1/8/10

Elbrus, el sostre d'Europa (5.642)


L'Elbrus i la Vall de Baksan. L'Elbrus és la muntanya més alta d'Europa amb 5.642 m. Pertany a Rússia, i es troba al final de la vall de Baksan. Som al Caucas Central. Les muntanyes del Caucas i els monts Urals són la frontera entre Europa i Àsia. La regió de l'Elbrus també és una àrea fronterera entre Rússia i Geòrgia. L'Elbrus és una gran muntanya, un volcà extingit, que té dos caps: el cim principal (oest) amb 5642 metres, i el cim secundari (est), una mica més baix (5621). És una muntanya poc tècnica, però exigeix una bona forma física. L'alçada i els vents del nord i de l'oest poden dificultar la seva ascensió. 



Fer muntanya a Rússia no és fàcil. Els passos fronterers estan militaritzats i, en el lloc menys pensat, cal mostrar la documentació. Els europeus no estem acostumats a aquest control i aquesta situació pot representar un entrebanc per tornar a les muntanyes del Caucas. Baksan, una regió freqüentada per la classe mitjana russa que disfruta de les àrees recreatives i de pesca. Alguns hotels estan a mig acabar. Hi ha càmpings i residències esportives. Molta gent camina pel voral, passejant d'un poble a l'altre. Les vaques també van al seu aire i els conductors no respecten la línia contínua. Aquesta vall és un actiu encara per explotar des del punt de vista turístic. Suposo que, com tot, d'aquí a deu anys serà bastant diferent, per sort o per desgràcia. Les dues poblacions importants de la Vall de Baksan són Terskol i Cheget. Aquesta darrera, coneguda pel seu mercat artesà de llana i articles de punt.


El viatge. Destinem els primers 11 dies d'agost a assolir l'Elbrus, el sostre d'Europa. Som un grup de 13 persones, procedents de diverses procedències: Asturíes, Galícia, València i Catalunya. El diumenge dia 1 d'agost comença l'aventura. La companyia d'aviació russa, Aeroflot, ens porta des de Madrid a Moscou i, des de la capital, a Mineralnye Vody. La regió de l'Elbrus i la vall de Baksan es troben a unes 3 hores en cotxe. Allà ens espera el LEO, el nostra guia local.
Tenim un programa molt intens i amb molta activitat de muntanya.
Fem l'aclimatació per diferents zones de la Vall i tenim dos dies reservats per fer cim. En cas que el primer sortís malament, ho podriem intentar una segona vegada.

La ruta d'ascensió. La ruta normal presenta menys dificultats que la cara nord de l'Elbrus. És una ascensió físicament exigent, tècnicament fàcil, per terreny nevat i glaceres, amb alguna esquerda. La inclinació màxima és moderada, fins a 40 graus. El vent és una de les característiques d'aquesta muntanya. Que bufi o no és una de les claus per fer cim. Les temperatures no són tant extremes com podria semblar (Rússia). El llarg flanqueig des del coll al cim exigeix atenció, si bufa el vent i la neu s'ha transformat en gel.

El guia. LEO. Una persona seriosa i disciplinada. Segueix el programa previst al peu de la lletra. Ens fa entrenar cada dia, fins i tot, el primer, ben cansants i acabats de baixar de l'avió. Un home tranquil com el gel, que s'ha fet estimar, i que tots recordarem amb tota seguretat.
L'aclimatació a l'alçada. 3/08/2010 - 1a sortida: Vall i glacera SHKHELDA.

Tenim el primer contacte amb la muntanya: una excursió llarga, que ens endinsa, primer, pel bosc, i, llavors, per la morrena, fins a la capçalera de la glacera SHKHELDA, per terreny poc agradable de caminar. Estem envoltats pels cims de quatre mil metres: USHBA (4710), CHATYN (3650), SHKHELDA (3920) i KAUKAZ CENTRAL (4037).

