26/12/10

Marroc, Anti - Atles

L'Anti Atles és una de les zones muntanyoses menys visitades del Marroc. Trafraoute, a 143 Km al sud oest d'Agadir, és el poble que domina la preciosa vall d'Amelne. Està envoltat de muntanyes de granit rosa, de les quals destaquen els jebels El Kest i Lion's Face. Hem vingut a escalar i a fer turisme.


Chez Amaliya celebra tres anys. El menjador està ple d'hostes i música en directe. Arribem cansats després de cents de quilòmetres des de Casablanca. La sinuosa carretera que condueix a la vall ens ha fet estar atents. És de nit i els llargs no funcionen.

La primera llum del dia es posa sobre les muntanyes i el rosa es torna més intens. Es destapa un paisatge meravellós i una ciutat respectuosa amb el visitant. Dediquem el primer dia a conèixer els llocs d'interès: les roques pintades i la formació rocosa, Barret de Napoleó. Ens endinsem a les gorges i el palmerar Aït Mansour, que condueixen a les desèrtiques extensions del sud de l'Anti Atles. Ambient d'aventura.

Localitzem el petit poble d'Anergui (1.469 m), punt d'accés a una de les grans parets de quarsita amb vies d'escalada de 300 metres i de gran compromís. També parteix la ruta per a l'ascensió al Jebel Lekst (2.359 m), el cim més alt de l'Anti Atles.


Ascensió al Jebel Lekst. Divertida i entretinguda, amb trepades per roca (més bona del què semblava) en la part final. Tot el dia sols, només hem tingut la fugaç companyia de les cabres. Silenci, estem caminant (4 h).


Decidim tornar a pujar a Anergui, però, no per escalar la gran paret, cosa que desestimem per la inexistència de ressenyes segures i valorant l'elevat nivell de risc en unes vies on no hi ha res de res col·locat. Ahir vam identificar una roca neta d'uns 100 metres just al davant i assegurada. Passem tot el dia, una mica fred, disfrutant de l'escalada en aquest lloc insòlit.


Als afores de Tafraoute hi regna el granit. És ple de milers de blocs roses amb estranyes formes. Formacions ben originals i pròpies d'un bosc de fades. Vies d'escalada només per a experts. I sorprèn que no hi hagi res assegurat! És una llàstima.



En els dies següents fem ruta en cotxe i turisme. El nostre proper destí és Zagora (Vall del Draa), la porta del desert. Conduïm en direcció Tata i Foum Zguig. Tenim impressionants vistes del desert pedregós o hammada del Draa. La carretera directa a Zagora (120 km) només és apta per a vehicles 4x4. Ens obliguem a seguir fins a Agdz, per carreteres lentes, voreres en mal estat i tràfic pesat. Zagora és una ciutat moderna i comercial i representa el punt de partida de les excursions al desert de Erg Chigaga (M'Hamid - 40 km de la frontera argelina). Abans d'arribar a Marrakech, ens aturem a la ciutat d'Ouarzazate i fem nit a kasba de terra vermella d'Aït Banhaddou, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco.


Allotjaments on hem estat:
Chez Amaliya (Tafroute)
Chez Brahim (Aït Benhaddou)

28/11/10

K25 Trail de la Calderona

K25 Trail de la Calderona és una cursa per muntanya que passa pel cor del Parc Natural Serra Calderona. La competició està organitzada pel Club de Muntanya CXM València i l'Ajuntament de Serra.

FITXA TÈCNICA 

Distància: 25,5 km
Desnivel positiu: 1.700 m
Desnivell acumulat: 3.450m
Coeficient de dificultat: 43 (normativa FEDME)




Tipus de terreny: barranc: 02.200 m / corriol: 15.780 m / camí: 04.570 m / asfalt: 02.950 m.
Pendent mitjana en pujada: 12,60 % / pendent mitjana en baixada: 14,19 % / pendent màx. en pujada: 45,82 % (km 5,03) / pendent màx. en baixada: 46,35 % (km 7,98)


14/11/10

Cursa de muntanya Castell de Burriac

Distància: 26 km
Desnivell: 1.257 m.
LLoc: El Maresme, Parc de la Serralada Litoral.
Organitza: Grup de Muntanya d'Argentona

31/10/10

Mitja marató de muntanya Sant Llorenç Savall

Repeteixo cursa, cosa que no acostumo a fer sovint. En aquesta ocasió, comparteixo els primers quilòmetres amb el Lluís i l'Àngels. El Coque es desmarca de nosaltres ja des de la sortida.

