Viatge a Jordania - escalada en el desert del Wadi Rum per les rutes beduïnes.

Han estat 12 intensos dies d'activitat en el desert del Wadi Rum (rutes beduïnes als cims del Jebel Rum i Jebel Burdah) i de turisme per tot el país. De Wadi Musa ens dirigim en autobús cap a Rum, el desert meridional, territori de beduïns.

Dormim en un campament enmig del desert (Sunset Camp - 20 dòlars/persona/dia amb esmorzar i sopar). Som en el desert de Wadi Rum, un paradís per als amants de l'escalada en roca. Rosats, taronges i ocres de verticals parets gegants que impressionen. Imponents "jebels" que s'han anat erosionant al llarg de 50 milions d'anys.

Ruta beduïna clàssica d'ascensió al Jebel Rum pel costat oest, Sheik Hamdan (430 m, AD, 4a). Un joc de roca que exigeix resistència i no tenir por al buit.

Contractem els serveis d'un 4x4 que ens ha de portar al punt d'inici. Però el jove conductor desconeix on deixar-nos. Entre tots tres, llegim els mapes del nostre llibre de ressenyes, i ens sembla haver trobat el lloc. El vehicle s'allunya i acordem trobar-nos a les 4 de la tarda en aquest mateix punt. Després de seguir les fites, ens adonem que ens hem equivocat. El camí travessa d'oest a est i arribem al poble de Rum decebuts. Des d'allà, intentem salvar el dia i busquem l'inici d'una altra ruta beduïna, la Hammad's, que té una mica més de dificultat. La ruta es converteix en una via d'escalada seriosa i compromesa. Ens adonem que les rutes beduïnes no són per fer-ne broma. A més a més, estem completament sols. Decidim que demà intentarem novament de trobar l'inici de la Hamdan Route. 

L'experiència de C. fa que encerti el punt on ens ha de deixar el vehicle. Després d'una horeta de caminar, ens situem enmig de les parets verticals del Gran Siq.

Superem els tres primers llargs de corda, les travessies compromeses, la xemeneia ... i arribem a la terrassa de l'arbret. Hem superat el Siq i la ruta continua per petits deserts de sorra i divertits jebels que s'han de pujar amb l'ajuda de les mans. Tenim molta sed. Des de dalt, hi ha una impressionant vista de 360º sobre el desert del Wadi Rum. 

Ruta Burdah Nort. PD. Una deliciosa grimpada amb bona roca amb alguns passos de II.

El Jebel Burdah és un pic al sud est de l'àrea del Wadi Rum, espectacular pel seu arc de roca de 80 metres d'alçada. L'inici de la ruta està identificada amb una roca en forma de xampinyó.

Així finalitzen els nostres dies al Wadi Rum, una experiència totalment recomanable. Tenim ganes de tornar. Ens hem familiaritzat amb el lloc i la roca. I, segurament, en una altra ocasió les coses ja no ens seran o semblaran tant difícils. Però Wadi Rum és un desert i aquest fet no es pot perdre de vista. 

Turisme per Jordània

Amman, la capital, és una ciutat àrab moderna. L'est i el centre de la ciutat són conservadors i d'inclinació islàmica, mentre que la zona oest es caracteritza pels seus barris residencials, nombrosos restaurants i galeries d'art. Es pot visitar el teatre romà, la ciutadella i les muralles i els mercats al voltant de la mesquita del rei Hussein. 

La visita a Petra és obligada. L'accés es fa a través del Siq (1,2 km) que condueix al Tresor, l'edifici l'edifici per excel·lència.

