ROC i MAX

Cabrera i Cingles d'Aiats
El ROC i el MAX juguen en el camí de pujada al Santuari de Cabrera, el cor del Collsacabra, un dels meus llocs preferits. S'han pogut revolcar per la neu acabada de caure, dalt de tot del Pla d'Aiats.

Picos del Infierno (3.082)

El punt de partida és el refugi Casa de Pedra (Balneari de Panticosa).

El desnivell és de 1.500 m. La dificultat és PD. itinerari que seguim és pel coll de Pondiellos (2.809) fins al peu de la muralla dels Pics de l'Infern, per assolir, en primer lloc, el Pic Central de l'Infern (3.082) i, seguint la cresta, el cim de l' Infern Oriental (3.076).

El diumenge el dediquem a fer turisme per la zona. Visitem el monetsir de San Juan de la Peña i el castell de Loarre.

Seguint els passos del comte Russell, el Vignemale

Gran Vignemale (3.298)

El Vignemale és un dels cims emblemàtics del Pirineu: la glacera d'Ossoue és la segona superfície de gel més gran del Pirineu, el refugi de Bayssellance és el refugi guardat més alt del Pirineu (2.651). Les rutes d'ascensió transcorren per terreny rocós i glacera, la qual cosa li dóna un aspecte alpí. Per tots aquests encants, segurament l'aristòcrata Henry Russell va manar excavar set grutes a la muntanya per establir-hi la seva residència d'estiu.

Dediquem a aquesta prestigiosa muntanya un cap de setmana sencer. El primer dia, pugem des de l'embassament d'Ossoue fins al refugi (850m) i aprofitem per pujar el Petit Vignemale (3.032) i contemplar des de dalt la glacera d'Ossoue i la seva llengua de gel.

L'endemà fem l'ascensió salvant un altre desnivell de 800 metres fins al cim. El nivell de la glacera apareix als 2.900 metres d'alçada. S'ha d'avançar per la traça que creua la glacera en diagonal fins a la Punta Chausenque i passar el Pitón Carré. A 3.180 metres som a la base del cim i comença la trepada final, amb roca descomposta i amb risc de caiguda de pedres (F+).

Pic de Posets (3.375 m)

Posets - Llardana (3.375) per la vall de Llardaneta i la canal fonda.

El Posets és el segon pic de la cadena pirenaica i un dels tres mils més panoràmics per la seva alçada, situació i aïllament. Entre Eriste i Benasque surt la pista que condueix a l'aparcament per deixar el vehicle i continuar a peu fins al Refugi Àngel Orús o del Forcau (2.095). Del refugi al cim hi ha un desnivell de 1.300 metres amb una ascensió de dificultat fàcil. L'itinerari que seguim és per la vall de Llardaneta, la Canal Fonda (2.580), amb poca neu i molts blocs, el peu de la Dent de Llardana, la pujada a l'Espatlla de Posets i el merescut pic de Posets (3.375).

Els companys decideixen tornar per la Cresta de las Espadas. En aquesta ocasió no els puc acompanyar, no pas per falta de ganes, sinó per qüestions de salut. Emprenc sola el descens pel mateix camí.

Cims d'Andorra: Cassamanya + Estanyó; Serrera + Cabaneta

Juliol de 2008. Dediquem dos caps de setmana seguits per fer excursions a Andorra i conèixer alguns dels cims més representatius.

• Pic de Cassamanya (2.740) + Pic de l'Estanyó (2.915).
• Pic de la Serrera (2.913) + Pic de la Cabaneta (2.863).

La muntanya andorrana ofereix moltes possibilitats i, sense ser complicada, permet boniques ascensions i jornades d'entrenament ben satisfactòries.

Escalada als estrets d'Arnes - Moles del Don

Via "Sols per a Maria" - 130 m / 6b.

Per a mi, que no tinc gaire grau d'escalada, aquesta via ha estat en general força difícil. L'entrada ja és un primer pas a superar. Una vegada a la ruta, s'ha d'escalar en continuïtat, no hi ha descans, les preses són petites, però la via és molt bonica. Tota ella s'ha de treballar bé fins a assolir una repisa, ja a la part final, on acaben les dificultats.

Decidim baixar caminant, perquè se'ns acaba el dia, tot i que ho hem de fer amb els peus de gat. No portem les sabates! El ROC ens espera a peu de paret, recolzat a la meva motxilla, perquè d'aquesta manera sap que tornarem i no se sent sol. Està content de veure'ns. L'aigua freda dels estrets del riu ens ajuda a recuperar-nos amb un bon bany.

Cresta de Salenques a l'Aneto / Part 1.

Juny de 2007. Cresta de Salenques per la vall de Barrancs.

És la manera més llarga i complicada d'accedir al cim de l'Aneto. Aquesta prestigiosa cresta enllaça 5 tres mils.