Tot el poble s'entrega per fer que els corredors ens sentim ben tractats. Bona organització i qualitat humana. He tornat a disfrutar com l'any passat, malgrat la pluja i el fang.

Contenta. El mateix temps per completar la cursa, però sobre terreny moll i suportant la pluja per més de dues hores. S'havia de vigilar en els trams de roca i riu. Dificultat afegida per les condicions climatològiques adverses. Prudència per evitar caigudes i lesions.

Satisfeta. Per haver arribat a la meta alegre i sense sentir-me fatigada. Per haver controlat en tot moment les sensacions del cos i haver sabut marcar un ritme còmode i constant fins al final.

Dades de la cursa:
- lloc: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
- distància: 21.300 Km
- desnivell acumulat: 1.741 m
- www.maratocatalunya.cat

13/10/10

Gredos. Ascensions des del Refugi Elola: Almanzor i Galana


L'experiència

Està plovent. Les previsions ja ho deien. El cel està encapotat i no puc veure absolutament res que quedi 2 metres per sobre del meu cap. La boira cobreix les escarpades muntanyes del Circ de Gredos. El camí de La Plataforma fins al Refugi Elola sembla un rierol. Cau aigua per tot arreu. Però fa goig de veure. Creuem la Laguna Grande amb aigua fins al genoll. Sí, sí, per dintre. Com quan era petita i em banyava els peus als llacs freds de muntanya. L'aigua s'ha menjat el camí. El pas superior alternatiu el veiem perillós perquè la roca patina molt. A causa d'això, sempre hem portat les botes molles.

Tot i el mal temps, hem tingut sort. Molta sort. La pluja no ens ha impedit tant com em pensava, però ens hem hagut de mullar. Hem fet 3 ascensions senzilles i de mitja jornada partint del refugi. Haver de progressar per blocs de granit i haver d'utilitzar les mans, en algun pas elevat molt concret, ha fet que l'ascensió hagi estat entretinguda i divertida.

La boira que corona el Circ aporta un ambient encara més misteriós. L'aigua que brolla muntanya avall alenteix el ritme d'unes persones massa avesades a un dia a dia frenètic i nerviós. L'olor de moll eixampla els pulmons. Tinc una sensació de llibertat absoluta. La meva rutina ha desaparegut. M'emporto un molt bon record de la gent que porta el refugi: un tracte més que correcte i un menjar ben cuinat i amb quantitat. Es nota que estimen el que fan.

Un altre viatge en comú amb persones desconegudes per a mi i entre nosaltres. Com sempre, no podia sortir malament. He repetit la sort de conviure i compartir il·lusions amb persones de vides ben diferents.


La Sierra de Gredos és el nucli principal de la Cordillera Central. La seva formació va tenir lloc durant el període quaternari quan el fred li va donar forma. És paisatge d'alta muntanya, format per un sistema de blocs de granit. El cor del Parc Regional és el Circo de Gredos, al fons del qual hi ha la Laguna Grande envoltada d'afilades agulles i crestes. El cim més alt és el Almanzor (2.592). Altres altures destacables per la seva bellesa són: La Galana, Los Tres Hermanitos i El Cuchillar de las Navajas.

Les 3 ascensions des del Refugi Elola

1a.- El Casquerazo (2.497) per la Portilla de los Machos
2a.- El Almanzor per la Portilla del Crampón
3a.- La Galana per la Canal de los Geografos



19/9/10

Taga 2040 evo - cursa de muntanya

Aquesta cursa uneix el poble de Sant Joan de les Abadesses (770 m) amb el cim del Taga (2040), passant pel cim del Puig Estela (2.019 m), amb un recorregut de 22 km i mig i un desnivell positiu de més de 1.700 metres.

