Escalada al Puig Campana (Alacant)

Via Judes el Miserable
En el poble de Finestrat, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant) s'alça el Puig Campana, un cim rocós de 1.406 metres gairebé arran de mar.

Després de valorar diverses possibilitats, decidim escalar una via de dificultat mitjana coneguda com "Espolon Finestrat" o Judes el miserable, en el sector de l'Agulla Encantada, classificada de V+.

Són 160 metres en 4 llargs de corda: L1: V+ / L2: V / L3:V+ / L4: V+. Està equipada amb claus, paravolts i ponts de roca. El material necessari són els empotradors i les cintes. Hem fet el descens per la mateixa via amb un ràpel de 40 metres.

Cursa de muntanya "Montserrat Nord"

Feia temps que no participava en curses, ni d'asfalt ni de muntanya, però sempre m'ha agradat estar en competició tot i que hi vaig a passar-ho bé. Ara, la gent està molt preparada. Ja no és com abans que les caminades i les curses eren populars de veritat ... 

La cursa de Muntanya Montserrat Nord comença a Monistrol i puja fins al cim de Sant Jeroni, passant pel monestir de Santa Cecília i pujant la canal de Sant Jeroni, amb fort desnivell i sostingut. La baixada es fa pel Pla dels Ocells i es continua en direcció a Sant Joan. El camí dels 3/4 és l'altre tram tècnic de la prova. El descens i arribada a Monistrol és pel camí  normal de pujada del poble al Monestir. La memòria em transporta uns anys enrere i em recorda l'esforç que vaig haver de fer en aquest camí, de pujada, per acabar els pocs quilòmetres que em faltaven per completar la travessa Matagalls - Montserrat.

Mitja Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall

La Primera Marató de Muntanya de Catalunya arriba aquest any 2009 a la seva 15a edició. Hi ha la possibilitat de fer la Marató tota sencera o bé fer només la Mitja Marató. 

Ambdues s'endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i els corredors tenim unes vistes espectaculars al llarg de tot el recorregut. Els desnivells de les proves són importants, per això, els avituallaments estan propers entre ells, la qual cosa s'agreix molt. És una cursa molt ben organitzada amb implicació de tot el poble de Sant Llorenç. 

Cresta del Pico Maldito (3350 m): un temps de mil dimonis!

Pico Maldito (3.350 m) per les agulles de la cresta de Cregueña.
Agulla Juncadella (3.021 m) - Agulla de Cregueña (3.043 m) - Agulla Haurillon (3.075 m) - Pico Maldito (3.350 m). El bus surt a 1/4 de 6 o a 2/4 de 8 del Pla de Senarta. Cobreix els 9 km de pista (en bon estat) fins a la cabana de pescadors, Ballibierna, on comencem a caminar en direcció al barranc de Corones.

Una vegada superat el primer llac, anem cap al Coll de Cregueña, però abans d'arribar-hi ja podem pujar cap a la dreta, pedrera amunt. Hi ha fites. Deixem el pic d'Aragüells a la nostra esquerra.Una petita trepada ens portarà al cim de la primera agulla, la Juncadella (F+). Avancem per la cresta fins a trobar un profund tallat que ens obliga a baixar. La via està equipada per fer 2 rapel de 20 metres, que ens portaran al peu de la segona agulla. Hi ha passos de III en la majoria de murs de l'agulla de Cregueña (PD +) i algun de IV. La cresta obliga a baixar de nou per tornar a situar-nos al peu de la propera agulla.

El dia s'embolica i els núvols anuncien tempesta, per la qual cosa, hem de renunciar a l'agulla Haurillon. Baixem arran de paret per saltar-nos-la caminant. Volem intentar el Pico Maldito, tot i l'amenaça dels trons. Enfilem una via evident i practicable, vertical, que ens situa de nou a dalt de la cresta. En aquest últim tram s'avança lentament a causa dels enormes blocs de granit. Cal prestar atenció per descobrir per on passa la via exactament. És important visualitzar els diferents cordinos que hi ha instal·lats, i que marquen els següents passos. A partir d'aquí, la cresta s'ajau i es torna més amable fins ben bé al cim del Pico Maldito (PD+). Aconseguit!

