem ruta en cotxe i turisme. El nostre proper destí és Zagora (Vall del Draa), la porta del desert. Conduïm en direcció Tata i Foum Zguig. Tenim impressionants vistes del desert pedregós o hammada del Draa. La carretera directa a Zagora (120 km) només és apta per a vehicles 4x4. Ens obliguem a seguir fins a Agdz, per carreteres lentes, voreres en mal estat i tràfic pesat. Zagora és una ciutat moderna i comercial i representa el punt de partida de les excursions al desert de Erg Chigaga (M'Hamid - 40 km de la frontera argelina). Abans d'arribar a Marrakech, ens aturem a la ciutat d'Ouarzazate i fem nit a kasba de terra vermella d'Aït Banhaddou, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Allotjaments on hem estat:

Chez Amaliya (Tafroute)

La petite kasbah (Zagora)

Chez Brahim (Aït Benhaddou)

Gredos. Ascensions des del Refugi Elola: Almanzor i Galana

L'experiència

Està plovent. Les previsions ja ho deien. El cel està encapotat i no puc veure absolutament res que quedi 2 metres per sobre del meu cap. La boira cobreix les escarpades muntanyes del Circ de Gredos. El camí de La Plataforma fins al Refugi Elola sembla un rierol. Cau aigua per tot arreu. Però fa goig de veure. Creuem la Laguna Grande amb aigua fins al genoll. Sí, sí, per dintre. Com quan era petita i em banyava els peus als llacs freds de muntanya. L'aigua s'ha menjat el camí. El pas superior alternatiu el veiem perillós perquè la roca patina molt. A causa d'això, sempre hem portat les botes molles.

Tot i el mal temps, hem tingut sort. Molta sort. La pluja no ens ha impedit tant com em pensava, però ens hem hagut de mullar. Hem fet 3 ascensions senzilles i de mitja jornada partint del refugi. Haver de progressar per blocs de granit i haver d'utilitzar les mans, en algun pas elevat molt concret, ha fet que l'ascensió hagi estat entretinguda i divertida.

La boira que corona el Circ aporta un ambient encara més misteriós. L'aigua que brolla muntanya avall alenteix el ritme d'unes persones massa avesades a un dia a dia frenètic i nerviós. L'olor de moll eixampla els pulmons. Tinc una sensació de llibertat absoluta. La meva rutina ha desaparegut. M'emporto un molt bon record de la gent que porta el refugi: un tracte més que correcte i un menjar ben cuinat i amb quantitat. Es nota que estimen el que fan.

Un altre viatge en comú amb persones desconegudes per a mi i entre nosaltres. Com sempre, no podia sortir malament. He repetit la sort de conviure i compartir il·lusions amb persones de vides ben diferents.

El Parc Regional de la Sierra de Gredos

La Sierra de Gredos és el nucli principal de la Cordillera Central. La seva formació va tenir lloc durant el període quaternari quan el fred li va donar forma. És paisatge d'alta muntanya, format per un sistema de blocs de granit. El cor del Parc Regional és el Circo de Gredos, al fons del qual hi ha la Laguna Grande envoltada d'afilades agulles i crestes. El cim més alt és el Almanzor (2.592). Altres altures destacables per la seva bellesa són: La Galana, Los Tres Hermanitos i El Cuchillar de las Navajas.

Les 3 ascensions des del Refugi Elola

1a.- El Casquerazo (2.497) per la Portilla de los Machos

2a.- El Almanzor per la Portilla del Crampón

3a.- La Galana per la Canal de los Geografos

Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)

L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió. 

Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.

El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.

Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.

Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.

La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.

L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

Tenim el primer contacte amb la muntanya: una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.

06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.

Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.

Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.