408/2010 - 2a sortida d'aclimatació. Vall ADYLSU. Ascensió al VIATAU (3.820).Aquesta és l'àrea més popular per caminar i escalar a la regió. Assolim gairebé els quatre mil metres d'alçada. Veiem l'Elbrus per primer cop. Si per uns moments tanco els ulls (m'oblido que soc a Rússia) podria ben pensar que em trobo en algun lloc d'alguna vall dels Alps. El paisatge és totalment alpí: boscos de pi a la muntanya baixa, rius cabalosos que corren amb força, glaceres i muntanyes de més quatre mil metres. Avancem per sobre la glacera JANKUAT amb l'objectiu d'ascendir el VIATAU (3.820). Apareixen les primeres grans esquerdes i la neu dóna pas al gel. El paisatge és espectacular.

Des del cim del VIATAU, veiem la vall ADYRSU (aigua brava), una de les entrades a Geòrgia. I, els pics que veiem són: CHOTCHAT (3780), TRAPETSIA (3740), GUMACHI (3582) i ULLUTAU (4207). El grup camina àgilment i portem bon ritme. Tot i això, hem hagut de destinar 12 hores a completar aquesta segona i llarga sortida d'aclimatació. Leo no perdona i ens està provant de valent. Esperem estar-ne a l'alçada.

05/08/2010 - 3a sortida d'aclimatació. CHEGET KARABASHI (3.461 M), un mirador a l'Elbrus. La sortida d'avui és molt més suau, perquè arribem als tres mil metres d'alçada sense caminar, mitjançant el telefèric que surt del poble de Cheget. El cim del Cheget Karabashi és a gairebé 3500 m i ofereix magnífiques vistes sobre l'Elbrus. Després de les dues anteriors jornades de muntanya tant intenses, tots estem contents de fer una sortida més turística, per relaxar les cames. És una sort que LEO ens hagi portat a conèixer diferents zones de la Vall de Baksan, ja que la majoria d'alpinistes solen fer l'aclimatació a l'Elbrus mateix, pujant i baixant la mateixa glacera vàries vegades.

06 - 07/08/2010. 4a i 5a sortida d'aclimatació: des de Barrels (3800 ) a Pastukhova Rocks (4640). Hi ha un munt de gent pujant i baixant la glacera aclimatant-se in situ. Pugem de Barrels (3800 ) a Diesel Hut (4060 - antic Refugi Priut 11) i tornem a baixar per dormir. L'endemà pugem de Barrels a Pastukova Rocks (4.640), i tornarem a baixar a menys alçada. Aquí acaba la nostra "fase d'aclimatació". Des d'aquest punt fins al cim, hi ha un desnivell positiu de 1.000 m, que caldrà superar.


Barrels, la vida enllaunada. Azau - estació, l´'ultim poble de la Vall de Baksan. D'Azau, pugen els 2 telecabines i el telecadira que porten les persones i el material de les expedicions fins a Barrels, el camp base de l'Elbrus. vídeo de Carlos F.

Barrels és un conjunt de cisternes d'antics camions disposades en fila i adequades per servir d'allotjament als alpinistes. Les condicions en què es troben són millorables, i l'entorn és ben poc natural. Arreu està present un cert aire de deixadesa i abandó. Quan veus això per primera vegada, el viatge et pot decebre. Penses que l'Elbrus no és una muntanya bonica. I així és. Està plena de màquines, cables, ferralla i brutícia en general, concentrada en aquesta part més baixa. Però, a més alçada, el paisatge de ferro va desapareixent i al seu lloc apareix la muntanya blanca i natural.

Diumenge 8 d'agost, l'ascensió a l'Elbrus. Aquests dies el meu cap no ha parat de donar voltes a una qüestió. He estat valorant la possibilitat de pujar amb la "retrak" fins a les roques Pastukova i començar l'ascensió des d'allà. Finalment, m'he decantat per aquesta opció més conservadora, tenint en compte que a Pastukova ja hi he pujat pel meu propi esforç en les jornades d'aclimatació. Els companys també són d'aquest parer. Ens ha costat molt arribar fins aquí i tenim ganes de fer cim i celebrar-lo ... S'admeten opinions en contra. El matí del 8 d'agost totes les persones del grup hem aconseguit el cim de l'Elbrus, amb molt bones condicions i companyerisme. Un èxit personal i de grup. Un parell de fotografies del recorregut i del cim de l'Elbrus.