És una cursa dura i molt tècnica. I, les pluges d'aquesta setmana encara li han afegit més duresa.

Se surt del poble pel pont romànic. De pujada, ja des de l'inici, si bé, en aquest primers quilòmetres, és suau i es pot fer corrent. Són 1.270 metres de fort desnivell fins a arribar al cim del Puig Estela. Superem la línia de la boira i surt el sol. Serra Cavallera. Som en el tram panoràmic; la carena que uneix el cim del Puig Estela amb el cim del Taga. Aquest és també un tram tècnic en la seva primera part, i a més la roca patina. Baixem en direcció a la Portella i un cop allà, afrontem els 300 metres de desnivell positiu per assolir el cim del Taga. Voltem la creu i tornem a baixar a la Portella. La pujada a Coma d'Olla es fa dura; ara ja costa anar cara amunt, les cames ho noten, però, un esforç més i ... ja està! Avall, pel Bosc dels Escalers, fins a retrobar la pista per on hem pujat a primera hora.  


cursa taga 2040 evo - enllaç pàgina web

2/9/10

Travessa del Cadí

Sortim del poble de Josa en direcció a l'ermita. De seguida agafem el GR 150, que fa una volta circular al Parc Natural del Cadí Moixeró. Prenem la variant 1 que segueix la carena.

L'itinerari és el següent: Josa de Cadí - coll de Jovell - canal Baridana - Pic del Vulturó (2.648) - canal de l'Ordiguer - canal del Cristall - Pic de Costa Cabirolera (2.604) - Josa de Cadí.

Decidim iniciar el retorn als peus del Costa Cabirolera. Renunciem al cim del Comabona (2.547), que deixem per una altra ocasió. Estem cansats, és llarg, fa calor, els genolls fallen ... Entre tots, optem per baixar directament i anar a trobar el PR que ens ha de portar al revolt de la carretera on tenim el cotxe, abans del poble de  Josa.

El descens, per sort, ha resultat ser tota una aventura; primerament, hem baixat per prats herbats amb fort pendent i terreny rocós, sense camí; i, llavors, ens hem ficat en un barranc sense aigua, que hem pogut resseguir sense perill, sortejant pels laterals els passos més drets i esmolats per l'aigua.

El ROC ha passat set, com tots nosaltres. Hem fet curt d'aigua. La calor encara es fa notar. I el Cadí és ben pelat i està completament exposat al sol.

En total han estat uns 20 km llargs, que al final, han resultat divertits i entretinguts pel fet de baixar pel barranc sec. Aquest cop, ens ha sortit bé, però també ens podíem haver ficat en un bon problema, ja que ningú coneixia per on estàvem descendint. Atrevits? Potser sí. Imprudents? Crec que no. En tot moment podíem pujar per on estàvem descendint. Això sí, amb sort, hauríem arribat de nit.


28/8/10

Pedraforca (2.498)

De Gòsol al Pedraforca per la Collada del Verdet.

Feia anys que no pujava al Pedraforca. He conegut una nova ruta d'ascensió a aquest cim tant emblemàtic del nostre país. Es tracta de pujar-lo per la banda del poble de Gòsol, enlloc de fer-ho per Saldes i el refugi Estasen, com se sol fer habitualment. M'ha agradat.

Aquesta ruta també passa per la grimpada, la part més divertida de l'ascensió, ja que des de Gòsol es va a trobar la Collada del Verdet. Hauria pogut portar el ROC, però he estat dubtant fins a l'últim moment. Ara estic del tot convençuda que hagués pogut pujar sense dificultats.

Aquest cap de setmana se celebra el 25è aniversari de la 1a ascensió catalana a l'Everest. S'han escollit 25 cims d'arreu de Catalunya per commemorar aquella fita de l'alpinisme català. Alguns dels cims principals són: la Pica d'Estats, el Puigmal i el Pedraforca.

