Pels camins dels matxos - edició 2008

Després de les edició 2002 i 2004, on vaig participar, he tornat a fer la ruta pels camins dels matxos. Les coses han canviat bastant des d'aleshores. En aquells temps, érem només una cinquantena de persones que sortíem tots plegats de Torelló. Vestíem pantaló i portàvem botes de caminar i una motxilla a l'esquena. Ara, tots nosaltres portem malles de córrer i sabatilles lleugeres i tant poc pes com podem. Són les presses dels nous temps i la competitivitat que cada vegada més caracteritza aquestes trobades. 

Ha plogut de valent. El terra completament empapat d'aigua que no podia ser absorbida. I molt fang. Tot relliscava.  Era absurd continuar amb aquestes condicions. Hem aguantat la pluja tot el dia i durant 2 hores molt intensament. No valia la pena seguir.  Abandonem tornant de Cabrera, havent fet la part més dura del recorregut, els desnivells més grans i a molt poc de completar-lo sencer. Només quedava tornar a Torelló. Però a vegades és bo saber renunciar, que tampoc no passa res.

 centre excursionista de torelló

Island Peak (Imja Tse) - 6.165 m / Nepal

Després de tots aquests dies d'activitat en alçada ja estem aclimatats i en condicions per intentar l'ascensió a l'Island Peak. El temps no és el desitjat i la neu ens atrapa per sorpresa. Si no canvia, haurem de renunciar al nostre cim. Però tenim un petit marge per esperar aquesta millora. Som a Chukung, a 4.700 metres.

Per sort, el sol ha sortit i ha fos tota la neu deixant el camí visible i net. Demà mateix farem el primer intent. Decidim caminar fins al camp base, a 5.050 metres. Hi ha una expedició de l'Iran, que també intentarà el cim el mateix dia.

La nit abans de cim es dorm ben poc; bé, pràcticament res de res. Es tracta de com a mínim descansar, estar estirat. Deixo preparat tot el material al meu costat de la tenda i em fico al sac gairebé tal com demà començaré a caminar. Son les 2 de la nit i toca llevar-se. Això és el més dur! Tinc un nus a l'estómac, no em puc ni empassar el tè!

La nit és freda però no excessivament. Els primers passos costen de donar. El cap mana, no pensa en res més que pujar. I, el cos segueix les seves ordres, sense queixar-se. Queden moltes hores de lluita per arribar a dalt. Pugem directament del camp base al cim, sense fer el camp d'alçada que se solia fer anys enrere. La ruta segueix l'original que es va obrir el 1953, per la vessant sud. Superem una primera part de camí pedregós que es fa feixuc, un pas endavant i algun altre endarrere. Després apareix la roca nua i la llarga glacera que condueix a l'aresta i al cim. La muntanya té poca neu i això complica una mica l'ascensió. Les formes arrodonides i amables s'han convertit en arestes tallants i més verticals.

La part final està equipada amb corda fixa i això ens dóna seguretat alhora de progressar. Però no podem badar ja que la caiguda seria fatal. El cim és molt petit. Som cinc persones i no ens podem ni moure! És fantàstic! Soc a dalt! Soc feliç! Estic envoltada de muntanyes espectaculars miri on miri, a 360º!

Nepal - camp base de l'Everest

L'objectiu d'aquest viatge és arribar al camp base de l'Everest, la muntanya més alta de la terra, després de caminar durant 10 dies i, llavors, ascendir l'Island Peak (6.189 m), el meu primer cim de sis mil metres. El 85% del territori de Nepal són muntanyes. Nepal acull 8 dels 14 cims més alts de 8.000 metres. 

Des de la capital del Nepal, Katmandú, ens traslladem en avioneta fins a Luckla, una petita població a 2.850 metres. Som al Parc Nacional Sagarmatha (Everest), terra de sherpes. La població viu de l'agricultura. L'animal de càrrega és el yak, però també serveix per menjar i vestir-se. Les cases són fetes de pedra. Durant els primers dies, caminem per la part baixa (a 3.000 m), passem un munt de ponts penjants i trobem nombrosos elements d'oració que sempre hem de passar per l'esquerra.