Els blogs dels companys de viatge

Lluís LLeida

Grupo de Montaña Ensidesa Avilés
vídeo de Carlos

Bolivia - Cordillera Real

Expedició Bolívia 2009: Pequeño Alpamayo (5.370), Huayna Potosí (6.088) i Illimani (6.469)

Programa, del 2 al 28 de juliol de 2009:

• Dia 2: vol a Lima, via Amsterdam, i nit a Lima - El Callao.
• Dia 3: vol Lima - La Paz.
• Dies 4 i 5: La Paz. Visita a la ciutat i preparació de les ascensions amb l'agència local Huayna
• Potosí. Estada a l'aparthotel Camino Real.
• Dies 6 a 11: Massís del Condoriri, aclimatació i vàries ascensions des del camp base - Laguna
• ChiarKota. Pequeño Alpamayo (5.370 m).
• Dia 12: La Paz.
• Dies 13 a 15: Huayna Potosí (6.088 m).
• Dies 16 i 17: La Paz.
• Dies 18 a 20: Illimani (6.462 m).
• Setmana del 21 al 27: turisme a Bolívia o Perú.
• Dia 28 de juliol: vol Lima - Barcelona.

- La Paz (3.600 m).

És la tercera població més alta del món, després de Potosí i Lhaasa. L'aeroport, situat a 14 km del centre, a la ciutat de El Alto (4.000 m), és el més alt del món. la ciutat és una mescla de modern i ancestral, occidental i autòcton, hispà i indígena. Destaca l'Església de San Francisco (1.549) per la seva façana que combina l'arquitectura barroca espanyola amb elements indígenes. Els carrers Sagárnaga i Linares, són l'arteria comercial i turística de la ciutat. Les dones aimaràs ofereixen tota mena de remeis per al mal del cos i de l'ànima en els carrers de les Bruixes. La Paz és la seu del govern de Bolívia. La plaça Murillo ha estat l'escenari de nombrosos enfrontaments per desitjos de poder. Hi ha la Catedral de Nostra Senyora de La Paz (neoclàssic, 1835), el Palau Legislatiu i el Palau del Govern (renaixentista). La zona residencial i adinerada del sud no té res a veure amb el centre històric indígena. El carrer Jaén és el vestigi de l'antiga ciutat colonial.

- Massís del Condoriri.

Condoriri és un conjunt de 13 muntanyes amb alçades de 5.100 a 5.700 metres. La Cabeza de Cóndor és la muntanya que li dóna el nom. El Parc Regional Condoriri es troba a 40 km de La Paz. Els vehicles arriben fins a Tuni. En aquest punt, comencem a caminar. Tot el material és transportat per mules fins al camp base. Tenim les primeres imatges del Huayna Potosí i, més amagat, del Condoriri. Ens situem de cop a una alçada considerable i això es nota alhora de caminar. Voltem la Laguna Tuni (4.200) per una pista i seguim fins a la Laguna Chiarkhota (4.600) per un camí marcat. A la falda del llac de dalt, hi ha el camp base.

Durant sis dies fem vida en el camp base per aconseguir una bona aclimatació. Fem una ascensió en el dia i tornem a descansar a baix. Ens preparem físicament per a les futures ascensions, que seran més altes. L'objectiu d'aquesta setmana és el Pequeño Alpamayo. Les nostres vides prenen un ritme diferent. Seguim l'horari del sol. Aquí la clau és menjar, dormir i hidratar-se bé. Coses ben bàsiques. Ens estem adaptant a l'alçada, cadascú segons el seu cos. Algun malestar ens fa passar mals moments, però forma part del procés. El temps ens respecta. Entre lectura i lectura, ens anem coneixent més tots plegats. En un camp base hi ha moltes hores per conversar o simplement per no fer res o aprendre'n.

Ascendim el Pic Àustria, el primer cinc mil, per poder aclimatar -nos. Necessitem alguna parada per prendre alè uns moments. Des del coll, contemplem el majestuós Condoriri que estén les seves ales, dreta i esquerra, per sobre nostre. Falta la pedrera final, un xic descomposta, que ens condueix fins al cim rocós. Veiem el Huanya Potosí al davant, un dels reptes d'aquest viatge.

Pequeño Alpamayo (5.370 m).