A Petra se l'anomena la ciutat rosa per les tonalitats de la pedra i els colors de les construccions tallades a la roca. Els nabateus s'hi van establir cap al s. VI a. C. i vivien del control de les espècies que arribaven per mar. A més a més de fer el recorregut principal, és imprescindible fer la ruta dalt del Tresor, recórrer les tombes reials i desviar-se fins a l'altar dels sacrificis i pujar al Monestir, un mirador sobre Israel i els territoris palestins. Si encara hi ha temps, una opció original és tornar al centre de visitants a través de l'estret de Wadi Muthlim. Nosaltres vam fer tots aquests recorreguts (Lonely Planet) en un sol dia, però vam sortir-ne a les fosques quan ja no quedava ningú. 

  

Ens dirigim al sud del país per la Carretera del Desert fins a Aqaba, destacat centre aquàtic. Bedouin Moon Village és un establiment de petites cabanes a 12 km al sud d'Aqaba, ideal per descansar i descobrir la vida marina de les aigües del Mar Roig a pocs metres de la platja.

Tampoc us he de perdre la sensació i experimenteu la flotabilitat de les aigües del Mar Mort, el punt més baix del planeta. Un bany a "Amman Beach", la platja pública, costa 12 JOD. 

De tornada a Amman, coneixem Wael. Ens ofereix els seus serveis com a guia amb el seu turisme a l'estació d'autobusos. Ens sembla una persona de fiar i confiem en ell. Ens acaba de mostrar la resta de llocs turístics del nord del país molt còmodament. Si mai us ve a buscar com va fer amb nosaltres, no dubteu i deixeu-vos portar que no us decebrà. 

Cap d'any 2008. C i M.

Esmorzar de Nadal al Puigsacalm

Tenim el costum de pujar al Puigsacalm cada 25 de desembre. Aquest cop el ROC hi és. Ens hi reunim persones que ens agrada la muntanya, que la practiquem , cadascú a la seva manera, però que no necessàriament ens hem de conèixer. Un porta l'altre ... i el grup creix cada any.

És el matí de Nadal. Aquest dia sempre vaig a caminar, aquí o a un altre lloc, sola o en companyia. M'agrada llevar-me d'hora i sortir, sense dir gaire res. Deixar que el sol em toqui la cara per sentir a la pell l'escalfor de qui ja no hi és. 

Un càlid matí d'hivern

Can Serrallonga - les Guilleries.

Sortim del poble de Sant Hilari de Sacalm. Dediquem el matí a caminar per les terres i els amagatalls del bandoler Joan de Serrallonga. Hem arribat fins al lloc on diuen que va viure. La petita excursió d'avui m'ha permés compartir l'activitat de caminar amb N i M, que només s'apunten quan els asseguro que anem a fer un passeig. Un càlid diumenge d'hivern amb les meves amigues.

ROC i MAX

Cabrera i Cingles d'Aiats
El ROC i el MAX juguen en el camí de pujada al Santuari de Cabrera, el cor del Collsacabra, un dels meus llocs preferits. S'han pogut revolcar per la neu acabada de caure, dalt de tot del Pla d'Aiats.

Picos del Infierno (3.082)

El punt de partida és el refugi Casa de Pedra (Balneari de Panticosa).

El desnivell és de 1.500 m. La dificultat és PD. itinerari que seguim és pel coll de Pondiellos (2.809) fins al peu de la muralla dels Pics de l'Infern, per assolir, en primer lloc, el Pic Central de l'Infern (3.082) i, seguint la cresta, el cim de l' Infern Oriental (3.076).

El diumenge el dediquem a fer turisme per la zona. Visitem el monetsir de San Juan de la Peña i el castell de Loarre.

Seguint els passos del comte Russell, el Vignemale

Gran Vignemale (3.298)

El Vignemale és un dels cims emblemàtics del Pirineu: la glacera d'Ossoue és la segona superfície de gel més gran del Pirineu, el refugi de Bayssellance és el refugi guardat més alt del Pirineu (2.651). Les rutes d'ascensió transcorren per terreny rocós i glacera, la qual cosa li dóna un aspecte alpí. Per tots aquests encants, segurament l'aristòcrata Henry Russell va manar excavar set grutes a la muntanya per establir-hi la seva residència d'estiu.