Fes el teu Everest, enllaça amb la pàgina web de la FEEC.

21/8/10

Circ de Colomers - Vall d'Aran

Aquest cap de setmana ens el devíem, A i jo. Marxem, finalment, després d'anys de dir-ho, a passar uns dies en un refugi, només nosaltres dues. Dormim a Salardú, en un espai al costat del riu apte per a caravanes. Comecem a Banys de Tredos.
Hem escollit el refugi de Colomers, que forma part del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Volem conèixer el circ de Colomers, una de les zones més solitàries del Parc i, l'objectiu, és pujar el Gran Tuc de Colomers (2.933), per la seva cara nord, també poc freqüentada. El circ de Colomers es va originar durant la última glaciació. Un paisatge típic dels circs glacials amb altes parets i molts llacs (un total de 38), produïts per l'erosió del gel.


L'itinerari segueix primerament el circuit llarg dels llacs de Colomers, d'uns 8 km. És una ruta circular amb origen i final en el mateix refugi de Colomers: llac Major, estanys Mòrt i Garguiilhs de Sus, estanyets deth Pòrt, llac del port de Colomèrs, Còth de Pòdo, llac de Pòdo, estany Solet, llacs Obago, Redon i Long, Coret deth Clòto, refugi de Colomèrs.

Per fer l'ascensió al Gran Tuc de Colomers, per la seva cara nord, cal abandonar el circuit anterior en el Coll i llac de Podo. Cal prestar molta atenció en les fites per anar trobant per on cal progressar. Les fites són escasses, tenen poca continuïtat i es confonen amb les pedres i blocs de granit del terreny. En aquest punt, és difícil continuar si no es disposa de mapa o no es coneix la ruta. La progressió no és evident i els senyals són pocs. Interpretem el mapa i ens guiem més o menys en la direcció correcta. Progressem lentament, però segures. Molt de tant en tant, alguna fita ens confirma que anem bé. Estem just a sota l'Agulla de Colomers. Un error de lectura fa que intentem donar-li la volta abans d'hora, quan el correcte hagués estat agafar més profunditat, gairebé a peu de muralla. Pugem per una canal descomposta, però segura, que no ens porta enlloc. Estem enmig de parets verticals i no veiem la sortida. Silenci i soledat. Alcem la vista i calculem que és arriscat pujar. Deduïm que no estem en el pas adequat, i, per això, ambdues sabem que el més prudent és girar cua. Tornem a estar situades en el mar de blocs, a l'última fita de referència. Hem estat hores en aquest lloc. Tenim el sopar a les 7 i ens queda camí per fer. Ho tenim tant a prop! El desnivell superat, el cim a tocar ... però desconeixem l'accés a la cresta. Hem de deixar-ho! A mi em sap més greu que a ella. Per a mi, sí, fer cim és clau. Però aquesta sortida té un altre component, que, possiblement, és molt més important: compartir uns dies fora de la nostra quotidianitat.



1/8/10

Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)


L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió. 



Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.


El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.
Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.
Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.

La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.
L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

Tenim el primer contacte amb la muntanya: una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.

06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.


Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.

Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.


Els blogs dels companys de viatge

11/7/10

Via d'escalada al Balaitus (3.144 m)

Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

  • AD - 300mts de IV+ (resta III+ mantingut); reunions semiequipades




ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

7/7/10

Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.






A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.




Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.




Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.



Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

5/7/10

Via Yaks - vall de Remuñé

Benasque.

La vall de Remuñé es troba al final de tot de la vall de Benasque. El camí comença en el punt on s'acaba la carretera.

Hi ha diverses zones per escalar amb orientació sud. Les primeres corresponen a itineraris esportius curts de dificultat predominantment baixa. Després hi ha el grup de les Losas i Fitas del Pintrat, on es concentren la majoria de llargs itineraris d'aquesta vall. Al fons, hi ha el Pic de Maupas, una de les parets famoses del Pirineu i cim de 3000 metres, que es pot assolir escalant.