Un camí suau, que surt del mateix camp base, ens porta al principi de la glacera, que és gel pur en els seus primers metres. Hi ha algunes esquerdes importants a la part superior. Per arribar al cim del Pequeño Alpamayo primer s'ha d'assolir el cim del Tarija (5.240) i després desgrimpar-lo per un tram de roca de grau II. Fins que no s'arriba al Tarija, no es veu completament el Pequeño Alpamayo. La seva silueta piramidal fa que sigui una muntanya de gran bellesa, tot i no ser de les més altes. Tenim les motxilles en el plató que hi ha entre el Tarija i el Pequeño Alpamayo. Finalment, escalem amb una única cordada de set persones. La inclinació no passa dels 45º tot i que, en algun tram molt puntual, pot arribar als 50º.Un rere l'altre posem els peus al cim del Pequeño Alpamayo. Dediquem uns minuts a gaudir del cim i a celebrar-lo. Però el cel es tapa i no és prudent tardar gaire a baixar. El pendent és significatiu i per garantir un descens segur, es munten 3 ràpels. Aquesta opció ens fa perdre temps, però és necessària. La part més perillosa ja està feta. Escalem la paret de roca del Tarija sense dificultats, però vigilant de no relliscar ni fer caure pedres als companys. Desfem el recorregut exactament per on hem pujat amb la satisfacció d'haver fet el cim. Les esquerdes sembla que ara siguin més presents. Baixem la glacera cadascú al seu aire i amb els seus pensaments. Que hàgim pogut fer aquest primer cim és positiu i encoratjador de cara a afrontar les altres dues muntanyes.

Piràmide Blanca

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca (en realitat, crèiem que era el Pico Ilusión). Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És del tot inviable. No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera principal i fer cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc. Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tots. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri. De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente.

- Huayna Potosí

La vall de Zongo es troba a 90 km al nord oest de La Paz. S'arriba al refugi Huayna Potosí directament per carretera fins a Puente Roto. L'ascensió al Huanya Potosí es fa amb dues etapes. El primer dia es camina fins a Campo Alto. El cim es fa el dia següent, que també s'utilitza per tornar al refugi. Travessem la presa. El camí fins a Campo Alto (5.400 m) puja en ziga - zaga pels pendents rocosos. El refugi principal està gestionat pels camperols. L'altre, el nostre, està situat uns 200 m. més amunt, abans de la neu. Tenim l'ajuda de 2 persones que es fan càrrec de pujar el menjar i el material col·lectiu. Hi haurà sopa calenta, perquè la Domi ens acompanya. Tot un luxe! Ens llevem a les 4 de la nit i sortim a les 5. L'altre grup ja fa hores que camina. Les condicions no són bones. Fa fred i mal temps. Passen les hores i el sol continua per sobre dels núvols. Però la crida del cim és més potent i la nostra motivació alta. Anem guanyant metres a la muntanya. El fred fa que la traça es mantingui en bon estat. Just a sota el cim, el sol ens escalfa per uns instants, però s'amaga novament. A partir d'aquí, caminem entre penitents fins a una canal descomposta, per la qual accedim a l'aresta del Huayna Potosí. A dalt, no veiem res de res. El mal temps ens obliga a baixar ràpidament, gairebé sense ser conscients que som a dalt. Mentre descendim es posa a nevar. No obstant, podem veure una mica més el nostre entorn i fer alguna fotografia. La Domi ens rep a Campo Alto amb una sopa calenta i el seu somriure etern. Ens deixem portar, avall, cap al refugi, on passem la nit abans de tornar a La Paz pel descans. Des de baix mirem el cim assolit i n'estem contents. Ens apuntem un nou èxit personal i esportiu.Volem que la nostra experiència perduri i que inspiri altres persones, que assoleixi nous cims. Per això, dibuixem una particular bandera, que penja en el refugi, en record d'aquest dia.

- Illimani

Per arribar al camp base de l'Illimani s'han de fer unes 3 hores de carretera. La part més bonica és el "Cañon del Palca", un indret turístic molt visitat. La pista s'estreny i s'enfila amb molts revolts cap a "Estancia Una". El vehicle para a "Pinaya". A la plaça del poble, carreguem les mules i comencem la caminada fins al camp base, per un camí de pujada molt suau. L'Illimani és la muntanya que presideix i es veu des de La Paz. Té 3 cims i el principal és el sud, amb 6.462 metres d'alçada. Però, la muntanya més alta de Bolívia és el Sajama.