Dediquem a aquesta prestigiosa muntanya un cap de setmana sencer. El primer dia, pugem des de l'embassament d'Ossoue fins al refugi (850m) i aprofitem per pujar el Petit Vignemale (3.032) i contemplar des de dalt la glacera d'Ossoue i la seva llengua de gel.

L'endemà fem l'ascensió salvant un altre desnivell de 800 metres fins al cim. El nivell de la glacera apareix als 2.900 metres d'alçada. S'ha d'avançar per la traça que creua la glacera en diagonal fins a la Punta Chausenque i passar el Pitón Carré. A 3.180 metres som a la base del cim i comença la trepada final, amb roca descomposta i amb risc de caiguda de pedres (F+).

Pic de Posets (3.375 m)

Posets - Llardana (3.375) per la vall de Llardaneta i la canal fonda.

El Posets és el segon pic de la cadena pirenaica i un dels tres mils més panoràmics per la seva alçada, situació i aïllament. Entre Eriste i Benasque surt la pista que condueix a l'aparcament per deixar el vehicle i continuar a peu fins al Refugi Àngel Orús o del Forcau (2.095). Del refugi al cim hi ha un desnivell de 1.300 metres amb una ascensió de dificultat fàcil. L'itinerari que seguim és per la vall de Llardaneta, la Canal Fonda (2.580), amb poca neu i molts blocs, el peu de la Dent de Llardana, la pujada a l'Espatlla de Posets i el merescut pic de Posets (3.375).

Els companys decideixen tornar per la Cresta de las Espadas. En aquesta ocasió no els puc acompanyar, no pas per falta de ganes, sinó per qüestions de salut. Emprenc sola el descens pel mateix camí.

Cims d'Andorra: Cassamanya + Estanyó; Serrera + Cabaneta

Juliol de 2008. Dediquem dos caps de setmana seguits per fer excursions a Andorra i conèixer alguns dels cims més representatius.

• Pic de Cassamanya (2.740) + Pic de l'Estanyó (2.915).
• Pic de la Serrera (2.913) + Pic de la Cabaneta (2.863).

La muntanya andorrana ofereix moltes possibilitats i, sense ser complicada, permet boniques ascensions i jornades d'entrenament ben satisfactòries.

Escalada als estrets d'Arnes - Moles del Don

Via "Sols per a Maria" - 130 m / 6b.

Per a mi, que no tinc gaire grau d'escalada, aquesta via ha estat en general força difícil. L'entrada ja és un primer pas a superar. Una vegada a la ruta, s'ha d'escalar en continuïtat, no hi ha descans, les preses són petites, però la via és molt bonica. Tota ella s'ha de treballar bé fins a assolir una repisa, ja a la part final, on acaben les dificultats.

Decidim baixar caminant, perquè se'ns acaba el dia, tot i que ho hem de fer amb els peus de gat. No portem les sabates! El ROC ens espera a peu de paret, recolzat a la meva motxilla, perquè d'aquesta manera sap que tornarem i no se sent sol. Està content de veure'ns. L'aigua freda dels estrets del riu ens ajuda a recuperar-nos amb un bon bany.

Cresta de Salenques a l'Aneto / Part 1.

Juny de 2007. Cresta de Salenques per la vall de Barrancs.

És la manera més llarga i complicada d'accedir al cim de l'Aneto. Aquesta prestigiosa cresta enllaça 5 tres mils.

Dificultat: D, passos de IV i IV+.
Desnivell: 1.000 metres fins a l'aresta i 800 metres a la cresta.

Som a finals de juny i encara hi ha una gran quantitat de neu. Molta més de la que esperàvem trobar. La dificultat de la cresta és major, perquè ens trobem amb un paisatge plenament hivernal. Neu i roca, ben mixt. La progressió és més lenta. Escalar les agulles esdevé complicat amb les incòmodes botes rígides. La ruta es perd per la presència de la neu. No podem completar el recorregut per aquestes dificultats i hem d'abandonar abans d'assolir l'espatlla de l'Aneto.

