Els Torreneules des de Coma de Vaca - Vall de Ribes

Deixem el cotxe a la Central de Daió (1.184), abans de l'aparcament del cremallera Queralbs - Núria. 

 

El camí puja tot resseguint el curs de les Gorgues del Freser. Són uns 800 metres de desnivell per arribar al refugi de Coma de Vaca (1.995). Comencem a trobar-hi neu.

Seguim en direcció oest, més o menys pel costat del Torrent de Torreneules, per anar a buscar la Collada de Torreneules (2.561). Enfilem el cim directament per una línia nord imaginària que tracem nosaltres mateixos. Tenim ganes de pujar de valent. Baixem per la ruta normal i assolim també el cim del Torreneules Petit (2.711). 

Els Torreneules ofereixen molt bones vistes  sobre la Vall de Ribes i les muntanyes de Vall Ter. És una sortida adequada per quan es vol  fer desnivell, ja que són més de 1500 metres.

Peña Telera - corredor La Gran Diagonal

La Peña Telera (2.764 m) és el pic principal de la Serra de Partacua. El corredor La Gran Diagonal és un clàssic del Pirineu, assequible i de gran bellesa. Ressenya de la FEEC.


LLoc: des del poble de Piedrafita de Jaca.
Desnivell: 700 m, dels quals 450 són de corredor.
Dificultat: AD+ (màx. 60º - 65º).

               

           


Fem el descens pel Paso Horizontal, que és un flanqueig molt exposat i, per tant, perillós. Una altre activitat amb C. Una bona manera d'acabar la jornada és amb un bon i merescut sopar al refugi de Piedrafita de Jaca.     

ROC a la Serra dels Bufadors de Beví

El Bisaura.

Avui és el primer dia que surto amb el ROC una mica més lluny de casa. Fa gairebé un mes que és amb mi. Però encara no ens coneixem bé, ni estic segura de tenir-ne el control plenament. Per això, he decidit portar-lo encara lligat. Hem anat als Bufadors de Beví, on diuen que si pares bé l'orella pots sentir com el vent xiula des de dins de la terra. Els Bufadors són un trencamanet de la cresta de la serra, per això, els seus forats deixen passar l'aire. De tornada, hem pujat fins al Castell de Besora per fer més estona.

Pic de la Mina (2.683)

Sortida amb esquís de muntanya al Pic de la Mina, situat a sobre les pistes d'esquí de Porte Puymorens i ben visible en tot moment. Es tracta d'arribar al final de les últimes pistes de l'estació i llavors pujar en direcció a la carena, guanyant alçada de mica en mica, fins a arribar al tram rocós que condueix al cim, on deixem els esquís per assolir-lo.

M, J i D.

Pic de Tristaina (2.879)

Andorra.

Agafem la carretera que porta a les pistes de l'estació d'esquí d'Ordino Arcalís. Hem de deixar el cotxe uns revolts per sota, en el punt on ja no podem continuar per acumulació de neu. Sortim en direcció als llacs de Tristaina amb neu sempre fins a mitja cama. Caminar amb tanta neu implica fer un esforç addicional. Anem pujant fins a la carena i la petita cresta que ens ha de conduir al cim.

ressenya FEEC

De Vall Ter al Pic de Roc Colom (2.504) per la portella de Morens

Bonica excursió amb neu sota un cel blau.

En aquesta zona i amb tanta neu hem estat sols. Ens hem enfonsat fins a mitja cama!

ressenya - fitxes Palau Robert

 

Pica d'Estats (3.143) i Pic Verdaguer (3.143)

En ple novembre decidim anar a La Pica d'Estats (3.143), la muntanya més alta de Catalunya, des del refugi de Vallferrera, a uns 11 km per la pista des del poble d'Àreu.

Sortim del refugi fins a trobar el barranc de Sotllo, l'Estany de Sotllo i l'Estany d'Estats. Una vegada en el Port de Sotllo, girem a la dreta i continuem progressant per la cresta (sense dificultat) fins a assolir el Pic Verdaguer (PD). Del Pic Verdaguer a la Pica d'Estats és fàcil.

El començament de l'hivern no és el millor moment per fer una ascensió que normalment se sol afrontar durant els mesos d'estiu. Però val la pena patir una mica de fred i ascendir per terreny semi hivernal, si la contrapartida és estar completament sols en aquesta muntanya tant concorreguda. Els 1.430 metres de desnivell que separen el refugi del cim de la Pica han estat durs pel ritme d'entrenament i per la neu que ens hem anat trobant. Els meus nous companys marxen a l'Aconcagua d'aquí a 15 dies i jo els acompanyo en els seus entrenaments. No sóc a temps de poder-hi anar aquesta vegada, però és un objectiu personal que em reservo per més endavant.