L'ascensió la fem en tres jornades:

1. Pinaya - camp base.
2. camp base - Nido de Cóndores.
3. Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Hi ha mil metres de desnivell del camp base al camp d'alçada, així com també, des d'aquest fins al cim de l'Illimani. Escampem el material i seleccionem només l'imprescindible per a l'ascensió. Es tracta de reduir la càrrega personal i col·lectiva tant com es pugui. Emprenem el camí de pujada a Nido de Cóndores, que es veu petit, allà dalt, molt amunt. Superem la roca última amb l'ajuda de les mans. Ens llevem a les quatre. Dos compnays decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada. L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta part de la muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix. Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions.El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip.

Els companys segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Tots estan contents de veure'ns.Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta.

juliol de 2009

Viatge a Jordania - escalada en el desert del Wadi Rum per les rutes beduïnes.

Han estat 12 intensos dies d'activitat en el desert del Wadi Rum (rutes beduïnes als cims del Jebel Rum i Jebel Burdah) i de turisme per tot el país. De Wadi Musa ens dirigim en autobús cap a Rum, el desert meridional, territori de beduïns.

Dormim en un campament enmig del desert (Sunset Camp - 20 dòlars/persona/dia amb esmorzar i sopar). Som en el desert de Wadi Rum, un paradís per als amants de l'escalada en roca. Rosats, taronges i ocres de verticals parets gegants que impressionen. Imponents "jebels" que s'han anat erosionant al llarg de 50 milions d'anys.

Ruta beduïna clàssica d'ascensió al Jebel Rum pel costat oest, Sheik Hamdan (430 m, AD, 4a). Un joc de roca que exigeix resistència i no tenir por al buit.

Contractem els serveis d'un 4x4 que ens ha de portar al punt d'inici. Però el jove conductor desconeix on deixar-nos. Entre tots tres, llegim els mapes del nostre llibre de ressenyes, i ens sembla haver trobat el lloc. El vehicle s'allunya i acordem trobar-nos a les 4 de la tarda en aquest mateix punt. Després de seguir les fites, ens adonem que ens hem equivocat. El camí travessa d'oest a est i arribem al poble de Rum decebuts. Des d'allà, intentem salvar el dia i busquem l'inici d'una altra ruta beduïna, la Hammad's, que té una mica més de dificultat. La ruta es converteix en una via d'escalada seriosa i compromesa. Ens adonem que les rutes beduïnes no són per fer-ne broma. A més a més, estem completament sols. Decidim que demà intentarem novament de trobar l'inici de la Hamdan Route. 

L'experiència de C. fa que encerti el punt on ens ha de deixar el vehicle. Després d'una horeta de caminar, ens situem enmig de les parets verticals del Gran Siq.

Superem els tres primers llargs de corda, les travessies compromeses, la xemeneia ... i arribem a la terrassa de l'arbret. Hem superat el Siq i la ruta continua per petits deserts de sorra i divertits jebels que s'han de pujar amb l'ajuda de les mans. Tenim molta sed. Des de dalt, hi ha una impressionant vista de 360º sobre el desert del Wadi Rum. 

Ruta Burdah Nort. PD. Una deliciosa grimpada amb bona roca amb alguns passos de II.

El Jebel Burdah és un pic al sud est de l'àrea del Wadi Rum, espectacular pel seu arc de roca de 80 metres d'alçada. L'inici de la ruta està identificada amb una roca en forma de xampinyó.

Així finalitzen els nostres dies al Wadi Rum, una experiència totalment recomanable. Tenim ganes de tornar. Ens hem familiaritzat amb el lloc i la roca. I, segurament, en una altra ocasió les coses ja no ens seran o semblaran tant difícils. Però Wadi Rum és un desert i aquest fet no es pot perdre de vista. 

Turisme per Jordània

Amman, la capital, és una ciutat àrab moderna. L'est i el centre de la ciutat són conservadors i d'inclinació islàmica, mentre que la zona oest es caracteritza pels seus barris residencials, nombrosos restaurants i galeries d'art. Es pot visitar el teatre romà, la ciutadella i les muralles i els mercats al voltant de la mesquita del rei Hussein. 

La visita a Petra és obligada. L'accés es fa a través del Siq (1,2 km) que condueix al Tresor, l'edifici l'edifici per excel·lència.