Namche Bazaar (3.450 m) és la capital sherpa. Vista des de dalt, té forma de ferradura. És conegut el mercat del dissabte i els seus carrers són plens de botigues amb material de muntanya ben divers. Com que ja estem per sobre dels tres mil metres d'alçada, fem un dia de descans. Visitem la base militar que hi ha a un extrem del poble, perquè és un excel·lent mirador de l'Everest i l'Ama Dablam. Una altra opció, és pujar a l'Hotel Everest View, des d'on també hi ha molt bones vistes.

Tengboche (3.860 m) és el centre espiritual del territori del Khumbu. Explica la llegenda que en aquest monestir es guardaven les restes d'un home de les neus. Els monjos permeten l'entrada dels estrangers a l'interior del monestir, en les cerimònies obertes de les 7 del matí i les 3 de la tarda. Tengboche és la porta a l'alta muntanya.

Arribem a la plaça dels memorials, un lloc de record i respecte per les persones que han perdut la vida en aquestes muntanyes. Cada monument és una vida humana perduda en la consecució d'un destí volgut.




Periche (4.280 m) és l'últim poble habitat durant tot l'any i on hi ha servei mèdic. La neu ha cobert tot el paisatge de blanc. Les nits són molt fredes (-17º). He hagut de rentar roba i fa dies que no deixa de ser cartró pedra. Periche és un lloc molt fred. Una estufa central, alimentada per excrements de yak, intenta animar el capvespre i les nostres converses. Asseguts al voltant del foc, anem bevent tant te com som capaços d'ingerir. Hem assolit el cim del Nangkar Tshang, des d'on hem vist l'Ama Dablam (6.856 m). Avui noto com si el cap m'hagués d'explotar per la seva part central. Estem cansats, hem de recuperar forces després del primer esforç en alçada.

Lobuche és un reducte de vida a 4.950 metres d'alçada, ja a la glacera del Khumbu. Seguim fins a Gora Shep (5.170 m), amb l'objectiu de pujar el Kala Pattar (5.554 m), el mirador de l'Everest, el Pumori i el Nuptse. L'ascensió ja no ha estat dura com la del Nangkar Tshang, perquè estem més ben aclimatats que fa uns dies i això es nota. A dalt, el vent bufa fort. A davant, l'impressionant glacera del Khumbu i la cara sud de l'Everest, amb els seus 8.848 metres.

Avui caminarem fins al mateix camp base de l'Everest, seguint el camí dels yaks que carreguen el material de les primeres expedicions de la temporada. El camp base està envoltat per una murralla de muntanyes infranquejable, que separa Nepal de la Xina. Dediquem unes hores a observar com estan organitzant els campaments on faran vida els alpinistes durant molts dies.

Estic en aquest lloc i el meu cap somia en aquesta possibilitat. Qui sap si un dia jo també podré ser-hi? Segurament que no, aquesta és una muntanya massa alta; però estic segura que per a mi hi haurà altres muntanyes, potser no tant altes ni importants, però igualment muntanyes.

Els Torreneules des de Coma de Vaca - Vall de Ribes

Deixem el cotxe a la Central de Daió (1.184), abans de l'aparcament del cremallera Queralbs - Núria. 

 

El camí puja tot resseguint el curs de les Gorgues del Freser. Són uns 800 metres de desnivell per arribar al refugi de Coma de Vaca (1.995). Comencem a trobar-hi neu.

Seguim en direcció oest, més o menys pel costat del Torrent de Torreneules, per anar a buscar la Collada de Torreneules (2.561). Enfilem el cim directament per una línia nord imaginària que tracem nosaltres mateixos. Tenim ganes de pujar de valent. Baixem per la ruta normal i assolim també el cim del Torreneules Petit (2.711). 

