Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.

A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.

Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.

Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.

Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

Via Yaks - vall de Remuñé

Benasque.

La vall de Remuñé es troba al final de tot de la vall de Benasque. El camí comença en el punt on s'acaba la carretera.

Hi ha diverses zones per escalar amb orientació sud. Les primeres corresponen a itineraris esportius curts de dificultat predominantment baixa. Després hi ha el grup de les Losas i Fitas del Pintrat, on es concentren la majoria de llargs itineraris d'aquesta vall. Al fons, hi ha el Pic de Maupas, una de les parets famoses del Pirineu i cim de 3000 metres, que es pot assolir escalant.

El tipus de roca és granit, amb regletes i trams bastant llisos. L'escalada és tècnica per plaques d'adherència i alguna fisura.

Via Yaks (710 m). V+ / 6a obligat. Enllaça, amb 13 llargs de corda, una via de Les Losas del Pintrat amb una via de la Fita Inferior, per fer una ascensió llarga que acabi amb cim (2.428 m). L'aproximació la fem per una vall i la tornada per l'altra, la qual cosa fa que la caminada no sigui la mateixa.

Boniques vistes a les Maladetas i Pic d'Alba. Bastant equipada amb parabolts. Els llargs més destacables són els 2 dos d'inici i els dos primers d'ascensió a la Fita Inferior.

- Losas del Pintrat: IV+ / 6a / III+/ IV/ IV+/ IV/ IV/ III/ IV+/ V/ rapel 35 m / IV+/ IV/  V+/ 5 minuts a peu +

- Fita Inferior del Pintrat (5 R): V/ V+/ IV/ III+

AQUESTA ÉS LA NOVA GUIA QUE S'HA PUBLICAT SOBRE ESCALADES A LA ZONA.

Peña Montañesa (2.291)

Aquesta muntanya destaca des del poble de l'Ainsa i domina tota la comarca del Sobrarbre i el Somontano. L'he vista moltes vegades, sempre que vaig cap al Pirineu, però sempre he passat de llarg. Perquè, quan es va al Pirineu, l'objectiu és fer un tres mil. Aquest diumenge hem decidit dedicar a aquesta muntanya el nostre temps i il·lusió. I hem encertat. És una ascensió molt maca i amb precioses vistes sobre el Pirineu i les valls. - Sortida: Monasterio de San Victorián.
- Ascensió al cim per la seva cara sud (poble de Oncins).
- Desnivell: 1300 m. L'itinerari puja en línia diagonal ascendent per sobre la faixa de roca.

A més a més, hem coincidit amb la cursa Peña Montañesa d'enguany, organitzada pel Club Atletico Sobrarbre (CAS) cada darrer diumenge de juny. Ens hem quedat una estona al cim animant als corredors.

Pics de Culfreda - Batoua (3.034)

Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

- Sortida: Refugi de Tabernés.
- Desnivell: 1300 m.

Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.

Penyes Altes de Moixeró (2.279)

Parc Natural del Cadí Moixeró

Grèixer. A 4 km de Bagà en direcció a Coll de Pal. Deixem el cotxe en un revolt tancat a la dreta. El camí de la canal de la serp comença just darrera les cases. Està indicat perfectament. Són gairebé 1.300 metres de forta pujada. Deixem la Roca Gran a la nostra dreta. En una hora i mitja curta arribem a la pedrera. El més bonic per a mi és el bosc de faig pel que anem pujant. Un cop al coll, cal desviar-se a la dreta per anar a les Penyes Altes, seguint el GR 105.1. Des del cim tenim una vista magnífica sobre el Pedraforca, la serra del Cadí i la Cerdanya.

Les Penyes Altes vistes des del GR107 que hem agafat de tornada en el coll d'Escriu.

Tota la ruta d'ascensió a les Penyes Altes pel camí de la canal de la per a GPS.

Cuita el Sol 2010

Una milla vertical al Monteixo.

Parc Natural de l'Alt Pirineu. Àreu - Vall Ferrera (Pallars Sobirà).



El repte consisteix en poder arribar al cim del Monteixo (2.905 m) abans no t'atrapi l'ombra del sol. Són poc més de 5 km i 1680 metres de desnivell positiu. Una pujada forta i sostinguda que no dóna cap moment de descans.

Les campanes de l'església d'Àreu donen la sortida a la Cuita el Sol a 2/4 de 6 de la tarda per a les fèmines i els infantils. Els homes surten mitja hora més tard. Aquest any, la pluja no ha impedit la cursa, tot i que ha deixat un terreny bastant moll i enfangat i una mica de neu nova a la part alta del Monteixo.

S'ha fet el recorregut original pel Solà d'Àreu, el Jespedil (avituallament i meitat de la prova) i fins dalt de tot del cim del Monteixo a 2.905 m.

Itinerari: plaça d'Àreu i pont d'Àreu; de dret amunt, estrictament per la carena.