A Petra se l'anomena la ciutat rosa per les tonalitats de la pedra i els colors de les construccions tallades a la roca. Els nabateus s'hi van establir cap al s. VI a. C. i vivien del control de les espècies que arribaven per mar. A més a més de fer el recorregut principal, és imprescindible fer la ruta dalt del Tresor, recórrer les tombes reials i desviar-se fins a l'altar dels sacrificis i pujar al Monestir, un mirador sobre Israel i els territoris palestins. Si encara hi ha temps, una opció original és tornar al centre de visitants a través de l'estret de Wadi Muthlim. Nosaltres vam fer tots aquests recorreguts (Lonely Planet) en un sol dia, però vam sortir-ne a les fosques quan ja no quedava ningú. 

  

Ens dirigim al sud del país per la Carretera del Desert fins a Aqaba, destacat centre aquàtic. Bedouin Moon Village és un establiment de petites cabanes a 12 km al sud d'Aqaba, ideal per descansar i descobrir la vida marina de les aigües del Mar Roig a pocs metres de la platja.

Tampoc us he de perdre la sensació i experimenteu la flotabilitat de les aigües del Mar Mort, el punt més baix del planeta. Un bany a "Amman Beach", la platja pública, costa 12 JOD. 

De tornada a Amman, coneixem Wael. Ens ofereix els seus serveis com a guia amb el seu turisme a l'estació d'autobusos. Ens sembla una persona de fiar i confiem en ell. Ens acaba de mostrar la resta de llocs turístics del nord del país molt còmodament. Si mai us ve a buscar com va fer amb nosaltres, no dubteu i deixeu-vos portar que no us decebrà. 

Cap d'any 2008. C i M.

Nepal - camp base de l'Everest

L'objectiu d'aquest viatge és arribar al camp base de l'Everest, la muntanya més alta de la terra, després de caminar durant 10 dies i, llavors, ascendir l'Island Peak (6.189 m), el meu primer cim de sis mil metres. El 85% del territori de Nepal són muntanyes. Nepal acull 8 dels 14 cims més alts de 8.000 metres. 

Des de la capital del Nepal, Katmandú, ens traslladem en avioneta fins a Luckla, una petita població a 2.850 metres. Som al Parc Nacional Sagarmatha (Everest), terra de sherpes. La població viu de l'agricultura. L'animal de càrrega és el yak, però també serveix per menjar i vestir-se. Les cases són fetes de pedra. Durant els primers dies, caminem per la part baixa (a 3.000 m), passem un munt de ponts penjants i trobem nombrosos elements d'oració que sempre hem de passar per l'esquerra.

Namche Bazaar (3.450 m) és la capital sherpa. Vista des de dalt, té forma de ferradura. És conegut el mercat del dissabte i els seus carrers són plens de botigues amb material de muntanya ben divers. Com que ja estem per sobre dels tres mil metres d'alçada, fem un dia de descans. Visitem la base militar que hi ha a un extrem del poble, perquè és un excel·lent mirador de l'Everest i l'Ama Dablam. Una altra opció, és pujar a l'Hotel Everest View, des d'on també hi ha molt bones vistes.

Tengboche (3.860 m) és el centre espiritual del territori del Khumbu. Explica la llegenda que en aquest monestir es guardaven les restes d'un home de les neus. Els monjos permeten l'entrada dels estrangers a l'interior del monestir, en les cerimònies obertes de les 7 del matí i les 3 de la tarda. Tengboche és la porta a l'alta muntanya.

Arribem a la plaça dels memorials, un lloc de record i respecte per les persones que han perdut la vida en aquestes muntanyes. Cada monument és una vida humana perduda en la consecució d'un destí volgut.




Periche (4.280 m) és l'últim poble habitat durant tot l'any i on hi ha servei mèdic. La neu ha cobert tot el paisatge de blanc. Les nits són molt fredes (-17º). He hagut de rentar roba i fa dies que no deixa de ser cartró pedra. Periche és un lloc molt fred. Una estufa central, alimentada per excrements de yak, intenta animar el capvespre i les nostres converses. Asseguts al voltant del foc, anem bevent tant te com som capaços d'ingerir. Hem assolit el cim del Nangkar Tshang, des d'on hem vist l'Ama Dablam (6.856 m). Avui noto com si el cap m'hagués d'explotar per la seva part central. Estem cansats, hem de recuperar forces després del primer esforç en alçada.