Dificultat: D, passos de IV i IV+.
Desnivell: 1.000 metres fins a l'aresta i 800 metres a la cresta.

Som a finals de juny i encara hi ha una gran quantitat de neu. Molta més de la que esperàvem trobar. La dificultat de la cresta és major, perquè ens trobem amb un paisatge plenament hivernal. Neu i roca, ben mixt. La progressió és més lenta. Escalar les agulles esdevé complicat amb les incòmodes botes rígides. La ruta es perd per la presència de la neu. No podem completar el recorregut per aquestes dificultats i hem d'abandonar abans d'assolir l'espatlla de l'Aneto.

C. i jo baixem fins al punt final dels vehicles a Ballibierna. Des d'allà ens queden 9 km de pista, i trobar alguna persona que s'avingui a portar-nos fins a la Besurta on tenim la furgoneta, just a l'altre costat. Però a l'aparcament mateix, un noi de Moià, que no recordo el seu nom, ens fa aquest gran favor. Ens hem estalviat una gran caminada. Gràcies, de veritat.

Pedró dels Quatre Batlles (2.382) - Port del Comte

Hi ha dos companys de la colla que estan a punt de completar els Cent Cims i  aquest  és un dels que encara no han fet. El Pedró dels Quatre Batlles és el cim més alt del Solsonès. Ens situem a l'estació d'esquí de Port del Comte. La boira està posada a sobre la muntanya  i no veiem  res de res. Però, amb boira i tot, fem el cim i ells se n'apunten un altre.

FEEC - ressenya

Pels camins dels matxos - edició 2008

Després de les edició 2002 i 2004, on vaig participar, he tornat a fer la ruta pels camins dels matxos. Les coses han canviat bastant des d'aleshores. En aquells temps, érem només una cinquantena de persones que sortíem tots plegats de Torelló. Vestíem pantaló i portàvem botes de caminar i una motxilla a l'esquena. Ara, tots nosaltres portem malles de córrer i sabatilles lleugeres i tant poc pes com podem. Són les presses dels nous temps i la competitivitat que cada vegada més caracteritza aquestes trobades. 

Ha plogut de valent. El terra completament empapat d'aigua que no podia ser absorbida. I molt fang. Tot relliscava.  Era absurd continuar amb aquestes condicions. Hem aguantat la pluja tot el dia i durant 2 hores molt intensament. No valia la pena seguir.  Abandonem tornant de Cabrera, havent fet la part més dura del recorregut, els desnivells més grans i a molt poc de completar-lo sencer. Només quedava tornar a Torelló. Però a vegades és bo saber renunciar, que tampoc no passa res.

 centre excursionista de torelló

Island Peak (Imja Tse) - 6.165 m / Nepal

Després de tots aquests dies d'activitat en alçada ja estem aclimatats i en condicions per intentar l'ascensió a l'Island Peak. El temps no és el desitjat i la neu ens atrapa per sorpresa. Si no canvia, haurem de renunciar al nostre cim. Però tenim un petit marge per esperar aquesta millora. Som a Chukung, a 4.700 metres.

Per sort, el sol ha sortit i ha fos tota la neu deixant el camí visible i net. Demà mateix farem el primer intent. Decidim caminar fins al camp base, a 5.050 metres. Hi ha una expedició de l'Iran, que també intentarà el cim el mateix dia.

La nit abans de cim es dorm ben poc; bé, pràcticament res de res. Es tracta de com a mínim descansar, estar estirat. Deixo preparat tot el material al meu costat de la tenda i em fico al sac gairebé tal com demà començaré a caminar. Son les 2 de la nit i toca llevar-se. Això és el més dur! Tinc un nus a l'estómac, no em puc ni empassar el tè!

La nit és freda però no excessivament. Els primers passos costen de donar. El cap mana, no pensa en res més que pujar. I, el cos segueix les seves ordres, sense queixar-se. Queden moltes hores de lluita per arribar a dalt. Pugem directament del camp base al cim, sense fer el camp d'alçada que se solia fer anys enrere. La ruta segueix l'original que es va obrir el 1953, per la vessant sud. Superem una primera part de camí pedregós que es fa feixuc, un pas endavant i algun altre endarrere. Després apareix la roca nua i la llarga glacera que condueix a l'aresta i al cim. La muntanya té poca neu i això complica una mica l'ascensió. Les formes arrodonides i amables s'han convertit en arestes tallants i més verticals.

La part final està equipada amb corda fixa i això ens dóna seguretat alhora de progressar. Però no podem badar ja que la caiguda seria fatal. El cim és molt petit. Som cinc persones i no ens podem ni moure! És fantàstic! Soc a dalt! Soc feliç! Estic envoltada de muntanyes espectaculars miri on miri, a 360º!