Cuita el Sol 2010

Centre Excursionista de Lleida

Escalada a Jerica (Castelló)

guia d'escalada a Jerica
Ajuntament de Jerica

Activitats de natura per terres valencianes

- Dissabte. Barranc de Las Palomarejas. Terme municipal de Benagéber, Sinarcas.

Les aigües salvatges ens impedeixen el descens complet del barranc. Les últimes pluges han portat molta aigua al riu. El que havia de ser un barranc d'iniciació, aquàtic ... s'estava convertint en un barranc exigent i tècnic. La força de l'aigua es multiplicava a mesura que avançavem metres riu avall. Abans d'arribar a l'estret congost (la part més espectacular) el soroll ja feia basarda. El perill era gran per a un grup tant nombrós i sense material. El més prudent era girar cua.

- Diumenge. Senderisme - ascensió al Pic d'Espadà (1.106 m). 

Província de Castelló. Parc Natural de la Serra d'Espadà. Sender PRV - 63.
Inici: Ain.
Final: Alcudia de Veo.

Els dos punts interessants del recorregut són un antic molí restaurat i una nevera de pedra que s'utilitzava per emmagatzemar neu durant tot l'any. En el descens cap al poble d'Alcudia de Veo es passa per enmig  de bonics boscos d'alzina surera.

Aquestes sortides m'estan descobrint el vessant natural de la comunitat valenciana, massa sovint associada només al sol i platja.

Robiñera (3.003) fallit - ascensió al Chinipro

Cadascú pel seu compte havía intentat fer aquest cim en una altra ocasió, però cap de nosaltres ho va aconseguir, perquè tots en vam perdre. En el meu cas, la boira ens va fer girar cua.

Parzan - Chisagües.

La pista està arreglada de fa poc. Jo la recordava en bastant mal estat. Ara es pot arrribar a l'esplanada de la borda còmodament. Estem sols. El resplendor de la neu es deixa veure enmig de la foscor.

Amb la primera llum del dia, per assegurar-nos bona neu en l'ascensió, comencem a caminar per la pista, superant els 200 metres de desnivell fins al revolt de 180º a la dreta, des d'on surt el camí de pujada. Identifiquem bé el GR11 i una mica més amunt les fites que mostren l'inici del camí cap al collado de las Puertas. Aquesta vegada sembla que tot anirà bé.

Animats, comencem a pujar. La neu cobreix algums trams de camí i de tant en tant el perdem de vista. Contiuem en la direcció que creiem correcta, però aviat perdem el camí completament, perquè la muntanya està tota coberta de blanc. En aquest punt, potser amb massa ganes de pujar per neu, equivocadament ens decantem a l'esquerra i, per tant, sense ser-ne conscients ens apartem definitivament del nostre objectiu. Guanyem metres per una pala d'uns 45º i anem flanquejant sempre cap a l'esquerra, allunyant-nos cada cop més del Robiñera que deixem a la banda dreta.

Un cop a dalt, es fa visible La Munia i ens adonem que no som al cim que creiem ser. El cim assolit és el Chinipro (2.797). Decebuts, intentem trobar una explicació a la nostra errada, i no ho entenem. La vista que tenim sobre el Mont Perdut, Cilindre, Pico de Añisclo, etc. és impagable. Tot està blanc i meravellós.

El Chinipro no és conegut, és un cim solitari i molt bonic, entre La Munia i el Robiñera al nord-est i Pineta i Ordesa al sud-oest. 

Ha estat una jornada pirinenca cent per cent, amb molta neu, ambient genuí d'alta muntanya, aspecte glaciar i un punt perillós. El Chinipro, un cim secundari que amb tota seguretat no hauriem escollit mai, però que la nostra errada ens ha fet descobrir i gaudir.

Marató i mitja Castelló - Penyagolosa

La Marató i mitja Castelló - Penyagolosa és una prova esportiva de muntanya de gran fons, amb un recorregut total de 65 km pel sender GR33. Per completar el recorregut hi ha un temps màxim de 15 hores.

Travessa tota la província des de la ciutat de Castelló, a 40 metres sobre el nivell del mar, fins als 1.300 metres d'alçada del Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. El desnivell de pujada és de 2.500 metres i el de baixada és de 1.000

La primera meitat és gairebé plana, per pistes forestals i algun corriol, la qual cosa permet poder-la correr tota o a trams, sengons la forma física de cada participant. A partir del km 34, Les Useres (3r control) comença la part dura, també la més bonica, la part de muntanya i els grans desnivells.


La Marató i mitja és una de les marxes més dures i tradicionals del País Valencià.

D'una prova d'aquestes característiques, aquí en diriem una marxa de resistència. En canvi, allà l'anomenen Marató i mitjà, perquè està pensada per fer-la corrent. Cal saber administrar bé l'energia per poder arribar a completar el recorregut amb èxit. És una prova exigent per la seva llarga distància i també, per acumular els desnivells importants quan les cames ja porten més de 30 km a sobre.