Lobuche és un reducte de vida a 4.950 metres d'alçada, ja a la glacera del Khumbu. Seguim fins a Gora Shep (5.170 m), amb l'objectiu de pujar el Kala Pattar (5.554 m), el mirador de l'Everest, el Pumori i el Nuptse. L'ascensió ja no ha estat dura com la del Nangkar Tshang, perquè estem més ben aclimatats que fa uns dies i això es nota. A dalt, el vent bufa fort. A davant, l'impressionant glacera del Khumbu i la cara sud de l'Everest, amb els seus 8.848 metres.

Avui caminarem fins al mateix camp base de l'Everest, seguint el camí dels yaks que carreguen el material de les primeres expedicions de la temporada. El camp base està envoltat per una murralla de muntanyes infranquejable, que separa Nepal de la Xina. Dediquem unes hores a observar com estan organitzant els campaments on faran vida els alpinistes durant molts dies.

Estic en aquest lloc i el meu cap somia en aquesta possibilitat. Qui sap si un dia jo també podré ser-hi? Segurament que no, aquesta és una muntanya massa alta; però estic segura que per a mi hi haurà altres muntanyes, potser no tant altes ni importants, però igualment muntanyes.

Marroc - Alt Atles / M'Goun (4.068 m).

Massís del M'Goun. L'Alt Atles o Atles Gran és la principal cadena muntanyosa del Marroc. Al llarg de 800 km, des de l'Atlàntic fins a Argèlia, se succeeixen més de 500 pics de 3.000 metres i alguns de més de 4.000. El M'Goun es troba a la part central i és el 5è pic més alt del país. Fem un recorregut circular de 6 dies amb tenda.

- Dia 1: trasllat en vehicle fins a Tabant (6 h), petita població berber, a 1.875 metres d'alçada.

- Dia 2: caminem per les valls dels rius Bougmmaz i Arus. Paisatge de cultius i algun bosc. 2.240 m.

- Dia 3: altiplà de Tarkeddit (2.900 m). Som a l'alta muntanya marroquí. Arribem a un coll (3.300 m) i baixem fins a l'esplanada del refugi.

- Dia 4: cim del M'Goun. Es posa a nevar i el guia marroquí no sembla interessat en continuar l'ascensió. Nosaltres, intentem no parar i creuem els dits per tal que el temps no empitjori més. Com per art de màgia, en la nostra última possibilitat, el cel s'obra. Podem continuar, però amb una bona capa de neu que fa l'ascensió encara més bonica. En primer lloc, assolim el cim secundari del M'Goun i, seguint la cresta, s'arriba al cim principal, de 4.068 metres.

El descens és realment espectacular, amb final d'etapa a la vall del riu Ulilimt, un paratge amb molt de verd. Parem les tendes i la haima. I, una vegada descansats, compartim te i galetes i comentem la jornada entre tots.

- Dia 5: seguim els engorjats que forma el riu per entremig de formacions rocoses erosionades. Descendim fins a 2.200 m.

- Dia 6: tanquem el recorregut, però hem de tornar a guanyar alçada, un coll a 2.900 metres, des d'on podrem contemplar les últimes vistes del massís del M'Goun i de l'Alt Atles, abans de baixar cap a Tabant, punt d'inici i final del recorregut. 

Visitar el Marroc és sempre molt agradable. Tot i haver-hi estat en altres ocasions, la plaça Jemaa El Fna em sorprèn cada vegada i m'agrada tant com el primer dia. Torna a ser un gust sopar enmig del fum i a la llum d'un fanalet, i perdre's pels carrerons del basar i descobrir tot el que amaguen els seus racons.

Pakistan - Karakorun / Baltoro - camp base del K2

Trekking fins a Concòrdia, camp base del Broad Peak i del K2.

Juliol de 2007. El president Musharraf acaba de declarar l'alerta de seguretat en tot el país. Radicals islàmics estan atrinxerats a l'interior de la Mesquita Roja, coneguda per les seves crides a la "yihad" i els actes extremistes.