Descartem tota possibilitat d'agafar l'últim bus que surt a les 6 de la tarda. Emprenem la baixada de seguida, perquè la tempesta ja és aquí. Hem d'abandonar. S'ha acabat la treva. La següent canal està equipada per baixar a peu de la muralla amb tant sols 4 ràpels.

Però comença a caure granit i en pocs minuts la roca queda completament molla i les repises ben blanques. Ens esperem que passi el més fort. Ens hem de refiar dels ancoratges. N'hi ha un de dubtós. Som 3 i el descens és una mica més lent. La corda està molla i pesa. Anem ben xops i el fred comença a calar-nos els ossos. Una vegada a peu pla, ja fora de perill, el descens fins al camí es converteix en un interminable puja i baixa de blocs amb neu que patinen molt. Dins del bosc caminem amb l'última llum del dia. Arribem a la parada de l'autobús a les 9. Només queda deixar-nos caure pista avall amb l'ajuda de la llum d'un frontal per a tots 3. Arribem a les 11 de la nit a la zona d'acampada i cansats però molt satisfets anem a sopar a Benasque. Una jornada més llarga del que marquen les guies.

Cim del Montgròs - Montserrat

Ens deixem portar per l'amic expert que coneix bé aquesta muntanya, talment com micos que trepen canals per cordes i arrels fins al mirador excepcional del Montgròs, on tots gaudim de la combinació entre esforç, diversió i paisatge impressionant.

Un desig complert, el Midi d'Ossau

Midi d'Ossau (2.884 m) per la ruta normal de les 3 xemeneies.

Dormim al terra de l'aparcament que hi ha a mà dreta poc després del Pourtalet. Comencem a les 6, encara de nit.

S'ha de caminar fins al refugi de Pombie i en direcció al port de Suzon. A partir d'aquí, ens anem situant a la base de la paret de roca que s'alça imponent davant nostre. Cal estar atents i identificar bé les entrades a les xemeneies, sobretot la primera i la segona. Es pot evitar la segona ascendint per una canal que hi ha al costat dret, tot i que la roca està descomposta i molt solta. La canal retroba el camí principal entre la segona i la tercera xemeneia. És aconsellable portar una corda de 60 m per baixar en rapel la segona xemeneia. Tot i que un grup de francesos l'han baixada sense cap mena de problema només amb l'ajuda de les mans i els peus.

Ascensió a un cim que no arriba als 3.000 metres, però molt i molt bonica.

Gran Bachimala (3.177) i Punta del Sable (3.136)

Gran Bachimala (3.177) - Punta del Sable (3.136). Per Viadós i la Cresta Meridional.

Des del poble de Plan surten taxis fins al refugi de Viadós (1.760 m). Són 10 km de pista, que hem trobat en millors condicions de les que esperàvem.

Fem l'ascensió pel coll del Senyal de Viadós i per la cresta meridional. El desnivell és de 1.550 metres.

La cresta s'estreny a partir de la cota 2.850, però llavors es torna a fer ample. S'ha de passar un ressalt vertical progressant en diagonal per unes terrasses. Llavors, l'aresta condueix a la Punta del Sable (PD-). Trams més aeris i retallats, però ja ample fins a arribar al cim del Gran Bachimala (PD).

ressenya FFEC

Via ferrada - La Teresina - Montserrat

La Teresina puja al mirador de Sant Jeroni, el punt més alt de la muntanya de Montserrat, a la seva cara nord. És una via ferrada que ressegueix les agulles característiques del massís i, per tant, és bastant aèria. També, és una via llarga (són necessàries unes 3 hores per completar-la íntegrament - grup de 3 persones). El que més m'ha agradat és el contacte que permet amb la roca, ja que els primers trams només estan equipats amb cadenes i es pot tenir la sensació de grimpar o escalar, si es vol.

Piramide Blanca (5.350). Bolívia.