C. i jo baixem fins al punt final dels vehicles a Ballibierna. Des d'allà ens queden 9 km de pista, i trobar alguna persona que s'avingui a portar-nos fins a la Besurta on tenim la furgoneta, just a l'altre costat. Però a l'aparcament mateix, un noi de Moià, que no recordo el seu nom, ens fa aquest gran favor. Ens hem estalviat una gran caminada. Gràcies, de veritat.

Pedró dels Quatre Batlles (2.382) - Port del Comte

Hi ha dos companys de la colla que estan a punt de completar els Cent Cims i  aquest  és un dels que encara no han fet. El Pedró dels Quatre Batlles és el cim més alt del Solsonès. Ens situem a l'estació d'esquí de Port del Comte. La boira està posada a sobre la muntanya  i no veiem  res de res. Però, amb boira i tot, fem el cim i ells se n'apunten un altre.

FEEC - ressenya

Pels camins dels matxos - edició 2008

Després de les edició 2002 i 2004, on vaig participar, he tornat a fer la ruta pels camins dels matxos. Les coses han canviat bastant des d'aleshores. En aquells temps, érem només una cinquantena de persones que sortíem tots plegats de Torelló. Vestíem pantaló i portàvem botes de caminar i una motxilla a l'esquena. Ara, tots nosaltres portem malles de córrer i sabatilles lleugeres i tant poc pes com podem. Són les presses dels nous temps i la competitivitat que cada vegada més caracteritza aquestes trobades. 

Ha plogut de valent. El terra completament empapat d'aigua que no podia ser absorbida. I molt fang. Tot relliscava.  Era absurd continuar amb aquestes condicions. Hem aguantat la pluja tot el dia i durant 2 hores molt intensament. No valia la pena seguir.  Abandonem tornant de Cabrera, havent fet la part més dura del recorregut, els desnivells més grans i a molt poc de completar-lo sencer. Només quedava tornar a Torelló. Però a vegades és bo saber renunciar, que tampoc no passa res.

 centre excursionista de torelló

Island Peak (Imja Tse) - 6.165 m / Nepal

Després de tots aquests dies d'activitat en alçada ja estem aclimatats i en condicions per intentar l'ascensió a l'Island Peak. El temps no és el desitjat i la neu ens atrapa per sorpresa. Si no canvia, haurem de renunciar al nostre cim. Però tenim un petit marge per esperar aquesta millora. Som a Chukung, a 4.700 metres.

Per sort, el sol ha sortit i ha fos tota la neu deixant el camí visible i net. Demà mateix farem el primer intent. Decidim caminar fins al camp base, a 5.050 metres. Hi ha una expedició de l'Iran, que també intentarà el cim el mateix dia.

La nit abans de cim es dorm ben poc; bé, pràcticament res de res. Es tracta de com a mínim descansar, estar estirat. Deixo preparat tot el material al meu costat de la tenda i em fico al sac gairebé tal com demà començaré a caminar. Son les 2 de la nit i toca llevar-se. Això és el més dur! Tinc un nus a l'estómac, no em puc ni empassar el tè!

La nit és freda però no excessivament. Els primers passos costen de donar. El cap mana, no pensa en res més que pujar. I, el cos segueix les seves ordres, sense queixar-se. Queden moltes hores de lluita per arribar a dalt. Pugem directament del camp base al cim, sense fer el camp d'alçada que se solia fer anys enrere. La ruta segueix l'original que es va obrir el 1953, per la vessant sud. Superem una primera part de camí pedregós que es fa feixuc, un pas endavant i algun altre endarrere. Després apareix la roca nua i la llarga glacera que condueix a l'aresta i al cim. La muntanya té poca neu i això complica una mica l'ascensió. Les formes arrodonides i amables s'han convertit en arestes tallants i més verticals.