Els blogs dels companys de viatge

11/7/10

Via d'escalada al Balaitus (3.144 m)

Ascens per la via Augerot - Olivier ; 300 m, cara sud. Descens per la via Normal de La Brecha Latour.

Una manera original d'ascendir al Balaitus: una via d'escalada clàssica de poca dificultat, però molt alpina i amb molt ambient.

  • AD - 300mts de IV+ (resta III+ mantingut); reunions semiequipades




ressenya de la Vía Augerot-Olivier.

7/7/10

Cresta Salenques / part 2. Pico de Tempestades (3.290) - Aneto (3.404)

Pico de Tempestades (3.290) - Punta Brecha de Tempestades (3.274)- Espalda de Aneto (3.509) - Pico de Aneto (3.404)

Una dura i exigent jornada pirinenca.

Es tractava de completar la llarga Cresta de Salenques, que vam haver d'abandonar una vegada coronat el Pico Margalida (3.241). Per tant, hem decidit fer l'ascensió al Pico Tempestades i continuar la cresta fins al cim de l'Aneto. L'ascensió l'hem realitzat des de Ballibierna - vall de Llosas, pel barranc de Llosas i la cara sud; i, el descens l'hem fet per la glacera d'Aneto, el Pla d'Aigualluts fins a la Besurta. Pugem amb el primer autobus del dia i comencem a caminar a les 6 en punt. El Pic de Culebras i el Ballibierna es fan evidents de seguida.






A gairebé 2.500 metres trobem l'Ibón de Llosas.




Una mica més amunt, remuntem l'ibó petit. Comencem a trobar els característics blocs de granit. Seguim en direcció nord i deixem a la dreta l'accés al Pico Russell. La base de la muralla està plena de neu.




Pugem directament al Pico Tempestades (F+) fent una trepada fàcil pels blocs. Un cop a dalt, veig darrera meu la part de la Cresta de Salenques que vaig fer amb C. fa uns 2 anys. Impressionant. Per moments, el cor se'm fa petit. A partir d'aquí el terreny és caòtic i molt exposat, amb roca dolenta i descomposta. La progressió és lenta. Som 4 persones. Trobem un curt tram de paret amb passos de IV. Una xemeneia vertical (III+), amb bastantes preses però mala roca, dóna accés a la Punta Brecha de Tempestades. (D-). Arribem al punt on s'ha de fer el ràpel (15 m). Però la quantitat de neu que encara hi queda ens obliga a doblar la llargada del ràpel, fins a la profuna Brecha de Tempestades (3201) (AD). Per la vertent de Llosas hi ha grans corredors verticals i des de dalt seria com caure a l'abisme.



Tornem a guanyar alçada. Estem cansats, una mica espantats. Sentim el perill. Apareixen noves dificultats, un petit mur (III+) i un contrafort pronunciat. Hem de tornar a pujar i situar-nos a la cresta (III+). Assolim el cim de la Espalda de Aneto (D-) per una canal inestable. Seguim la cresta cimera, ara ja més fàcil, i ens porta al cim del Pico de Aneto.