Pica del Canigó (2.784) des de Merialles

El massís del Canigó es troba a 50 km del mar en línia recta, entre les comarques del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. Aquesta muntanya té un valor simbòlic important per als catalans. La flama del Canigó s'encén al cim de la Pica i es baixa a Perpinyà per escampar-la a les diferents fogueres de la nit de Sant Joan.

Des de Vilafranca de Conflent, cal trobar la pista que puja al refugi de Merialles (1.695). Sortim seguint el GR10, que passa pel refugi. Seguim per bosc. Per pujar a la Pica el camí es va redreçant. Pugem per la canal mixta que deixa a l'esquerra la característica Xemeneia.

Avui és el dia de Tots Sants. I ens mengem els panellets d'aquest any a dalt de la Pica del Canigó, amb un paisatge que comença a ser de color blanc. Un lloc diferent per celebrar la nostra tradicional castanyada.

Mont Perdut (3.355) - Vall d'Ordesa

És una escapada llampec. Un "cim expres". Sortim divendres a la tarda, quan tots pleguem de treballar, arribem de nit, fem el cim (en una sola tirada), agafem novament el cotxe i el dissabte al vespre ja tornem a ser a casa.

Dormim a Torla, a l'aparcament, al costat del cotxe i ens aixequem a les 6 del matí. ës una ascensió llarga. Al fons del circ de Soaso destaca l'espectacular Cua de Cavall. Optem per pujar per la variant dels ancoratges i les cadenes. El refugi de Goriz es troba a 2.160 m. Fem una parada. Un cop arribem al Llac Gelat tenim el Mont perdut a la nostra dreta. Entrem en el corredor. Hi ha neu. Ens posem els crampons. Quan la canal es torna més vertical, el correcte és progressar pel centre. La neu ens condueix al vèrtex del Mont Perdut (F+).

Marroc - Alt Atles / M'Goun (4.068 m).

Massís del M'Goun. L'Alt Atles o Atles Gran és la principal cadena muntanyosa del Marroc. Al llarg de 800 km, des de l'Atlàntic fins a Argèlia, se succeeixen més de 500 pics de 3.000 metres i alguns de més de 4.000. El M'Goun es troba a la part central i és el 5è pic més alt del país. Fem un recorregut circular de 6 dies amb tenda.

- Dia 1: trasllat en vehicle fins a Tabant (6 h), petita població berber, a 1.875 metres d'alçada.

- Dia 2: caminem per les valls dels rius Bougmmaz i Arus. Paisatge de cultius i algun bosc. 2.240 m.

- Dia 3: altiplà de Tarkeddit (2.900 m). Som a l'alta muntanya marroquí. Arribem a un coll (3.300 m) i baixem fins a l'esplanada del refugi.

- Dia 4: cim del M'Goun. Es posa a nevar i el guia marroquí no sembla interessat en continuar l'ascensió. Nosaltres, intentem no parar i creuem els dits per tal que el temps no empitjori més. Com per art de màgia, en la nostra última possibilitat, el cel s'obra. Podem continuar, però amb una bona capa de neu que fa l'ascensió encara més bonica. En primer lloc, assolim el cim secundari del M'Goun i, seguint la cresta, s'arriba al cim principal, de 4.068 metres.

El descens és realment espectacular, amb final d'etapa a la vall del riu Ulilimt, un paratge amb molt de verd. Parem les tendes i la haima. I, una vegada descansats, compartim te i galetes i comentem la jornada entre tots.

- Dia 5: seguim els engorjats que forma el riu per entremig de formacions rocoses erosionades. Descendim fins a 2.200 m.

- Dia 6: tanquem el recorregut, però hem de tornar a guanyar alçada, un coll a 2.900 metres, des d'on podrem contemplar les últimes vistes del massís del M'Goun i de l'Alt Atles, abans de baixar cap a Tabant, punt d'inici i final del recorregut. 

Visitar el Marroc és sempre molt agradable. Tot i haver-hi estat en altres ocasions, la plaça Jemaa El Fna em sorprèn cada vegada i m'agrada tant com el primer dia. Torna a ser un gust sopar enmig del fum i a la llum d'un fanalet, i perdre's pels carrerons del basar i descobrir tot el que amaguen els seus racons.