Enmig d'aquesta crisis emprenc el viatge. Per entrar al país, a banda del visat, és necessari presentar un certificat bancari de solvència econòmica. Durant cinc dies, ens aconsellen no sortir de l'hotel. Som estrangers. No se sap com seguirà el conflicte ni tampoc quines poden ser les reaccions que es podrien desencadenar. Tenim moltes ganes de sortir de la ciutat i anar a les muntanyes, però estem reclosos esperant impacientment.

L'exercit ha aconseguit penetrar a l'interior i comença a tenir el control de la situació. Mentrestant, també apareix l'equipatge de 10 de les 11 persones que estem aquí. Però, se'ns confirma que no ens han inclòs en el proper vol cap a Skardú. Reunit tot el grup, es decideix sortir per carretera immediatament. Ens esperen 900 km i 24 hores de sotracs i revolts per la mítica Karakoram fins a Skardú, la capital del Baltistan.

La base econòmica de la regió és l'agricultura, d'aquí vé la importància del riu Indo. La Karakoram segueix l'antiga ruta de la seda que uneix el Pakistan amb la Xina, travessant les cadenes muntanyoses de l'Himalàia, el Karakorum i el Pamir. Skardú és un carrer ple de comerços i oficis, on molta gent passeja i compra. Els vehicles 4x4 ens conduiran fins a Askole, on començarem a caminar. Durant els 120 km de recorregut, puc observar la vida de la gent del camp. Sorprèn la gran quantitat d'escoles de primària. Les dones treballen la terra i els homes guarden els negocis. A mesura que avancem, la pista s'estreny. Passem l'Indo i entrem a la vall de Shigar. Seguim el riu Braldo.

Després de 6 hores, som a Askole, una quarantena de cases enmig del color verd. Aquí parem el nostre primer campament. Els nens en surten a rebre.

TREKKING - ETAPES:

1a etapa: ASKOLE - JOLHA (3.300 m): seguim el curs del Braldo i després de 3 hores veiem la glacera de Biafo. Dos catalans ens comenten que el pas del Gondogoro no està equipat, cosa que ens obligaria a retornar pel mateix camí, ja que no seria possible accedir a la vall de Hushe. Creuem el riu Dumordo per un pont nou i plantem les tendes.

2a etapa: JOLHA - PAIJU (3.425 m): continuem caminant al costat del riu i comencen a aparèixer les grans muntanyes. Hi ha centenars de cims, encara verges, i milers de vies inèdites per escalar. Es fan visibles el Paiju Peak (6.600 m) i el grup de les Catedrals amb la Torre del Trango (6.239 m). Estem per sobre dels 3.000 metres i farem un dia de descans a Paiju. Els baltis celebren la seva festa ballant al voltant del foc.

3a etapa: PAIJU - URDUKAS (4.200 m): iniciem la caminada per sobre de la glacera del Baltoro, que fa 2 km d'ample i 62 de llarg. Urdukas és un paratge verd amb grans blocs de pedra enlairat uns 200 metres per sobre del costat dret. Aquesta etapa és llarga i dura. 

4a etapa: URDUKAS - GORO 2 (4.500 m): el gel es fa més evident i les muntanyes creixen. Torre Mustang (7.284 m), G - IV (7.929 m) i G - II (8.035 m).

5a etapa: GORO 2 - circ de CONCORDIA (4.700 m): finalment hem arribat al nostre punt més alt i tenim davant nostre el Broad Peak i el K2 (8.611 m). Aquí conflueixen 5 glaceres, dos dels quals són els més grans de la terra: el Baltoro, per on hem estat caminant, i l'Austin. Concòrdia és una plaça en alçada de tendes multicolors envoltada per 41 pics de més de 6.000 metres.

CONCÒRDIA - Camp Base del K2 (5.000 m). Caminada per sobre del Godwin Austin, a 5.000 metres d'alçada, passant primer pel camp base del Broad Peak.

Ens asseguren que cap persona ha pogut superar el Gondogoro Pass i que, per tant, no és possible fer la volta circular que teníem prevista.

Aquest, sens dubte, és un dels viatges de muntanya que més m'ha impressionat; potser per la duresa d'aquest país i la seva gent i la bellesa i sol·litud de les muntanyes tant feréstegues.

Potser són les muntanyes del Paquistan, les més boniques de la terra?