La part final està equipada amb corda fixa i això ens dóna seguretat alhora de progressar. Però no podem badar ja que la caiguda seria fatal. El cim és molt petit. Som cinc persones i no ens podem ni moure! És fantàstic! Soc a dalt! Soc feliç! Estic envoltada de muntanyes espectaculars miri on miri, a 360º!

Nepal - camp base de l'Everest

L'objectiu d'aquest viatge és arribar al camp base de l'Everest, la muntanya més alta de la terra, després de caminar durant 10 dies i, llavors, ascendir l'Island Peak (6.189 m), el meu primer cim de sis mil metres. El 85% del territori de Nepal són muntanyes. Nepal acull 8 dels 14 cims més alts de 8.000 metres. 

Des de la capital del Nepal, Katmandú, ens traslladem en avioneta fins a Luckla, una petita població a 2.850 metres. Som al Parc Nacional Sagarmatha (Everest), terra de sherpes. La població viu de l'agricultura. L'animal de càrrega és el yak, però també serveix per menjar i vestir-se. Les cases són fetes de pedra. Durant els primers dies, caminem per la part baixa (a 3.000 m), passem un munt de ponts penjants i trobem nombrosos elements d'oració que sempre hem de passar per l'esquerra.

Namche Bazaar (3.450 m) és la capital sherpa. Vista des de dalt, té forma de ferradura. És conegut el mercat del dissabte i els seus carrers són plens de botigues amb material de muntanya ben divers. Com que ja estem per sobre dels tres mil metres d'alçada, fem un dia de descans. Visitem la base militar que hi ha a un extrem del poble, perquè és un excel·lent mirador de l'Everest i l'Ama Dablam. Una altra opció, és pujar a l'Hotel Everest View, des d'on també hi ha molt bones vistes.

Tengboche (3.860 m) és el centre espiritual del territori del Khumbu. Explica la llegenda que en aquest monestir es guardaven les restes d'un home de les neus. Els monjos permeten l'entrada dels estrangers a l'interior del monestir, en les cerimònies obertes de les 7 del matí i les 3 de la tarda. Tengboche és la porta a l'alta muntanya.

Arribem a la plaça dels memorials, un lloc de record i respecte per les persones que han perdut la vida en aquestes muntanyes. Cada monument és una vida humana perduda en la consecució d'un destí volgut.




Periche (4.280 m) és l'últim poble habitat durant tot l'any i on hi ha servei mèdic. La neu ha cobert tot el paisatge de blanc. Les nits són molt fredes (-17º). He hagut de rentar roba i fa dies que no deixa de ser cartró pedra. Periche és un lloc molt fred. Una estufa central, alimentada per excrements de yak, intenta animar el capvespre i les nostres converses. Asseguts al voltant del foc, anem bevent tant te com som capaços d'ingerir. Hem assolit el cim del Nangkar Tshang, des d'on hem vist l'Ama Dablam (6.856 m). Avui noto com si el cap m'hagués d'explotar per la seva part central. Estem cansats, hem de recuperar forces després del primer esforç en alçada.

Lobuche és un reducte de vida a 4.950 metres d'alçada, ja a la glacera del Khumbu. Seguim fins a Gora Shep (5.170 m), amb l'objectiu de pujar el Kala Pattar (5.554 m), el mirador de l'Everest, el Pumori i el Nuptse. L'ascensió ja no ha estat dura com la del Nangkar Tshang, perquè estem més ben aclimatats que fa uns dies i això es nota. A dalt, el vent bufa fort. A davant, l'impressionant glacera del Khumbu i la cara sud de l'Everest, amb els seus 8.848 metres.

Avui caminarem fins al mateix camp base de l'Everest, seguint el camí dels yaks que carreguen el material de les primeres expedicions de la temporada. El camp base està envoltat per una murralla de muntanyes infranquejable, que separa Nepal de la Xina. Dediquem unes hores a observar com estan organitzant els campaments on faran vida els alpinistes durant molts dies.