Són les 6 de la tarda. Una dura jornada de 12 hores, perquè C. ha hagut d'assegurar-nos els passos i hem progressat amb llargs de corda, la qual cosa ens ha fet anar més lents, però més segurs. Havíem de fer-ho d'aquesta manera, ja que 3 persones som inexertes en la perillosa activittas d'escalar per crestes. Descendim del cim de l'Aneto fins a la Besurta pel Pla d'Aigualluts en només 3 hores. Sembla que deixar enrera el perill ens hagi fet recuperar les forces. La gan quantitat de neu ha fet possible aquest descens tant ràpid i hem pogut agafar l'últim autobús del dia (21 h). Quan m'embolico i practico activitats com aquesta a estones ho passo ben malament. No estic acostumada a desenvolupar-me per terrenys i entorns tant abismals i m'agafa por. Només desitjo arribar i em repeteixo a mi mateixa que no hi tornaré més. El curiós del cas és que un cop ha passat tot, s'esborren els mals moments, i sé que tornaré a fer-ho.

5/7/10

Via Yaks - vall de Remuñé

Benasque.

La vall de Remuñé es troba al final de tot de la vall de Benasque. El camí comença en el punt on s'acaba la carretera.

Hi ha diverses zones per escalar amb orientació sud. Les primeres corresponen a itineraris esportius curts de dificultat predominantment baixa. Després hi ha el grup de les Losas i Fitas del Pintrat, on es concentren la majoria de llargs itineraris d'aquesta vall. Al fons, hi ha el Pic de Maupas, una de les parets famoses del Pirineu i cim de 3000 metres, que es pot assolir escalant.

El tipus de roca és granit, amb regletes i trams bastant llisos. L'escalada és tècnica per plaques d'adherència i alguna fisura.

Via Yaks (710 m). V+ / 6a obligat. Enllaça, amb 13 llargs de corda, una via de Les Losas del Pintrat amb una via de la Fita Inferior, per fer una ascensió llarga que acabi amb cim (2.428 m). L'aproximació la fem per una vall i la tornada per l'altra, la qual cosa fa que la caminada no sigui la mateixa.

Boniques vistes a les Maladetas i Pic d'Alba. Bastant equipada amb parabolts. Els llargs més destacables són els 2 dos d'inici i els dos primers d'ascensió a la Fita Inferior.

- Losas del Pintrat: IV+ / 6a / III+/ IV/ IV+/ IV/ IV/ III/ IV+/ V/ rapel 35 m / IV+/ IV/  V+/ 5 minuts a peu +

- Fita Inferior del Pintrat (5 R): V/ V+/ IV/ III+

AQUESTA ÉS LA NOVA GUIA QUE S'HA PUBLICAT SOBRE ESCALADES A LA ZONA.


27/6/10

Peña Montañesa (2.291)



Aquesta muntanya destaca des del poble de l'Ainsa i domina tota la comarca del Sobrarbre i el Somontano. L'he vista moltes vegades, sempre que vaig cap al Pirineu, però sempre he passat de llarg. Perquè, quan es va al Pirineu, l'objectiu és fer un tres mil. Aquest diumenge hem decidit dedicar a aquesta muntanya el nostre temps i il·lusió. I hem encertat. És una ascensió molt maca i amb precioses vistes sobre el Pirineu i les valls. - Sortida: Monasterio de San Victorián.
- Ascensió al cim per la seva cara sud (poble de Oncins).
- Desnivell: 1300 m. L'itinerari puja en línia diagonal ascendent per sobre la faixa de roca.


A més a més, hem coincidit amb la cursa Peña Montañesa d'enguany, organitzada pel Club Atletico Sobrarbre (CAS) cada darrer diumenge de juny. Ens hem quedat una estona al cim animant als corredors.






26/6/10

Pics de Culfreda - Batoua (3.034)

Pel barranc de la Madera i port de Cabalera.

- Sortida: Refugi de Tabernés.
- Desnivell: 1300 m.

Des de Plan agafem la carretera cap a Gistaín i en un revolt a l'esquerra prenem la pista que surt a la dreta cap al refugi de Viadós. La pista té uns 11 km i es troba en bon estat. Han eixamplat els 2 primers i s'arriba molt bé fins al campamanent de la Virgen Blanca.