El tipus de roca és granit, amb regletes i trams bastant llisos. L'escalada és tècnica per plaques d'adherència i alguna fisura.

Via Yaks (710 m). V+ / 6a obligat. Enllaça, amb 13 llargs de corda, una via de Les Losas del Pintrat amb una via de la Fita Inferior, per fer una ascensió llarga que acabi amb cim (2.428 m). L'aproximació la fem per una vall i la tornada per l'altra, la qual cosa fa que la caminada no sigui la mateixa.

Boniques vistes a les Maladetas i Pic d'Alba. Bastant equipada amb parabolts. Els llargs més destacables són els 2 dos d'inici i els dos primers d'ascensió a la Fita Inferior.

- Losas del Pintrat: IV+ / 6a / III+/ IV/ IV+/ IV/ IV/ III/ IV+/ V/ rapel 35 m / IV+/ IV/  V+/ 5 minuts a peu +

- Fita Inferior del Pintrat (5 R): V/ V+/ IV/ III+

AQUESTA ÉS LA NOVA GUIA QUE S'HA PUBLICAT SOBRE ESCALADES A LA ZONA.


27/6/10

Peña Montañesa (2.291)



Aquesta muntanya destaca des del poble de l'Ainsa i domina tota la comarca del Sobrarbre i el Somontano. L'he vista moltes vegades, sempre que vaig cap al Pirineu, però sempre he passat de llarg. Perquè, quan es va al Pirineu, l'objectiu és fer un tres mil. Aquest diumenge hem decidit dedicar a aquesta muntanya el nostre temps i il·lusió. I hem encertat. És una ascensió molt maca i amb precioses vistes sobre el Pirineu i les valls. - Sortida: Monasterio de San Victorián.
- Ascensió al cim per la seva cara sud (poble de Oncins).
- Desnivell: 1300 m. L'itinerari puja en línia diagonal ascendent per sobre la faixa de roca.


A més a més, hem coincidit amb la cursa Peña Montañesa d'enguany, organitzada pel Club Atletico Sobrarbre (CAS) cada darrer diumenge de juny. Ens hem quedat una estona al cim animant als corredors.






26/6/10

Pics de Culfreda - Batoua (3.034)

Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

- Sortida: Refugi de Tabernés.
- Desnivell: 1300 m.

Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.



20/6/10

Penyes Altes de Moixeró (2.279)


Parc Natural del Cadí Moixeró


Grèixer. A 4 km de Bagà en direcció a Coll de Pal. Deixem el cotxe en un revolt tancat a la dreta. El camí de la canal de la serp comença just darrera les cases. Està indicat perfectament. Són gairebé 1.300 metres de forta pujada. Deixem la Roca Gran a la nostra dreta. En una hora i mitja curta arribem a la pedrera. El més bonic per a mi és el bosc de faig pel que anem pujant. Un cop al coll, cal desviar-se a la dreta per anar a les Penyes Altes, seguint el GR 105.1. Des del cim tenim una vista magnífica sobre el Pedraforca, la serra del Cadí i la Cerdanya.


Les Penyes Altes vistes des del GR107 que hem agafat de tornada en el coll d'Escriu.


Tota la ruta d'ascensió a les Penyes Altes pel camí de la canal de la per a GPS.

12/6/10

Cuita el Sol 2010


Una milla vertical al Monteixo.

Parc Natural de l'Alt Pirineu. Àreu - Vall Ferrera (Pallars Sobirà).



El repte consisteix en poder arribar al cim del Monteixo (2.905 m) abans no t'atrapi l'ombra del sol. Són poc més de 5 km i 1680 metres de desnivell positiu. Una pujada forta i sostinguda que no dóna cap moment de descans.

Les campanes de l'església d'Àreu donen la sortida a la Cuita el Sol a 2/4 de 6 de la tarda per a les fèmines i els infantils. Els homes surten mitja hora més tard. Aquest any, la pluja no ha impedit la cursa, tot i que ha deixat un terreny bastant moll i enfangat i una mica de neu nova a la part alta del Monteixo.