Els Torreneules ofereixen molt bones vistes  sobre la Vall de Ribes i les muntanyes de Vall Ter. És una sortida adequada per quan es vol  fer desnivell, ja que són més de 1500 metres.

Peña Telera - corredor La Gran Diagonal

La Peña Telera (2.764 m) és el pic principal de la Serra de Partacua. El corredor La Gran Diagonal és un clàssic del Pirineu, assequible i de gran bellesa. Ressenya de la FEEC.


LLoc: des del poble de Piedrafita de Jaca.
Desnivell: 700 m, dels quals 450 són de corredor.
Dificultat: AD+ (màx. 60º - 65º).

               

           


Fem el descens pel Paso Horizontal, que és un flanqueig molt exposat i, per tant, perillós. Una altre activitat amb C. Una bona manera d'acabar la jornada és amb un bon i merescut sopar al refugi de Piedrafita de Jaca.     

ROC a la Serra dels Bufadors de Beví

El Bisaura.

Avui és el primer dia que surto amb el ROC una mica més lluny de casa. Fa gairebé un mes que és amb mi. Però encara no ens coneixem bé, ni estic segura de tenir-ne el control plenament. Per això, he decidit portar-lo encara lligat. Hem anat als Bufadors de Beví, on diuen que si pares bé l'orella pots sentir com el vent xiula des de dins de la terra. Els Bufadors són un trencamanet de la cresta de la serra, per això, els seus forats deixen passar l'aire. De tornada, hem pujat fins al Castell de Besora per fer més estona.

Pic de la Mina (2.683)

Sortida amb esquís de muntanya al Pic de la Mina, situat a sobre les pistes d'esquí de Porte Puymorens i ben visible en tot moment. Es tracta d'arribar al final de les últimes pistes de l'estació i llavors pujar en direcció a la carena, guanyant alçada de mica en mica, fins a arribar al tram rocós que condueix al cim, on deixem els esquís per assolir-lo.

M, J i D.

Pic de Tristaina (2.879)

Andorra.

Agafem la carretera que porta a les pistes de l'estació d'esquí d'Ordino Arcalís. Hem de deixar el cotxe uns revolts per sota, en el punt on ja no podem continuar per acumulació de neu. Sortim en direcció als llacs de Tristaina amb neu sempre fins a mitja cama. Caminar amb tanta neu implica fer un esforç addicional. Anem pujant fins a la carena i la petita cresta que ens ha de conduir al cim.

ressenya FEEC

De Vall Ter al Pic de Roc Colom (2.504) per la portella de Morens

Bonica excursió amb neu sota un cel blau.

En aquesta zona i amb tanta neu hem estat sols. Ens hem enfonsat fins a mitja cama!

ressenya - fitxes Palau Robert

 

Pica d'Estats (3.143) i Pic Verdaguer (3.143)

En ple novembre decidim anar a La Pica d'Estats (3.143), la muntanya més alta de Catalunya, des del refugi de Vallferrera, a uns 11 km per la pista des del poble d'Àreu.

Sortim del refugi fins a trobar el barranc de Sotllo, l'Estany de Sotllo i l'Estany d'Estats. Una vegada en el Port de Sotllo, girem a la dreta i continuem progressant per la cresta (sense dificultat) fins a assolir el Pic Verdaguer (PD). Del Pic Verdaguer a la Pica d'Estats és fàcil.

El començament de l'hivern no és el millor moment per fer una ascensió que normalment se sol afrontar durant els mesos d'estiu. Però val la pena patir una mica de fred i ascendir per terreny semi hivernal, si la contrapartida és estar completament sols en aquesta muntanya tant concorreguda. Els 1.430 metres de desnivell que separen el refugi del cim de la Pica han estat durs pel ritme d'entrenament i per la neu que ens hem anat trobant. Els meus nous companys marxen a l'Aconcagua d'aquí a 15 dies i jo els acompanyo en els seus entrenaments. No sóc a temps de poder-hi anar aquesta vegada, però és un objectiu personal que em reservo per més endavant.