Itinerari: sortim de Tabernés cap al Vado de Bachimala, seguint el riu. En aquest punt abandonem el camí que ens portaria al Puerto de La Pez i girem a l'esquerra. Ens endinsem en el bosc i pugem. Deixem la vegetació i trobem els prats amb bestiar lliure. Ja veiem els picos de Culfreda. Cal anar seguint la cresta. En primer lloc, assolim el Pico de Cabalera o Cauarere (2.901). Baixem una mica i tornem a remuntar i progressem de nou per la cresta. Encara queda una mica de neu, cosa que ens obliga a sortir-nos de l'itinerari i buscar passos alternatius més aeris.

El ROC s'ha estrenat amb el seu primer tres mil.



20/6/10

Penyes Altes de Moixeró (2.279)


Parc Natural del Cadí Moixeró


Grèixer. A 4 km de Bagà en direcció a Coll de Pal. Deixem el cotxe en un revolt tancat a la dreta. El camí de la canal de la serp comença just darrera les cases. Està indicat perfectament. Són gairebé 1.300 metres de forta pujada. Deixem la Roca Gran a la nostra dreta. En una hora i mitja curta arribem a la pedrera. El més bonic per a mi és el bosc de faig pel que anem pujant. Un cop al coll, cal desviar-se a la dreta per anar a les Penyes Altes, seguint el GR 105.1. Des del cim tenim una vista magnífica sobre el Pedraforca, la serra del Cadí i la Cerdanya.


Les Penyes Altes vistes des del GR107 que hem agafat de tornada en el coll d'Escriu.


Tota la ruta d'ascensió a les Penyes Altes pel camí de la canal de la per a GPS.

12/6/10

Cuita el Sol 2010


Una milla vertical al Monteixo.

Parc Natural de l'Alt Pirineu. Àreu - Vall Ferrera (Pallars Sobirà).



El repte consisteix en poder arribar al cim del Monteixo (2.905 m) abans no t'atrapi l'ombra del sol. Són poc més de 5 km i 1680 metres de desnivell positiu. Una pujada forta i sostinguda que no dóna cap moment de descans.

Les campanes de l'església d'Àreu donen la sortida a la Cuita el Sol a 2/4 de 6 de la tarda per a les fèmines i els infantils. Els homes surten mitja hora més tard. Aquest any, la pluja no ha impedit la cursa, tot i que ha deixat un terreny bastant moll i enfangat i una mica de neu nova a la part alta del Monteixo.

S'ha fet el recorregut original pel Solà d'Àreu, el Jespedil (avituallament i meitat de la prova) i fins dalt de tot del cim del Monteixo a 2.905 m.

Itinerari: plaça d'Àreu i pont d'Àreu; de dret amunt, estrictament per la carena.

Centre Excursionista de Lleida

30/5/10

Escalada a Jerica (Castelló)

guia d'escalada a Jerica
Ajuntament de Jerica


29/5/10

Activitats de natura per terres valencianes


- Dissabte. Barranc de Las Palomarejas. Terme municipal de Benagéber, Sinarcas.

Les aigües salvatges ens impedeixen el descens complet del barranc. Les últimes pluges han portat molta aigua al riu. El que havia de ser un barranc d'iniciació, aquàtic ... s'estava convertint en un barranc exigent i tècnic. La força de l'aigua es multiplicava a mesura que avançavem metres riu avall. Abans d'arribar a l'estret congost (la part més espectacular) el soroll ja feia basarda. El perill era gran per a un grup tant nombrós i sense material. El més prudent era girar cua.

- Diumenge. Senderisme - ascensió al Pic d'Espadà (1.106 m). 
Província de Castelló. Parc Natural de la Serra d'Espadà. Sender PRV - 63.
Inici: Ain.
Final: Alcudia de Veo.
Els dos punts interessants del recorregut són un antic molí restaurat i una nevera de pedra que s'utilitzava per emmagatzemar neu durant tot l'any. En el descens cap al poble d'Alcudia de Veo es passa per enmig  de bonics boscos d'alzina surera.

Aquestes sortides m'estan descobrint el vessant natural de la comunitat valenciana, massa sovint associada només al sol i platja.