Després d'un merescut dia de camp base, tornem a fer una jornada d'aclimatació. Apostem per La Piràmide Blanca.

Al peu de la glacera, pugem en direcció oest, fins a situar-nos sota la paret de roca, amb la intenció d'escalar-la fins al coll i atacar el cim per la cresta i la pala de neu final. És inviable! No hi ha cap altre possibilitat que tornar a la glacera i intentar el cim per l'altre extrem, més assequible i sense tant risc.

Una vegada remuntada la glacera novament i arribats al coll, una canal de roca en mal estat dóna accés al cim de La Pirámide Blanca. La pedra és molt dolenta, s'esmicola entre les mans. Els últims passos són aeris i el cim és ben petit per a tot el grup. Des de dalt hi ha una preciosa vista del Pequeño Alpamayo i dels altres cims que formen el massís del Condoriri.

De baixada, aprofitem el bon temps, per fem un segon cim en el dia que, segons les ressenyes, és El Diente. Un cim secundari, però ben curiós.

Illimani (6.462). Bolívia.

El sentinella de la Paz.

Per arribar al camp base de l'Illimani s'han de fer unes 3 hores de carretera. La part més bonica és el "Cañon del Palca", un indret turístic molt visitat. La pista s'estreny i s'enfila amb molts revolts cap a "Estancia Una". El vehicle para a "Pinaya". A la plaça del poble, carreguem les mules i comencem la caminada fins al camp base, per un camí de pujada molt suau. L'Illimani és la muntanya que presideix i es veu des de La Paz. Té 3 cims i el principal és el sud, amb 6.462 metres d'alçada. Però, la muntanya més alta de Bolívia és el Sajama.

L'ascensió la fem en tres jornades:

• Pinaya - camp base.
• camp base - Nido de Cóndores.
• Nido de Cóndores - Illimani - Pinaya.

Hi ha mil metres de desnivell del camp base al camp d'alçada, així com també, des d'aquest fins al cim de l'Illimani. Escampem el material i seleccionem només l'imprescindible per a l'ascensió. Es tracta de reduir la càrrega personal i col·lectiva tant com es pugui. Emprenem el camí de pujada a Nido de Cóndores, que es veu petit, allà dalt, molt amunt. Superem la roca última amb l'ajuda de les mans. 

Nit de cim. Ens llevem a les quatre. Dos companys decideixen quedar-se. Les dues cordades ens posem a caminar. Després d'un flanqueig, passant per sota de la "bolera", apareixen les primeres grans esquerdes i ens situem a la base de la glacera trencada.

L'ascensió és freda perquè no toca el sòl en aquesta muntanya. A mesura que guanyem metres, el pendent és més fort. La última part se suavitza i la final s'arrodoneix.

Un sol d'hivern ens escalfa a la base de la pala final. El cim és molt aprop! és com un imant. Les darreres passes van soles i la mirada clavada en el punt final. I, a dalt, tot abraçades i felicitacions. El descens es presenta delicat a la glacera. Hem de prestar encara més atenció. Està molt gelat, a vegades, la traça es perd i el pendent és pronunciat. Una caiguda ens portaria directament al fons de les grans esquerdes... Superem les dificultats amb la concentració de tot l'equip. Els companys que s'han quedat segueixen el nostre descens des del camp d'alçada. Estan contents de veure'ns. 

Una família de Pinaya ens ha preparat una "pachamanca" per celebrar el cim. Per això, hem de baixar directament des de l'Illimani fins a Pinaya, que són 2.500 metres de desnivell d'una sola vegada. La pachamanca (pacha, «terra» i manka, «olla»; «olla de terra» ) és un plat típic. Es fa un forat al terra i s'hi aboquen les pedres calentes, llavors s'hi posen les verdures i la carn de xai, prèviament macerada amb alguna espècia, i, tot junt, es cobreix amb fulles i terra. La cocció dels aliments es farà a poc a poc. La millor manera de servir la pachamanca és en una gran taula o directament a terra sobre una manta, tal i com nosaltres hem fet.