S'ha fet el recorregut original pel Solà d'Àreu, el Jespedil (avituallament i meitat de la prova) i fins dalt de tot del cim del Monteixo a 2.905 m.

Itinerari: plaça d'Àreu i pont d'Àreu; de dret amunt, estrictament per la carena.

Centre Excursionista de Lleida

30/5/10

Escalada a Jerica (Castelló)

guia d'escalada a Jerica
Ajuntament de Jerica


29/5/10

Activitats de natura per terres valencianes


- Dissabte. Barranc de Las Palomarejas. Terme municipal de Benagéber, Sinarcas.

Les aigües salvatges ens impedeixen el descens complet del barranc. Les últimes pluges han portat molta aigua al riu. El que havia de ser un barranc d'iniciació, aquàtic ... s'estava convertint en un barranc exigent i tècnic. La força de l'aigua es multiplicava a mesura que avançavem metres riu avall. Abans d'arribar a l'estret congost (la part més espectacular) el soroll ja feia basarda. El perill era gran per a un grup tant nombrós i sense material. El més prudent era girar cua.

- Diumenge. Senderisme - ascensió al Pic d'Espadà (1.106 m). 
Província de Castelló. Parc Natural de la Serra d'Espadà. Sender PRV - 63.
Inici: Ain.
Final: Alcudia de Veo.
Els dos punts interessants del recorregut són un antic molí restaurat i una nevera de pedra que s'utilitzava per emmagatzemar neu durant tot l'any. En el descens cap al poble d'Alcudia de Veo es passa per enmig  de bonics boscos d'alzina surera.

Aquestes sortides m'estan descobrint el vessant natural de la comunitat valenciana, massa sovint associada només al sol i platja.

22/5/10

Robiñera (3.003) fallit - ascensió al Chinipro


Cadascú pel seu compte havía intentat fer aquest cim en una altra ocasió, però cap de nosaltres ho va aconseguir, perquè tots en vam perdre. En el meu cas, la boira ens va fer girar cua.

Parzan - Chisagües.

La pista està arreglada de fa poc. Jo la recordava en bastant mal estat. Ara es pot arrribar a l'esplanada de la borda còmodament. Estem sols. El resplendor de la neu es deixa veure enmig de la foscor.

Amb la primera llum del dia, per assegurar-nos bona neu en l'ascensió, comencem a caminar per la pista, superant els 200 metres de desnivell fins al revolt de 180º a la dreta, des d'on surt el camí de pujada. Identifiquem bé el GR11 i una mica més amunt les fites que mostren l'inici del camí cap al collado de las Puertas. Aquesta vegada sembla que tot anirà bé.

Animats, comencem a pujar. La neu cobreix algums trams de camí i de tant en tant el perdem de vista. Contiuem en la direcció que creiem correcta, però aviat perdem el camí completament, perquè la muntanya està tota coberta de blanc. En aquest punt, potser amb massa ganes de pujar per neu, equivocadament ens decantem a l'esquerra i, per tant, sense ser-ne conscients ens apartem definitivament del nostre objectiu. Guanyem metres per una pala d'uns 45º i anem flanquejant sempre cap a l'esquerra, allunyant-nos cada cop més del Robiñera que deixem a la banda dreta.



Un cop a dalt, es fa visible La Munia i ens adonem que no som al cim que creiem ser. El cim assolit és el Chinipro (2.797). Decebuts, intentem trobar una explicació a la nostra errada, i no ho entenem. La vista que tenim sobre el Mont Perdut, Cilindre, Pico de Añisclo, etc. és impagable. Tot està blanc i meravellós.

El Chinipro no és conegut, és un cim solitari i molt bonic, entre La Munia i el Robiñera al nord-est i Pineta i Ordesa al sud-oest. 



Ha estat una jornada pirinenca cent per cent, amb molta neu, ambient genuí d'alta muntanya, aspecte glaciar i un punt perillós. El Chinipro, un cim secundari que amb tota seguretat no hauriem escollit mai, però que la nostra errada ens ha fet descobrir i gaudir.