Estic en aquest lloc i el meu cap somia en aquesta possibilitat. Qui sap si un dia jo també podré ser-hi? Segurament que no, aquesta és una muntanya massa alta; però estic segura que per a mi hi haurà altres muntanyes, potser no tant altes ni importants, però igualment muntanyes.

Els Torreneules des de Coma de Vaca - Vall de Ribes

Deixem el cotxe a la Central de Daió (1.184), abans de l'aparcament del cremallera Queralbs - Núria. 

 

El camí puja tot resseguint el curs de les Gorgues del Freser. Són uns 800 metres de desnivell per arribar al refugi de Coma de Vaca (1.995). Comencem a trobar-hi neu.

Seguim en direcció oest, més o menys pel costat del Torrent de Torreneules, per anar a buscar la Collada de Torreneules (2.561). Enfilem el cim directament per una línia nord imaginària que tracem nosaltres mateixos. Tenim ganes de pujar de valent. Baixem per la ruta normal i assolim també el cim del Torreneules Petit (2.711). 

Els Torreneules ofereixen molt bones vistes  sobre la Vall de Ribes i les muntanyes de Vall Ter. És una sortida adequada per quan es vol  fer desnivell, ja que són més de 1500 metres.

Peña Telera - corredor La Gran Diagonal

La Peña Telera (2.764 m) és el pic principal de la Serra de Partacua. El corredor La Gran Diagonal és un clàssic del Pirineu, assequible i de gran bellesa. Ressenya de la FEEC.


LLoc: des del poble de Piedrafita de Jaca.
Desnivell: 700 m, dels quals 450 són de corredor.
Dificultat: AD+ (màx. 60º - 65º).

               

           


Fem el descens pel Paso Horizontal, que és un flanqueig molt exposat i, per tant, perillós. Una altre activitat amb C. Una bona manera d'acabar la jornada és amb un bon i merescut sopar al refugi de Piedrafita de Jaca.     

ROC a la Serra dels Bufadors de Beví

El Bisaura.

Avui és el primer dia que surto amb el ROC una mica més lluny de casa. Fa gairebé un mes que és amb mi. Però encara no ens coneixem bé, ni estic segura de tenir-ne el control plenament. Per això, he decidit portar-lo encara lligat. Hem anat als Bufadors de Beví, on diuen que si pares bé l'orella pots sentir com el vent xiula des de dins de la terra. Els Bufadors són un trencamanet de la cresta de la serra, per això, els seus forats deixen passar l'aire. De tornada, hem pujat fins al Castell de Besora per fer més estona.

Pic de la Mina (2.683)

Sortida amb esquís de muntanya al Pic de la Mina, situat a sobre les pistes d'esquí de Porte Puymorens i ben visible en tot moment. Es tracta d'arribar al final de les últimes pistes de l'estació i llavors pujar en direcció a la carena, guanyant alçada de mica en mica, fins a arribar al tram rocós que condueix al cim, on deixem els esquís per assolir-lo.

M, J i D.

Pic de Tristaina (2.879)

Andorra.

Agafem la carretera que porta a les pistes de l'estació d'esquí d'Ordino Arcalís. Hem de deixar el cotxe uns revolts per sota, en el punt on ja no podem continuar per acumulació de neu. Sortim en direcció als llacs de Tristaina amb neu sempre fins a mitja cama. Caminar amb tanta neu implica fer un esforç addicional. Anem pujant fins a la carena i la petita cresta que ens ha de conduir al cim.

ressenya FEEC

De Vall Ter al Pic de Roc Colom (2.504) per la portella de Morens

Bonica excursió amb neu sota un cel blau.

En aquesta zona i amb tanta neu hem estat sols. Ens hem enfonsat fins a mitja cama!

ressenya - fitxes Palau Robert